Les negociacions internacionals per aprovar un Tractat Global dels Plàstics han tornat a naufragar, per segona vegada. Els prop de 200 països reunits des del 5 d'agost a Ginebra han estat incapaços d'arribar a un acord, tal com va passar en la cimera de l'any passat a Busan (Corea del Sud). El termini per aconseguir l'acord s'acabava, tècnicament, la mitjanit de dijous. Les negociacions es van allargar fins a la matinada de divendres, després de la revolta generalitzada contra l'últim esborrany d'acord que s'havia fet públic dimecres i que eliminava directament tots els punts clau, especialment la imposició d'una reducció en la producció de plàstics, plegant-se a les pressions del grup de països petroliers, encapçalats per l'Aràbia Saudita, l'Iran i Rússia, amb el suport dels Estats Units. Aquests darrers països són els veritables responsables del fracàs.

Núria Casacuberta Arola (Malla, 1982) és ambientòloga, investigadora i professora d’oceanografia física i de traçadors a l’Escola Federal Politècnica de Zúric (ETHZ). Utilitza els isòtops radioactius que s’alliberen als oceans per estudiar els corrents marins a l’Atlàntic Nord i a l’Àrtic, i de quina manera el canvi climàtic els està modificant, fet que tindrà profundes implicacions en el clima de la Terra.

Fins a 8.000 milions de tones de deixalles plàstiques contaminen el planeta, segons l'estimació que recull un nou estudi científic publicat aquest dilluns a The Lancet. Aquesta xifra estratosfèrica equival a 200 milions de camions grans (unes 40 tones cadascun), que són els que caldrien per poder recollir totes les deixalles plàstiques que s'acumulen a tots els racons del planeta, des de les muntanyes fins al fons de l'oceà. Tanmateix, seria una fita impossible perquè bona part d'aquests residus estan en forma de microplàstics i nanoplàstics, partícules molt petites que contaminen el medi ambient i que han arribat fins al nostre organisme a través de la cadena alimentària. L'estudi de The Lancet, de fet, denuncia que "els plàstics són causa de malaltia i de morts des de la infantesa fins a l'edat més avançada". L'estudi es publica coincidint amb l'inici de la cimera que reunirà tots els governs de l'ONU a Ginebra des de demà per tractar d'aprovar finalment el Tractat Global dels Plàstics. Aquest acord vinculant ha estat bloquejat en cimeres anteriors pels països productors de plàstic (derivat del petroli), que es neguen a incloure-hi mesures que afectin la producció i reclamen que el tractat es limiti a parlar de la gestió dels residus.

A l'Atlàntic es calcula que hi ha uns 27 milions de tones de nanoplàstics, i això vol dir que aquestes partícules minúscules de plàstic (molt més petites que els microplàsics) són les que més abunden en aquest oceà, molt més que els trossos de plàstic grossos o que els ja coneguts microplàstics. Aquesta és la conclusió d'un nou estudi publicat aquest dimarts a la revista Nature i elaborat per a la Universitat d'Utrecht.

El problema dels residus plàstics cada vegada és més gros: cada any se'n tiren al món més de 52 milions de tones. Per això, és urgent desenvolupar formes sostenibles de reciclar aquest material que té un gran impacte en els ecosistemes, perquè els plàstics enverinen els oceans, maten ocells i animals marins i contaminen el menjar i l'aigua que consumim. Ara investigadors de la Universitat d'Edimburg han fet una troballa inèdita que obre la porta a una estratègia per reutilitzar aquests residus i transformar-los en un producte útil. En concret, han descobert en un estudi que un bacteri anomenat Escherichia coli pot convertir una molècula d’una ampolla de plàstic en paracetamol. Tot i el potencial de les conclusions que publica la revista Nature Chemistry dilluns, els autors aclareixen que cal més recerca per determinar si és una estratègia vàlida en la lluita contra la contaminació.

Les emissions han d'haver caigut un 45% el 2030 si es vol complir l'Acord de París per garantir l'escalfament global per sota dels 1,5 °C, respecte a la temperatura preindustrial. Malgrat que hi ha països que han aconseguit reduir les seves emissions –com la Unió Europea–, l'últim any s'han augmentat les emissions globals. Part de la responsabilitat d'aquesta tendència mundial la tenen les grans companyies, que lluny de reduir les emissions les han augmentat i han arribat a representar el 78,9% de les emissions del 2023 –l'últim any en què hi ha registres.

La setmana passada, el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg (TEDH) va emetre una sentència històrica contra Itàlia: va condemnar el país per no haver actuat amb la urgència necessària davant de la catàstrofe ambiental a l'àrea de la Campània (al sud del país) coneguda com a Terra dei Fuochi, en català Terra dels Focs. La decisió reconeix que la població d'aquesta zona ha viscut durant més de tres dècades en un entorn de risc "prou greu, real i comprovat" per a la salut humana. El TEDH va concloure que Itàlia va violar el dret a la vida i a un ambient segur, i exigeix al govern italià desenvolupar en un termini de dos anys una estratègia concreta per a la descontaminació del territori. Entre les mesures ordenades s'inclou la creació d'un sistema de monitorització independent, una plataforma pública d'informació i la implementació d'accions específiques per reduir l'impacte en la salut dels residents.

