No és tan habitual que siguin les millors interpretacions les que s'emportin un Oscar. Sovint hi intervenen molts altres elements, un dels quals és el poder estel·lar de la candidata, la seva adequació al que, suposadament, ha de ser una estrella, una categoria indefinible que, segons Jeanine Basinger, es caracteritza per “un físic excepcional, un talent excel·lent, una sèrie de gestos personals, un sex appeal palpable, glamur… i la sort d'estar en el lloc just en el moment adequat”. La irlandesa Jessie Buckley (Killarney, 1989) encarna algunes d'aquestes característiques, però la seva fulgurant carrera sembla exhibir un absolut desdeny per les altres.

La cursa cap als Oscars és prou llarga perquè les apostes per al favorit fluctuïn durant el camí. Però, en les últimes setmanes, les preferències en la categoria a millor actor protagonista s’havien repartit gairebé exclusivament entre Michael B. Jordan i Timothée Chalamet, a qui nominaven per tercer cop. Però al protagonista de Marty Supreme sembla que l’edat li jugui en contra (els actors joves no solen rebre premis) i tampoc l’han ajudat les polèmiques al voltant dels seus comentaris sobre el ballet i l’òpera.

D'això se'n diu revaloritzar una marca: Warner, pendent de ser comprada per Netflix, ha arrasat en les nominacions als Oscars 2026. Els pecadors, amb 16, i Una batalla tras otra, amb 13, són les dues pel·lícules destinades a ocupar els titulars del 16 de març. De moment, Els pecadors, dirigida per Ryan Coogler i disponible a HBO, ja pot presumir de titular: és la més nominada de la història dels Oscars. Hollywood ha decidit donar suport a un film dirigit i interpretat majoritàriament per afroamericans i que explica una història afroamericana. Perquè les vides negres importen, incloses les dels vampirs. El repte és convertir les nominacions en premis i evitar la maledicció que ha marcat pel·lícules com The turning point (1977), El color púrpura (1985) i La gran estafa americana (2013), que es van quedar a zero tot i encapçalar les nominacions; les dues primeres amb 11, i l'altra amb 10. O no ser víctima d'una altra maledicció, la de Martin Scorsese, que ha vist com tres pel·lícules seves que partien amb 10 nominacions s'han quedat sense premi: Gangs of New York (2002), L'irlandès (2019) i Els assassins de la lluna (2023).

Sirat està nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula internacional i al millor so. El film del director gallec Oliver Laxe, que compta amb coproducció catalana, competirà amb Un simple accident, dirigida per Jafar Panahi (França); El agente secreto, dirigida per Kleber Mendonça Filho (Brasil); Valor sentimental, dirigida per Joachim Trier (Noruega), i La voz de Hind, dirigida per Kaouther Ben Hania (Tunísia). Pel que fa al so, les nominades de Sirat són la vallesana Laia Casanovas, la barcelonina Amanda Villavieja i l'aragonesa Yasmina Praderas, que fa uns dies van guanyar el guardó al millor disseny de so en els premis del Cinema Europeu. En aquesta categoria, les rivals de Sirat seran F1, Frankenstein, Una batalla tras otra i Els pecadors. Per cert, és la primera vegada que un equip exclusivament femení està nominat al millor so.

El Dolby Theatre de Los Angeles ha estat l'escenari en el qual aquesta matinada s'ha celebrat la 97a edició dels premis Oscar. Més enllà del protocol de la catifa, el transcurs de la gala i els discursos dels guanyadors de l'estatueta, també hi ha hagut espai per a les sorpreses. Aquests són alguns dels moments més destacats dels premis més icònics del cinema.

El narcomusical trans Emilia Pérez ha fet bones les previsions i encapçala les nominacions dels Oscars. La pel·lícula de Jacques Audiard sobre el narco d'un càrtel mexicà que canvia de gènere i vol redimir-se pel seu passat violent optarà a tretze premis en la pròxima edició dels premis, inclosos els de millor pel·lícula, direcció i actriu protagonista, una Karla Sofía Gascón que ja és oficialment la primera actriu trans nominada als Oscars. Les tretze nominacions d'Emilia Pérez també la converteixen en la pel·lícula de parla no anglesa més nominada de la història dels Oscars, per davant de les deu de Roma (2018) i Tigre i drac (2000).

La pel·lícula La zona d'interés, del director Jonathan Glazer, basada en la novel·la homònima de Martin Amis i amb música de Mica Levi, ha estat guardonada aquesta nit a la gala dels Oscars 2024 amb dos Oscars, l’un, a la millor pel·lícula internacional i, l’altre, al millor disseny de so, de Tarn Willers i Johnnie Burn.

