Aquest divendres s'ha estrenat als cinemes La buena hija, de la directora Júlia de Paz (Sant Cugat del Vallès, 1995), la qual mostra les conseqüències de la violència vicària i de la violència masclista sobre els infants, víctimes sovint no reconegudes. I ho fa a través de la Carmela, una nena de 12 anys, que ha d'acudir periòdicament a un punt de trobada per reunir-se amb el seu pare, a qui idolatra. A poc a poc, però, la nena –i amb ella, l'espectador– anirà descobrint com és ell realment i la seva forma d'exercir violència psicològica.

Qui pensi que ens trobem davant un biopic del pintor Pierre-Auguste Renoir, o del seu fill, el cineasta Jean Renoir, s'equivoca. L'estil impressionista i les pinzellades àgils del primer s'intueixen només en la reproducció de la pintura La petite Irène que la nena protagonista penja a la paret de la seva habitació. Però la cineasta japonesa Chie Hayakawa (Pla 75) comparteix amb els dos Renoir, pare i fill, una mirada humanista sobre el món i un interès real pels rostres i els cossos dels actors (o models) que retrata. Renoir, estrenada en la competició oficial de Canes, no és una pel·lícula perfecta, però la sensació és que Hayakawa està molt a prop de forjar un estil propi (impressionista, subtil, humanista) que la singularitza i que, al mateix temps, l'emparenta amb el cinema d'altres cineastes japonesos contemporanis com Koreeda o Hamaguchi.

Després d’uns quants anys transitant per un purgatori de projectes fílmics de caràcter impersonal i sèries per oblidar, Gus Van Sant torna a la primera línia cinematogràfica amb Prime crime: a true story, un títol que fa pensar en un drama criminal de sobretaula però que amaga altres coses. D'entrada, un retrat sobre la lluita de classes en què el director de Drugstore cowboy (1989) i Elephant (2003) es posa del costat d’un home comú (un enèrgic Bill Skarsgard) que a la Indianapolis del 1977 segresta el fill d’un banquer com a venjança pels seus tripijocs financers (un entonat i sibil·lí Al Pacino).

El millor antídot contra la banalitat d'algunes tertúlies és un debat amb gent que coneix el que toca. Per exemple, quatre persones que el subcap de Cultura de l'ARA, Xavi Serra, va convocar dimarts a la Sala Laya de la Filmoteca per conversar sobre el cànon del cinema català del segle XXI, la llista amb 267 pel·lícules que ha publicat el diari i que es pot consultar en un magnífic i modèlic interactiu. "Un dossier excel·lent, una iniciativa sense precedents amb una enquesta en què han participat 200 experts per fer un cànon possible", tal com va dir Pablo La Parra, el director de la Filmoteca (on aquest dimecres hi haurà una trobada amb Carla Simón). L'interactiu, per cert, mostra també les 200 votacions (cada una de 10 pel·lícules). "És una manera bonica de descobrir pel·lícules, debatre i conversar sobre el nostre cinema", celebra Serra, que va imaginar la trobada de dimarts com "una extensió de l'enquesta" i una oportunitat per concretar algunes de les característiques del cinema català; com ara el naturalisme que connecta amb cert cinema europeu d'autor i la fructífera relació entre el llenguatge del documental i de la ficció.

Què tenen en comú localitats com Tossa de Mar, Cardona, Bielsa o Aýna? Doncs, entre altres coses, el seu innegable atractiu turístic, però també el fet que han sigut escenari de pel·lícules de referència com Pandora y el holandés errante, Campanades a mitjanit, Palmeras en la nieve o Amanece, que no es poco. Són quatre exemples de localitats que encaixen perfectament en el que es denomina turisme de pantalla, una modalitat del turisme cultural que impulsa les visites a destinacions, paisatges o ciutats que han aparegut o estan relacionades amb pel·lícules, sèries de televisió o produccions audiovisuals de tota mena, com documentals, videojocs o espots publicitaris, així com amb esdeveniments vinculats al món audiovisual, com ara festivals o trobades temàtiques. És una tendència a l’alça que està experimentant un important creixement des del naixement de les plataformes d'estríming i que porta els espectadors a visitar aquells escenaris on es van rodar les seves històries preferides.

Una llista com la que surt de l’enquesta sobre cinema català a 200 experts que ha impulsat l’ARA no serveix només per posar o treure medalles a pel·lícules o directors, sinó també per estudiar i analitzar la fotografia que deixen les votacions. Si prenem les 25 pel·lícules més votades com a mostra representativa, una primera conclusió és que aquest cànon del cinema català camina cap a la paritat. Hi ha nou pel·lícules dirigides per dones en el top 25 de la llista, és a dir, un 36%; però si ens fixem només en les pel·lícules d’aquesta llista produïdes en els últims quinze anys, que són els de la gran arribada de les dones al cinema, el percentatge de direcció femenina puja al 50%. Val la pena assenyalar que entre les cinc pel·lícules més votades només n'hi ha una dirigida per una dona, i entre les deu més votades només tres, però aquest desequilibri en la part més alta de la llista es veu compensat, en part, per la significativa primera posició d’Estiu 1993, dirigida per Carla Simón.