Després de dos anys i mig de negociacions, i d'una setmana de cimera d'alt nivell a la ciutat de Busan (Corea del Sud), els governs del món han estat incapaços d'aprovar un tractat internacional vinculant per posar fi a la contaminació per plàstics. El gran escull és, encara, la divisió entre els països que volen que l'acord aturi la producció de plàstics d'un sol ús i els països (sobretot els petroliers) que volen que el tractat se cenyeixi exclusivament als residus plàstics però no en reguli en absolut la producció.

La contaminació industrial emesa per les deu instal·lacions més contaminants de Catalunya –encapçalades per Repsol, Dow Chemical, Ciments Molins i Naturgy– costen a la societat catalana 990 milions d’euros l’any. És el càlcul anual que ha fet l’Agència Europea de Medi Ambient (EEA) basant-se en la seva contribució a l’escalfament global i els danys als ecosistemes i al clima, però també per les morts prematures, malalties cardiovasculars, respiratòries i càncers causats pels principals contaminants de l’aire.

Als veïns de La Pobla de Mafumet (Tarragonès) ningú no els hi ha d’explicar res. Tots han treballat a la Petroquímica o bé tenen família que ho ha fet. Coneixen perfectament els riscos de viure a tocar de la indústria que més produeix i més contamina de Catalunya però també en coneixen els avantatges. “El meu pare va arribar d’un petit poble d’Extremadura i al cap de poc temps va treballar a la refineria, on s’hi va estar fins que es va jubilar”, explica Joan Ignasi Llerena, veí el poble que treballa en un taller. Al principi vivien en un pis, però les coses van anar prou bé i ara ja tenen una casa. Des del fabulós parc infantil on estan jugant els seus fills, la Maria i el Thiago, fins a la indústria petroquímica hi ha un quilòmetre a tot estirar. “El meu pare sempre diu que si un dia peta, no tindrem temps ni d’agafar les coses... però hi ha moltes mesures de seguretat”, diu tranquil. “Sabem on vivim i estem encantats del poble”, conclou. 

El 70% de la contaminació atmosfèrica industrial de Catalunya prové de deu instal·lacions dels sectors energètic, químic i mineral, sobretot per les seves altes emissions de CO2. Tres d’aquestes plantes, a més, estan en una mateixa població: la Pobla de Mafumet, de 4.000 habitants. Ho indiquen les dades agregades del Registre d’Emissions i Transferència de Contaminants (E-PRTR) de l’Agència Europea de Medi Ambient, que es van començar a recopilar l’any 2007 i arriben fins al 2022. Amb aquestes dades, l’ARA ha analitzat les instal·lacions industrials que han emès més gasos d’efecte d’hivernacle, en el marc d’una investigació europea en diversos països coordinada per CORRECTIV.Europe.

Les emissions atmosfèriques industrials van costar a la societat espanyola 13.000 milions d’euros l’any 2021, i van situar Espanya com el cinquè país amb més costos associats a aquest tipus de contaminació de la Unió Europea. Tant en l’àmbit europeu com en l’espanyol, la major part dels danys provenen d’un reduït nombre de grans instal·lacions industrials i energètiques. L’ARA, en col·laboració amb la xarxa de periodisme CORRECTIV.Europe, ha analitzat les dades sobre la contaminació industrial europea, centrant-se en les instal·lacions, regions i activitats amb més costos associats.

Només cinc instal·lacions van generar una cinquena part de les emissions de gasos d’efecte hivernacle industrials d’Espanya entre el 2007 i el 2022. Aquestes grans contribuïdores a l’emergència climàtica van ser quatre centrals tèrmiques de carbó i una siderúrgica. A més, també van estar en el rànquing de les majors emissores d’alguns contaminants de l’aire nocius per a la salut humana i el medi ambient, com les partícules en suspensió PM10, els òxids de nitrogen (NOx) i els òxids de sofre (SOx). Però aquesta fotografia ha canviat en els últims anys amb el progressiu abandonament de la crema de carbó, i les tèrmiques de gas natural, les refineries de petroli i les siderúrgiques encapçalen el nou rànquing de les indústries més contaminants.

L'empresa paperera Iberboard Mill, a Alcover (Alt Camp), acumula a les seves instal·lacions tones de residus de manera irregular. A la inspecció que els tècnics del departament d'Acció Climàtica van fer l'any 2018, van estimar que hi havia prop de 3.000 tones de residus acumulats, alguns dels quals considerats "perillosos", segons informes als quals ha tingut accés el diari ARA després d'una investigació que ha requerit peticions al Portal de la Transparència.

