Cada edició del Wildlife Photographer of the Year confirma per què és una referència mundial en fotografia de natura. El certamen reuneix les millors mirades al món i la complexitat i la bellesa de la fauna salvatge, sovint poc accessible als nostres ulls.

Claudio Barría s'ha passat molts anys de la seva vida desmentint la pel·lícula de Steven Spielberg Tauró. Aquest biòleg xilè establert a Catalunya, ha centrat la seva recerca en aquests animals –ara a la Universitat d'Oviedo però abans a l'Institut de Ciències del Mar (ICM)– i avui és un dels màxims experts en taurons de la Mediterrània, probablement el màxim. Va ser precisament en un cinefòrum pel 50è aniversari d'aquest film en què va participar que va sorgir la idea d'escriure el llibre Tiburones, juntament amb Ana Colmenero (ICM), dins de la col·lecció ¿Qué sabemos de? que editen Catarata i el CSIC. Tant el llibre com la conversa traspuen un gran coneixement i sobretot un amor enorme per aquests animals, que tenen un valor incalculable per als ecosistemes marins.

Sabíeu que les zones humides mundials estan desapareixent tres vegades més ràpid que els boscos? I que tot i que només cobreixen el 6% de la superfície terrestre, acullen el 40% de la biodiversitat mundial? Això i molt més és el que s’intenta divulgar cada 2 de febrer, Dia Mundial de les Zones Humides. Una data que també ens recorda la urgència de protegir aquests ecosistemes tan fràgils i poc reconeguts. "La gent es guia per l’estètica i un bosc és més atractiu que un aiguamoll, que sovint es considera només una font de mosquits i pudors", adverteix Margarita Menéndez, professora d’ecologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Aquesta falta d'animals "atractius" a casa nostra –a diferència dels hipopòtams que trobaríem en un safari a Kenya– fa que ignorem una biodiversitat amagada d’amfibis, rèptils i macroinvertebrats que són el motor real de la xarxa tròfica mundial.

La serralada Annamita, situada a la regió fronterera entre Laos i Vietnam, forma una de les àrees forestals naturals contigües més extenses del sud-est asiàtic continental, amb una extensió que supera els 10.000 km². Els boscos que cobreixen les valls i els cims d'aquestes muntanyes han actuat durant anys com un laboratori evolutiu, creant una miríada de formes de vida úniques que inclou alguns dels animals més misteriosos i amenaçats del planeta. Aquesta fauna tan valuosa ha compartit el seu hàbitat amb les comunitats locals durant generacions. Un paisatge antic i influenciat per milers d'anys de condicions humides, que han permès que extensos boscos de fulla perenne hagin persistit durant la darrera edat de gel, quan gran part de la resta del sud-est asiàtic era molt més sec del que és ara.

Que la vida són casualitats i que es tracta de saber-les aprofitar ho sap bé Tomàs Marquès Bonet (Barcelona, 1975), un dels majors experts mundials en genòmica i evolució dels primats. Tot i que volia dedicar-se a estudiar ratpenats i granotes pirenaiques, va acabar a IBM fent transaccions bancàries i aprenent a programar. Uns anys després la vida li va posar al davant una oportunitat per reenganxar-se a la ciència i la va ben aprofitar fent una tesi computacional a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) comparant humans i ximpanzés. I així, tot va tornar a començar.

El xoc va arribar molt aviat. Tenia només cinc anys i anava d'excursió amb l'escola a un zoo. La imatge d'aquells dofins, que ella coneixia de documentals nedant lliures al mar, donant voltes en una piscina de ciment, li va grinyolar per dins. Quan tornava cap a casa, va preguntar amb innocència: "Els dofins ara se'n van a casa seva?". Els seus pares li van haver d'explicar la realitat. Li van haver de parlar del captiveri. "Allò no em cabia al cap. En aquell moment vaig decidir que lluitaria per la seva llibertat", recorda Olivia Mandle.

Un segle més tard, a Catalunya hi ha tornat a néixer un llop. És una "fita històrica" que ha anunciat el departament d'Interior, a través del cos d'Agents Rurals, aquest dimecres. En una àrea extensa entre l'Alta Garrotxa i l'Alt Empordà han confirmat la presència de tres cadells. El descobriment arriba després de dècades de seguiment de l'espècie, que havia desaparegut del país fins fa un quart de segle. Llavors es va detectar el retorn d'un llop aïllat al Parc del Cadí-Moixeró. Amb el naixement dels cadells, tal com marca la normativa, el llop passa automàticament d'espècie extingida a espècie amenaçada en perill d'extinció.

