Amanda Seyfried és Déu

És difícil resistir-se a comparar The brutalist amb El testamento de Ann Lee, dues pel·lícules escrites per Mona Fastvold i Brady Corbett en què aquesta parella creativa i sentimental s'ha alternat en el rol de direcció. Els dos films poden llegir-se com a relectures crítiques del mite fundacional dels Estats Units a través del retrat de dos personatges heterodoxos que, de maneres diferents, proposen utopies que posen en qüestió l'statu quo de la seva època. Les similituds acaben aquí, ja que, en el seu segon llargmetratge com a directora, Fastvold proposa una mirada arriscada i insòlita cap a un personatge femení inclassificable.

El testamento de Ann Lee és alhora un drama històric biogràfic i un musical de subtil discurs feminista centrat en la figura real d'Ann Lee (una Amanda Seyfried descomunal), pionera líder religiosa del segle XVIII i fundadora de la secta dels Shakers. Els seus seguidors eren pacifistes i cèlibes, creien en la igualtat entre gèneres i practicaven rituals per aconseguir l'èxtasi religiós a través del cant coral i dels balls grupals espasmòdics, en una comunió febril entre esperit i cos. El film, artísticament impecable –els números musicals són prodigiosos i combinen fisicitat extrema i virtuosisme tècnic, i la banda sonora de tonalitats experimentals va a càrrec de Daniel Blumberg, guanyador de l’Oscar per The brutalist–, acaba resultant esgotador narrativament i força ambigu en la seva opaca descripció d'aquesta mística avançada a la seva època i convençuda de ser la reencarnació de Déu a la Terra. Una afirmació difícil d’assumir per a aquelles persones que no participem en el culte dels Shakers, però absolutament plausible després d'assistir al tour de force actoral, físic i musical de Seyfried, més a prop de la revelació divina i de la possessió sobrenatural que de qualsevol mètode interpretatiu terrenal.