Viatjant cap al sud de l'Índia des de Calcuta, el caos de la jungla urbana ràpidament es transforma en un altre tipus d'ecosistema. Cada cop més estreta i sinuosa, la carretera s'obre pas a través d'un microcosmos de petites aldees, banians d'Índia, gossos, vaques, criatures, petits temples i botigues de queviures. Rius, canals, tolls i llacs de totes les mides es fan cada cop més presents. L'aigua s'imposa com a element dominant del paisatge. Després de més de tres hores, arribem a Nandakumarpur, una petita població a les profunditats del camp indi, envoltada d'arrossars i canals. La lluna plena brilla al cel deixant clar que ens trobem al seu regne. Per fi, silenci.

Fa pocs dies va aparèixer a internet una notícia que parlava de qui són els famosos que contaminen més amb els seus jets privats. L’origen de la informació la dona la pàgina My Climate Carbon Tracker. Entre els principals contaminadors hi ha gent com Travis Scott, que va emetre 6.000 tones de CO₂ recorrent més de 300.000 quilòmetres, Kim Kardashian amb 5.800 tones o Elon Musk amb 4.500, d’un total de 58.000 milions de tones que es van emetre el 2022. Si tenim en compte que la majoria d’ozó contaminant es concentra al llarg de quinze quilòmetres dins del total de gruix de la capa d’ozó, essencial per depurar l’aire i protegir-nos de les radiacions ultraviolades, entendrem que l’aire no és un recurs il·limitat. De fet, autors com Bruno Latour es pregunten sobre què vol dir viure dins un medi, en aquesta espècie d’hivernacle que és la Terra. Aquests últims mesos també s’ha pogut veure, des de la pàgina web del departament de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, com la salut de l’aire empitjorava davant la falta de pluges i en presència continuada d’anticiclons produïts, en part, pel canvi climàtic. L’aire és un mitjà de propagació incomparable. Partícules de sorra del Sàhara viatgen cada cop més sovint cap a les nostres terres a causa del constant desplaçament cap a latituds superiors de la línia de desertificació. La contaminació de l’aire de Barcelona es respira a Girona. Quan hi va haver l’accident de la central nuclear de Txernòbil el 1986, la radiació va viatjar per tot Ucraïna cap a Rússia, Bielorússia, al nord i a l’oest d’Europa fins a França en poc temps.

La revolta pagesa ha aconseguit que el Govern hagi acceptat canviar el nom de la conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, recuperant la denominació Agricultura, Ramaderia i Pesca però mantenint Acció Climàtica, i assegurant-li les mateixes competències. Deunidó, la importància del canvi, perquè quan rectifiques un nom estàs rectificant una política o, si més no, la idea que inspirava la política.

Després de vint anys de retard, els estats membres i el Parlament Europeu han arribat a un acord provisional aquest dimecres per endurir els límits a la contaminació de l’aire rebaixant els nivells màxims permesos de partícules que són perjudicials per a la salut, els ecosistemes i la biodiversitat. Concretament, la revisió de la directiva europea que regula la qualitat de l’aire imposarà uns topalls més estrictes, per exemple, per al diòxid de nitrogen (NO2) i per a les partícules fines PM2,5 a partir del 2030. En aquests casos, la reducció serà almenys de la meitat: el límit de NO2 passarà dels 25 µg/m³ als 10 µg/m³ i els de PM2,5 i PM10 dels 40 µg/m³ als 20 µg/m³.

Fa dies que la pagesia protesta arreu de Catalunya i l'Estat per reivindicar millores en les condicions laborals i ajudes per fer front a la sequera. També reclamen canvis per fer front a la competència deslleial dels productes que importen tercers països. Els pagesos denuncien les diferències en exigències en el conreu dels aliments que arriben de fora del mercat de la Unió Europea (UE) i un greuge comparatiu flagrant: al mercat, aquests aliments es venen a preus molt baixos i no es garanteixen els mateixos requisits ni mediambientals ni socials ni tampoc de qualitat. A la seu de l’organització no governamental Justícia Alimentària, Ferran Garcia assenyala que, quan comprem un aliment cultivat fora de la Unió Europea, no tenim cap transparència dels pesticides que s'hi han fet servir.

Estiu rere estiu no és estrany veure avisos sobre pics de contaminació per ozó troposfèric. Aquest calorós agost, sense anar més lluny, n'hi va haver una desena sobretot per l'alta concentració a la plana de Vic, però també a l'àrea de Barcelona o al Camp de Tarragona, on es va registrar el pic màxim de 199 micrograms/m³ (el llindar per llançar un avís a la població són 180), concretament a Alcover. L'ozó és un contaminant que necessita, per proliferar, la presència d'altres contaminants, com són els òxids de nitrogen (NOx) i els compostos orgànics volàtils (COV). Tot plegat, combinat amb una bona dosi de radiació solar, en dispara la presència, que en altes dosis suposa una amenaça per a la salut humana i pot desencadenar malalties respiratòries com asma, i també per a la vegetació i l'agricultura, ja que minva la productivitat de les collites.