Fa només dos anys la Terra ja estava a l'UCI, quan els científics van constatar que s'havien superat sis llindars crítics per a la vida al nostre planeta. Són nou indicadors que fan que la Terra sigui un lloc habitable, com si fossin els signes vitals que s'ausculten en una revisió mèdica, des del clima fins a l'ús de l'aigua dolça o la destrucció de la capa d'ozó. En cadascun d'aquests nou indicadors s'han establert uns límits que no s'haurien d'ultrapassar per tal que el nostre planeta continuï sent un lloc "segur" per a la vida. Doncs bé, aquest 2025 encara hem superat el límit crític per a un altre dels indicadors, de manera que ja són set dels nou que estan en números vermells, segons un nou informe del Planetary Boundaries Sciene Lab de l’Institut de Potsdam per a la Recerca.

Amagada al bell mig del conjunt de serralades prepirinenques –la del Cadí, el Pedraforca i les muntanyes del Port del Comte– hi ha la vall de la Vansa-Tuixent, un lloc deliciós amarat de boscos, prats i poblets ancorats en el temps. I és aquí, des de fa ja quatre anys, on l’associació Defensem la Vansa organitza batudes populars amb veïns, ramaders, agricultors i estiuejants per combatre una floreta groga –aparentment inofensiva, però que és de les 20 plantes més perilloses de Catalunya– que ha esdevingut una plaga que amenaça amb enverinar aquest paratge natural i acabar amb l’economia de la zona.

L'estiu del 2004, fa dues dècades, un dels grans temes mediàtics va ser la presència d'un mosquit amb unes ratlles negres que era més gros que l'autòcton i feia unes picades més doloroses. Procedent del Sud-est Asiàtic, Sant Cugat del Vallès va ser el primer lloc on es va detectar a Catalunya, gairebé vint anys després que entrés a Europa camuflat en els camions que transporten neumàtics. A poc a poc, l'insecte ja ha passat a integrar-se en la quotidianitat cada cop que el termòmetre s'escalfa, fins al punt que la sensació és que el mosquit tigre (Aedes albopictus) s'ha fet amo i senyor de tot el país. Un estudi que aquest dijous publica un equip català a la revista Insects, que inclou el primer mapa de mosquits invasors, assenyala que aquesta espècie ha colonitzat uns 780 municipis catalans dels 947 que hi ha. L'estudi parteix de l'anàlisi de dades recollides tant per tècnics com per ciutadans que han informat de la presència del mosquit a través de l'aplicació Mosquito Alert, un projecte de ciència ciutadana que aplega una quarantena d'entitats científiques, entre les quals el CSIC, la UPF i el Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB).

Núria Casacuberta Arola (Malla, 1982) és ambientòloga, investigadora i professora d’oceanografia física i de traçadors a l’Escola Federal Politècnica de Zúric (ETHZ). Utilitza els isòtops radioactius que s’alliberen als oceans per estudiar els corrents marins a l’Atlàntic Nord i a l’Àrtic, i de quina manera el canvi climàtic els està modificant, fet que tindrà profundes implicacions en el clima de la Terra.

"Tan aviat com vam saber que el Dom era mort, no vam tenir cap dubte que acabaríem el seu llibre". Jonathan Watts, corresponsal mediambiental a l'Amazònia per al The Guardian, recorda el seu col·lega del diari i amic Dom Phillips, assassinat fa tres anys en una expedició a la selva quan investigava per escriure el seu llibre How to save the Amazon. El 5 de juny del 2022, Phillips va desaparèixer quan viatjava amb l'indigenista brasiler Bruno Pereira pel riu Itaguaí a través de la vall del Javarí, una de les àrees indígenes més grans del Brasil. La policia va iniciar la cerca, i la campanya impulsada per la dona, amics i col·legues del periodista va afegir pressió, però no va ser fins al 12 de juny que van aconseguir la confessió dels culpables, que portaria a localitzar els cossos dels dos homes.

En els darrers anys s'han produït onades de calor inusuals a totes les conques oceàniques principals del planeta, i alguns d'aquests esdeveniments s'han tornat tan intensos que els científics han encunyat un nou terme: les superonades de calor marines. "Els ecosistemes marins on [aquestes onades de calor] es produeixen no havien experimentat mai una temperatura de la superfície del mar tan alta", explica Boyin Huang, oceanògraf de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), per correu electrònic.

Que les orques i altres animals marins necessiten rascar-se no és cap novetat. Fa anys que se sap que diverses espècies d'orques fan el que es coneix com a kelping: fregar algues marines amb el cap, les aletes i el cos per eliminar paràsits i mantenir la pell sana. Ara bé, un equip d'investigadors del Center for Whale Research (CWR) –el centre per a la investigació de les balenes al nord del Pacífic– i la Universitat d'Exeter, al Regne Unit, han aconseguit documentar un fet totalment inusual: l'allokelping.

