En Yannick, l'espectador que es rebel·la contra l'obra de teatre que mira

En plena representació d'una comèdia d'embolics en un teatre popular parisenc, el Yannick, un dels espectadors, s'aixeca del seient i interromp la funció. L'obra no el convenç i vol dir-hi la seva. En la seva pel·lícula més directa i lineal, tot un èxit de taquilla a França, Quentin Dupieux imagina com podria ser la revolta d'un membre del públic que subverteix el rol passiu que se li suposa. I de passada construeix un personatge al servei del lluïment de Raphaël Quenard, un actor còmic en la línia d'un Jerry Lewis o un Jim Carrey, que construeix un antiheroi en els antípodes de l'espectador intel·lectual: un treballador precari i sense coneixements teòrics de dramatúrgia que es reivindica com a audiència participativa.

A partir d'un moment concret, el seu insòlit acte de rebel·lió se situa en un territori que bascula entre generar-nos empatia o rebuig. El punt de partida, la personalitat del protagonista i la gràcia dels secundaris juguen a favor d'una pel·lícula que, tanmateix, trontolla un cop superada la sorpresa inicial. Yannick no resulta tan hilarant com altres propostes del director de Mandíbules ni aprofita a fons l'enorme potencial metanarratiu que ofereix la idea d'anar reescrivint una obra en directe i sobre la marxa. Sobta que un director agosarat com Dupieux acabi optant pel camí més fàcil i conservador, i forci la simpatia pel Yannick a partir d'un sentimentalisme populista no gaire ben justificat.