Quentin Dupieux és el mitjó desaparellat del cinema francès. Les seves pel·lícules no s’assemblen a cap altra, i sovint no s’assemblen ni entre elles. El segundo acto, per exemple, podria rimar amb Yannick, el film que va fer el 2023 sobre un espectador que intervé en una obra de teatre i la dinamita, una gamberrada enginyosa sobre una representació de la realitat, ehem, interruptus. Aquest cop, la ficció a batzegades seria el rodatge d’una seqüència d’una pel·lícula en què els actors (i quins actors! Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i Raphaël Quenard, la crème del cinema francès) entren i surten del relat esborrant les fronteres entre mentida i veritat.

La novel·la La bèstia en la jungla de Henry James és només el punt de partida del laberint de sentiments, èpoques i gèneres cinematogràfics que Bertrand Bonello (Niça, 1968) recorre a la fascinant The beast, adaptació lliure i mutant on el pes del passat s'enfila per les vides d'una parella maleïda (George MacKay i una extraordinària Léa Seydoux) marcada per una premonició terrible i encaminada a un futur distòpic sense emocions ni conflictes. El director de Casa de tolerància, Saint Laurent i Nocturama estrena aquest dimecres la seva pel·lícula més imaginativa i sorprenent.

Presenciar la decadència del cos, deixar-se arrossegar per la il·lusió d’un nou amor. Entre l’eros i el tànatos, al cap i a la fi, transcorre la vida, encara que, per molt clar que ho tinguem, “de vegades viure és una mica difícil”, tal com es diu a Una bonita mañana, la nova meravella de Mia Hansen-Love. La vida és complicada per a la Sara, una jove vídua amb la captivadora i bressoniana presència de Léa Seydoux, que té cura del seu pare (Pascal Greggory), afectat d’una malaltia neurodegenerativa, i la seva filla mentre treballa com a intèrpret. En paral·lel, es retroba amb un antic amic (Melvil Poupaud) i tots dos s’enamoren, malgrat que ell està casat i també té un fill. Com enfrontar-se als canvis? Com sobreviure a la incertesa, al dolor?

David Cronenberg (Toronto, 1943) ha presentat aquests dies a Sant Sebastià la seva nova i radical pel·lícula, Crímenes del futuro, un audaç retorn al terror orgànic dels seus films dels 70 i 80 que s'estrena aquest divendres. Convertit en llegenda viva del fantàstic modern, el director també ha rebut el premi Donostia, el màxim reconeixement del festival basc.

“Materia teatrali, digna spectaculo”, va dir l’anatomista del Renaixement Alessandro Benedetti sobre els misteris del cos humà. Impulsor del teatre anatòmic de Pàdua, l’escenari canònic per a la pràctica de la dissecció, Benedetti va encapsular en aquesta sentència, amb una potència gairebé contemporània, tota la dramatúrgia que envolta la qüestió de la corporalitat: els rituals de la ciència, l’espectacle de la humanitat.

“Si escric ficció es pensen que és autobiografia i si escric autobiografia es pensen que és ficció. Que decideixin ells la naturalesa del que escric”. Són les paraules de Philip Roth, però no del gran autor nord-americà mort el 2018, sinó del protagonista de la seva novel·la de 1990 Deception (Engaño en l'edició en castellà de Seix Barral), la primera en què l'escriptor va donar al narrador el seu propi nom, i no l'alter ego habitual de Nathan Zuckerman. Vol dir això que la història d'adulteri que explica la novel·la sigui més real? Que les trobades clandestines entre l'escriptor madur i la seva jove amant anglesa, tots dos casats, són fruit de la imaginació desbocada i febril de l'autor?

Amb els anys, la majoria d'artistes van perdent la capacitat per sorprendre i la seva obra va moderant les seves arestes més incòmodes. Per sort encara queden creadors com David Cronenberg, que als 79 anys s'ha presentat a Canes amb la seva obra més audaç i radical, Crimes of the future. És el retorn del canadenc al body horror dels temps de Videodrome (1983) i a la provocació conceptual de Crash (1996) o The naked lunch (1991). Això sí, no s'han produït les desercions en massa que anticipava el mateix Cronenberg en unes declaracions de fa uns dies, que, vista la pel·lícula, s'han d'entendre més com a esquer promocional que com a mesura real de la capacitat del film per violentar l'espectador.

Amb tres pel·lícules en competició per la Palma d'Or i una a la nova secció Première, Léa Seydoux ha sigut la presència més recurrent a les pel·lícules d'aquest aquest Canes 2021. Però l'actriu francesa no ha pogut assistir al festival a causa del covid, en una de les manifestacions de com la pandèmia no ha deixat d'incidir en l'edició més anòmala del certamen francès. L'absència de Seydoux en la presentació de La crònica francesa, de Wes Anderson, va fer saltar la notícia. Malgrat estar vacunada i ser asimptomàtica, la intèrpret havia donat positiu a París i estava en quarantena. Poc després, ella mateixa confirmava en un comunicat oficial que enguany no assistiria a Canes per aquesta raó. Tanmateix, el repunt relatiu de la pandèmia ha alterat en pocs més aspectes la imatge de cert retorn a la normalitat que ha volgut oferir Canes.