La primera pel·lícula com a directora de l'actriu Aina Clotet s’estrenarà al maig en el marc de la Setmana de la Crítica, el prestigiós certamen francès que se celebra en paral·lel al Festival de Canes i que organitza la Unió de Crítics de Cinema de França des del 1962. Viva, que se situa en un futur pròxim en què Catalunya pateix una sequera extrema, està protagonitzada per la mateixa Clotet en el paper d’una dona que acaba de fer els 40 anys i s’està recuperant d’un càncer.

Per celebrar que Estiu 1993 ha estat triada per 200 experts com la pel·lícula més important del cinema català del segle XXI, l'ARA va reunir fa uns dies, als Cinemes Verdi, dos dels seus actors: David Verdaguer i Laia Artigas. Ella era la nena que encara no sap gestionar les emocions per la mort dels seus pares, i ell el tiet que l'acull a la seva família com una filla més. Els dos actors comparteixen representant, però feia temps que no es veien. Artigas, que aviat farà els 18 anys, recorda amb un somriure la relació tan “especial” que tenia amb Verdaguer. “Era com un tiet guai; m’encantava”, diu. "Jo feia molt l'imbècil, jugàvem molt", recorda ell.

Un dels projectes culturals més exemplars del panorama cinèfil català podria posar el punt final el diumenge 19 d’abril. Després de 25 anys, el Col·lectiu de Crítics de Girona està a punt de perdre la gestió del Cinema Truffaut, un equipament municipal que passarà a ser gestionat per l’empresa de l’exhibidor Toni Badimon, que programa els cinemes Rambla de l’Art a Cambrils. El motiu del canvi és el concurs públic convocat per l’Ajuntament de Girona, en el qual s'ha imposat el projecte de Badimon gràcies a una puntuació més elevada de l’oferta econòmica, 4.000 euros més baixa que la del Col·lectiu de Crítics. Els membres del col·lectiu no han fet de moment cap valoració, a l’espera d’una reunió d’urgència amb el consistori gironí prevista per a aquest dilluns al vespre.

Els experts consultats per l'ARA han parlat: Estiu 1993 és la millor pel·lícula catalana dels primers 25 anys del segle XXI. Per celebrar la fita, el diari va reunir un matí de març a la Filmoteca de Catalunya part de l’equip que va fer realitat la pel·lícula: la directora Carla Simón i les actrius Bruna Cusí i Paula Robles, que en el moment del rodatge tenia quatre anys. Els també actors David Verdaguer i Laia Artigas no hi van poder ser per culpa de les agendes professionals, però uns dies després també es van retrobar per recordar una experiència que els va marcar a tots. Carla Simón en parlarà aquest dimecres a la Filmoteca de Catalunya en una sessió centrada en els processos creatius d'Estiu 1993 en què es projectarà material inèdit dels assajos de la pel·lícula.

Quan el director anglès Kirk Jones va conèixer John Davidson per explicar-li que volia dirigir una pel·lícula sobre la seva vida, el primer que Davidson li va dir va ser: “Follem!”. Però no era una invitació espontània a cardar sinó un dels tics verbals que han marcat la seva vida des dels 14 anys, quan va manifestar-se-li la síndrome de Tourette. Davidson va passar en qüestió de setmanes de ser un adolescent normal que treia bones notes i tenia una colla d’amics a ser marginat a l’escola, etiquetat com a boig, apallissat pels companys i, en alguna ocasió, detingut per la policia. La seva lluita per tenir una vida digna, relacionar-se amb els altres i trobar una feina són la matèria primera d’Incontrolable (I swear), la pel·lícula inspirada per Davidson, que s’estrena aquest divendres i que ja és un dels grans èxits del cinema britànic de l’última dècada, amb més d’un milió d’espectadors en sales al Regne Unit i premis com el Bafta al millor actor de Robert Aramayo, que es va imposar, entre d’altres, a Leonardo DiCaprio i Timothée Chalamet.

El cinema espanyol farà història en la pròxima edició del Festival de Canes, on tindrà tres pel·lícules en la competició oficial: Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar; La bola negra, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, coneguts com els Javis, i El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen. Després del doblet de l'any passat amb les pel·lícules de Carla Simón i Oliver Laxe en competició, aquesta tripleta històrica confirma una tendència que no té precedents en un festival tradicionalment recelós del cinema espanyol. Els seus rivals per la Palma d'Or seran, entre d'altres, les noves pel·lícules d'autors tan contrastats com Ryusuke Hamaguchi, László Nemes, Asghar Farhadi, Pawel Pawlikowski i dos directors que ja han triomfat a Canes: Hirokazu Kore-eda i Cristian Mungiu.