Qui pensi que Bella Baxter, la luxuriosa i famolenca (d'experiències, de sexe, de vida) protagonista de Pobres criaturas constituïa una opció massa arriscada per a una estrella de Hollywood com Emma Stone, és que no coneix les seves freqüents i desvergonyides incursions al mític programa còmic nord-americà Saturday Night Live. En un dels seus esquetxos més coneguts, Stone, amb perruca, ulleres i impostada veu masculina, encarna una dona amb escasses habilitats socials que escandalitza les amigues en un comiat de soltera amb comentaris i regals fora de lloc, com un lubricant de sexe anal. En un altre, grandiós, l'estrella de La La Land (2016) interpreta brillantment una actriu que intenta conèixer el rerefons del seu personatge mentre roda una pel·lícula porno gai.

Oppenheimer suposa la primera vegada que Christopher Nolan concedeix un paper protagonista a Cillian Murphy (Cork, 1976) després de cinc pel·lícules treballant plegats. El director britànic va conèixer l'actor irlandès en una audició de Batman begins (2005). Va quedar fascinat pel talent d'aquell jove intèrpret de profunds ulls blaus, però no es va veure amb cor d'encomanar-li el rol principal, per al qual necessitava una estrella. Tanmateix, el va fitxar perquè donés vida a l'Espantaocells, l'alter ego malèfic del doctor Jonathan Crane, un dels antagonistes del superheroi quiròpter a qui Murphy encarna amb pertorbador atractiu i que reapareix a les dues entregues següents, El cavaller fosc (2008) i El cavaller fosc: la llegenda reneix (2012). Murphy esdevé així un dels col·laboradors habituals en la filmografia de Nolan, que li reserva també aparicions remarcables però igualment secundàries a Origen (2010) i Dunkerque (2017).

“Col·leccionar no és comprar o vendre: és crear memòria!” La frase és de Lluís Benejam (Figueres, 1954), un col·leccionista de cinema posseïdor d’un fabulós arxiu i col·lecció que comprèn informació impresa de més de 30.000 pel·lícules, entre molts altres objectes. A 14 anys Benejam va començar a treballar en una empresa d’arts gràfiques on s’imprimia el dors dels programes de mà dels cinemes de Figueres. Era a finals dels anys 60 i els programes de mà eren una forma d’atraure espectadors als cinemes fins que a principis dels 80 van ser substituïts per altres sistemes de publicitat. 

En una de les realitats paral·leles d'aquest multivers, una actriu malàisia d'origen xinès que va començar els anys 90 fent pel·lícules amb Jackie Chan i que de seguida es va convertir en la més gran estrella femenina d'acció del cinema de Hong Kong acaba de guanyar un Oscar a la millor actriu pel seu paper a la inclassificable Tot a la vegada a tot arreu. No és un èxit menor: Michelle Yeoh (Ipoh, 1962) ha aconseguit un repte només comparable al d'Evelyn Wang, el seu ja icònic personatge a la pel·lícula dels Daniels. Si salvar l'univers d'una amenaça apocalíptica alhora que t'enfrontes amb Hisenda i restableixes la relació trencada amb la teva filla és una gesta només a l'abast d'una autèntica superheroïna, també ho és ser la primera guanyadora d'origen asiàtic en una categoria, la de millor actriu, que històricament ha obviat les actrius racialitzades (només Halle Berry l'havia obtingut abans que Yeoh).

Brenda Fraser (Indianapolis, 1968) desplega a La ballena una interpretació amb tots els punts per seduir els membres de l'Acadèmia nord-americana, i així ha estat: ha guanyat l'Oscar al millor actor. Encarna un professor d'escriptura amb obesitat mòrbida embarrancat a casa seva, d'on no surt de fa temps. L'actor ha hagut de sotmetre's a una d'aquelles transformacions físiques que a Hollywood es consideren un mèrit en si mateixes. Cineasta de l'excés, Darren Aronofsky ja havia explorat la relació autodestructiva d'un home amb el seu cos en films com El lluitador. Aquí ens submergeix en la incòmoda intimitat d'aquest protagonista amb un aspecte extrem. Però els pilons de maquillatge i pròtesis, també mereixedors d'un Oscar, sostrauen autenticitat a l'exhibició corporal de l'actor. En el vessant dramàtic, ens trobem davant un melodrama paternal en què el personatge de Fraser, commovedor en tot moment, expia els seus pecats, haver abandonat la filla després d'enamorar-se d'un altre home i engreixar-se fora límit, a través de l'autosacrifici. Un procés lacrimogen de redempció molt qüestionable, però que ha servit a Brendan Fraser per reconciliar-se ell també amb la indústria que li havia mig girat l'esquena.