El problema dels residus plàstics cada vegada és més gros: cada any se'n tiren al món més de 52 milions de tones. Per això, és urgent desenvolupar formes sostenibles de reciclar aquest material que té un gran impacte en els ecosistemes, perquè els plàstics enverinen els oceans, maten ocells i animals marins i contaminen el menjar i l'aigua que consumim. Ara investigadors de la Universitat d'Edimburg han fet una troballa inèdita que obre la porta a una estratègia per reutilitzar aquests residus i transformar-los en un producte útil. En concret, han descobert en un estudi que un bacteri anomenat Escherichia coli pot convertir una molècula d’una ampolla de plàstic en paracetamol. Tot i el potencial de les conclusions que publica la revista Nature Chemistry dilluns, els autors aclareixen que cal més recerca per determinar si és una estratègia vàlida en la lluita contra la contaminació.

El Tractat dels Oceans, que es va acordar l'any 2023 per protegir les aigües internacionals, no es podrà posar en marxa fins que no l'hagin ratificat 60 països. I de moment, dos anys després, només ho han fet 50. Aquesta setmana, delegacions de 175 governs de l'ONU s'han reunit a Niça, a la gran Cimera dels Oceans, que tenia aquest com un dels principals temes pendents. I tot i que la cimera s'ha acabat sense les 60 firmes, l'amfitrió de la trobada assegurava que sí, que totes les ratificacions necessàries estan compromeses i es faran efectives el 23 de setembre, en "una cerimònia oficial" a la seu de l'ONU a Nova York. Ho deia aquest divendres Olivier Poivre d'Arvor, l'enviat especial de França per als oceans, que assegurava que aquesta era "una gran victòria" de la Conferència de Niça, sobretot "tenint en compte que els Estats Units s'estan retirant de tot" i també s'han desentès d'aquesta negociació. Tanmateix, la futura ratificació del tractat –que entraria en vigor a principis del 2026– no evitarà l'explotació petroliera ni tampoc la mineria al fons marí; ni tan sols pràctiques tan destructives com la pesca d'arrossegament, tenint en la declaració final acordada a Niça.

L’arròs, element essencial de la dieta japonesa i símbol nacional d’identitat, ha entrat en crisi: en els últims mesos se n’ha disparat el preu fins a un 90% respecte de l’any anterior i la seva absència a les prestatgeries dels supermercats i als menús dels restaurants ha generat alarma arreu del país. Per primera vegada en dècades el Japó s’enfronta a una escassetat que no només afecta l’alimentació quotidiana, sinó que posa en qüestió pilars fonamentals del seu model agrícola i alimentari: l’autosuficiència, l’estabilitat de preus i la confiança en les reserves estratègiques. El que va començar com un problema de collita, provocat en bona part per la crisi climàtica, s’ha transformat en una crisi nacional amb repercussions socials i polítiques que encara no han tocat fons.

Han passat 21 anys des que un grup de científics van encunyar per primer cop el terme “microplàstic” en un article publicat a la revista Science. Des d’aleshores, aquestes minúscules partícules de menys de 5 mil·límetres estan cada vegada més presents en mars i oceans de tot el planeta, fins i tot al gel marí de l’Àrtic.

El poble indígena ianomami té una paraula per a l'escalfament global: motokari. "Ja està passant a molts llocs de la selva", diu el xaman ianomami Davi Kopenawa, que aquesta setmana ha visitat Barcelona convidat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). El motokari "ha baixat per assecar la terra", alerta, i ens demana "lluitar junts, indígenes i no indígenes", per protegir l'Amazònia de la destrucció: "Si la terra mor, nosaltres també morirem, i la selva ja està començant a morir".

Al món hi ha un milió d'espècies naturals en perill d'extinció. La vida salvatge s'ha reduït un 69% els últims 50 anys. Per això, els governs de tot el món es van posar d'acord finalment l'any 2022 a Montreal per protegir almenys el 30% dels ecosistemes l'any 2030, però calia veure com es finançava aquesta tasca descomunal. Aquest era l'objectiu de la cimera de l'ONU de la Biodiversitat COP16 que es va celebrar el novembre passat a Colòmbia i que va acabar sense acord. Les negociacions s'han reprès aquesta setmana a Roma, i finalment el pacte s'ha segellat prop de la mitjanit de dijous, quan acabava el termini. Els 150 governs reunits a la capital italiana han acordat "mobilitzar 200.000 milions de dòlars anuals des del 2030" per finançar la protecció i la restauració d'ecosistemes amb diners públics i privats i amb diverses figures financeres. Uns fons que inclouen –i aquí hi havia el gran escull– ajudes directes dels països rics als més pobres: seran de 20.000 milions anuals a partir del 2025 i de 30.000 milions anuals a partir del 2030.