En un moment de debilitat, es pot tenir la temptació de donar la raó als espectadors que creuen que The history of sound és melindrosa, ensopida i cuqui. Seria negar l'evidència que la pel·lícula té una narrativa lànguida, que la història d'amor que explica es presenta de manera esmorteïda i que la factura general del film, de vegades, sembla que estigui pensada per anar acompanyada de l'etiqueta #OnePerfectShot. Però si ho pensem dues vegades, al final no cal donar-los la raó. Perquè si la sisena pel·lícula del director sud-africà Oliver Hermanus és així és perquè, clarament, ho vol ser. És una decisió d'estil, un vot de rigor creatiu plenament conscient.

El 1952 la revista anglesa Sight & Sound va demanar a 85 crítics d’arreu del món les seves 10 pel·lícules favorites de la història del cinema. 63 van respondre a la crida i amb les llistes que van enviar es va confeccionar un primer cànon possible de la història del cinema, liderat amb 25 vots per El lladre de bicicletes de Vittorio De Sica. L’enquesta de Sight & Sound, repetida i expandida cada deu anys, ha demostrat el poder de les llistes per crear opinió, promoure el debat i celebrar l’excel·lència en el cinema. Amb aquesta mateixa vocació, l’ARA ha preguntat a 200 experts quines són les millors pel·lícules catalanes del segle XXI. L’objectiu és celebrar el cinema català dels últims 25 anys, però, sobretot, pensar i debatre el nostre cinema amb esperit lúdic i crític.

L’escena amb què engega Incontrolable (I swear) és una de les més comentades de la vida de John Davidson, la persona real que inspira el film (i que ja havia estat objecte de diversos documentals previs). En la recepció en què havia de ser condecorat per Elisabet II, se li va escapar un "Fuck the queen". Un moment que il·lustra aquesta condició incontrolable de la síndrome de Tourette, trastorn caracteritzat pels tics verbals i gestuals irreprimibles que pateix la persona afectada. I una escena que marca el to d’un film perfectament enquadrat en la millor tradició de la feel good movie britànica de classe obrera amb vocació de conscienciar sobre algun assumpte, que engloba títols com Full Monty, Vull ser com Beckham o, en part, la recent Pillion. El film genera una empatia immediata envers aquest home nerviós davant del protocol reial, alhora que utilitza un humor d’assumible irreverència per presentar el conflicte. Si la reina d’Anglaterra no es va ofendre davant d’aquest exabrupte, qui som la resta de mortals per no entomar amb comprensió les disrupcions d’una persona amb Tourette, per molt agressives que sonin?

Si haguéssim de fer una porra sobre si a Pedro Almodóvar li agrada o no Espejos nº 3, la recomanació de les cases d'apostes cinèfiles seria que poséssim uns eurets en el sí. Potser és una pel·lícula sense inèrcies pop i sense moments melodramàtics o còmics que la descorden, com al cinema del manxec. Però l'alemany Christian Petzold es planteja un repte que corre en paral·lel als dels darrers films d'Almodóvar: intentar fer creïble en pantalla un argument inversemblant, ridícul fins i tot.

Què hauria passat si Broad city hagués continuat fins que la Ilana i l'Abbi haguessin fet trenta anys i fossin mares? La resposta és Babes, escrita i protagonitzada per Ilana Glazer, el vendaval còmic responsable d'aquella sèrie de culte. Glazer ja no té al seu costat Abbi Jacobson, la seva col·lega en aquella ficció fundacional sobre les absurdes desventures de tenir vint anys i viure a Nova York, però està molt ben acompanyada. Dirigeix Pamela Adlon, creadora de Better things, una altra sèrie autobiogràfica sobre un altre tipus de desventures femenines: les que implica ser una mare separada a càrrec de tres filles.

L'italià Paolo Sorrentino torna al món de la política, aquest cop a través d'un cap d'estat fictici: Mariano De Santis (Toni Servillo), un jurista veterà que encara els seus darrers mesos en el càrrec amb una llei de l'eutanàsia i dos indults sobre la taula. Si el realitzador va retratar l'exmandatari Giulio Andreotti mitjançant un bombollejant artefacte pop a Il divo, ara ha optat per una aproximació més reflexiva i per una narrativa visual sorprenentment continguda que remeten a la prudència (o indecisió?) del seu nou protagonista. Els moviments de càmera que marcaven La gran bellesa es reserven per expressar algun moment d'especial inquietud del personatge. L'excepció és una escena més histriònica que pot tenir sentit (ridiculitzar la inflexible cerimoniositat del poder), però que també pot semblar un eco inadequat d'obres prèvies... o un peatge autoral com els cameos de Hitchcock.

Cineasta alemany de referència de les últimes dècades, Christian Petzold (Hilden, 1960) ha visitat Barcelona amb motiu de la retrospectiva que li ha dedicat el Festival D'A, un programa que inclou la seva última pel·lícula, que arribarà als cinemes el 10 d'abril. A Espejos n. 3, una estudiant de piano deprimida i única supervivent d'un accident mortal de cotxe es recupera a casa d'una dona que acaba de conèixer. Tendresa i connexions inesperades en una pel·lícula que funciona com a compendi de virtuts i obsessions d'un dels directors europeus més en forma del moment.