Tot i que hi havia auguris que deien que pel que fa als premis era una gala previsible, a la catifa vermella estava tot en l'aire. Un cop resolt l'enigma sobre qui han estat finalment els guanyadors de més estatuetes, podem dir que la catifa vermella també ha tingut alguns èxits previsibles, però que no per això ens ha deixat sense sorpreses –tant bones com dolentes– en termes estilístics. I és que a la catifa vermella del Dolby Theater de Los Angeles, que enguany per primer cop en dècades no era de color vermell, les principals cares del cinema actual han apostat fermament per intentar obtenir el seu tros de pastís mediàtic i, de passada, aconseguir un lloc en la indústria de la moda, que sempre els resulta tan profitosa quan la feina davant les càmeres afluixa.

Tot a la vegada a tot arreu ha fet bons els pronòstics de les últimes setmanes i ha guanyat aquest dilluns l'Oscar a la millor pel·lícula, així com els de millor direcció i guió original (Dan Kwan i Daniel Scheiner), actriu (Michelle Yeoh), actriu de repartiment (Jamie Lee Curtis), actor de repartiment (Ke Huy Quan) i muntatge. Set estatuetes que fan història perquè en les 95 edicions dels premis no hi ha cap film guanyador amb un sentit de l'humor tan extravagant i una trama tan absolutament delirant. El seu èxit és una bogeria meravellosa que desafia les lleis no escrites dels Oscar i, per això mateix, un resultat apropiat per a una pel·lícula en què els personatges activen els seus poders fent accions summament improbables com ara esnifar una mosca o clavar-se a l'anus un trofeu amb forma de tap anal.

Quants acudits sobre la bufetada de Will Smith a Chris Rock cauran durant la gala dels Oscars que se celebra aquesta matinada de diumenge a dilluns? Sembla més arriscat apostar sobre aquesta qüestió que sobre el triomfador de l’Oscar a millor pel·lícula, que tots els pronòstics atorguen a Tot a la vegada a tot arreu, la comèdia fantàstica dels Daniels sobre una família d’immigrants xinesos que malden per salvar la seva bugaderia i, al mateix temps, el multivers.

Amb la satisfacció d'haver estat un dels sis jutges que fa 38 anys, el 1985, van condemnar la cúpula militar de l'Argentina pels horrors de la dictadura, Ricardo Gil Lavedra (Buenos Aires, 1949) arriba a la nostra cita amb el seu nou llibre sota el braç, La hermandad de los astronautas (Ed. Debate), on narra anècdotes entranyables i detalls d'aquell judici, la història del qual ha estat duta a la pantalla gran pel director Santiago Mitre i s'encamina a l'Oscar a millor pel·lícula internacional. El film, Argentina, 1985, ja ha guanyat el Globus d'Or a millor pel·lícula de parla no anglesa i el Goya a millor pel·lícula iberoamericana. Però sobretot ha tornat la certesa que un país només es reconstrueix amb justícia, mai amb l'oblit.

Diumenge els actors i les actrius nominats als Oscars aspiren a endur-se a casa l'estatueta daurada, però si això no passa es podran consolar amb alguns dels regals inclosos en la panera de regals que els fa arribar cada any l'empresa Distinctive Assets. Aquest any, el lot de seixanta obsequis que reben els directors i actors nominats –en total són 26 persones– té un valor de 126.000 dòlars, una xifra que ha estat superada en diverses ocasions. L'any passat, per exemple, el cost era de 225.000 dòlars.

Després de filmar el gran documental sobre el cas Snowden (Citizenfour), Laura Poitras posa el focus en Nan Goldin, la fotògrafa del costat salvatge i de l’underground novaiorquès. Però La belleza y el dolor, Lleó d’Or de Venècia, no és un biopic documental més, sinó que combina la biografia descarnada d’una artista que va viure al límit i la seva guerra contra la nissaga farmacèutica dels Sackler, mecenes d’art i responsables de l’epidèmia d’addicció als opiacis de la qual Goldin va ser una de les víctimes. Un documental poderós i emocionant que divendres arriba als cinemes i dilluns podria guanyar l'Oscar.

Arriba una de les dates més assenyalades per al cinema en l'àmbit mundial, la 95a edició dels premis Oscar, al Dolby Theatre de Los Angeles. L'esdeveniment acull les estrenes més destacades del 2022, tot i que algunes no s'han pogut gaudir fins al 2023, com ara Almas en pena de Inisherin i Tár. Si, com l'Acadèmia, també voleu decidir quines són les vostres cintes preferides, us indiquem on podeu veure les nominades a millor pel·lícula d'aquest any.