Un musical de butxaca amb èxits del pop francès

El cinema francès manté una relació especialment fluida amb les seves estrelles musicals. De Juliette Gréco a Benjamin Biolay, són molts els músics que s’han col·locat davant la càmera en projectes que no aparenten simples vehicles promocionals, sinó prolongacions naturals d’inquietuds artístiques. Una de les incorporacions més recents a aquesta tradició és la de Juliette Armanet, cantant que sembla haver-se aficionat a la interpretació en els últims anys, i que troba a Elegir mi vida la intersecció dels seus talents.

Al film d’Amélie Bonnin, Armanet encarna la Cécile, una cuinera en plena crisi vital (a l’obertura imminent del seu restaurant se suma la notícia d’un embaràs no planificat) que torna al seu poble per visitar els pares. Hi retrobarà amistats, records… i també cançons, ja que els personatges d’aquesta història tenen inclinació a cantar per projectar penes i alegries, utilitzant els grans èxits del pop francòfon com a amulets que formen part d’una memòria alhora personal i col·lectiva.

D’Alors on danse, de Stromae, a Partir un jour, que dona a la pel·lícula el seu títol original i que fou popularitzada per la boy band 2Be3, les peces musicals desfilen per la ficció sense fer escarafalls, enllaçant-se amb els diàlegs i tractant de trobar el punt intermedi entre la naturalitat i l’artifici (allunyant-se, doncs, del playback sublimat per Alain Resnais a On connaît la chanson). La posada en escena musical és atípica, però topa amb una escriptura dramàtica mandrosa, que deixa Elegir mi vida en una poc engrescadora terra de ningú.