Les coses que fem pels fills

Com deien al final de Comancheria, de vegades pels nostres fills fem bogeries. En el darrer any, de fet, dues de les pel·lícules més sonades inclouen en l'argument un pare a la recerca èpica d'una filla perduda: Sirat i Una batalla tras otra, amb un esquema narratiu clàssic que prové de Centaures del desert, esclar. Una hija en Tokio té menys sentit de l'aventura i més de la injustícia, però també és sobre un progenitor que fa coses estranyes per trobar la seva filla. En aquest cas, treballar com a taxista a Tòquio durant 9 anys (un francès al Japó: curiós i no gaire habitual plantejament sobre problemes d'immigració) amb l'esperança d'ensopegar alguna vegada amb ella, potser demanant un servei en una cantonada dels carrers de la capital nipona.

Romain Duris interpreta aquest taxista, abans cuiner, víctima de la legislació japonesa que no contempla la custòdia compartida en una separació, per molt que la mare també ho desitgi. El film val el que val la seva actuació. En un registre gairebé zen, ple de subtileses i punts cecs (el personatge no és precisament un sant baró), aquest taxista podria perfectament fer amistat amb el protagonista de Perfect days. I quan retroba la seva filla (no és espòiler, eh, que passa en el primer terç de la pel·lícula) i fa un esforç per reconnectar-hi, amb el de Toni Erdmann, un altre film sobre pares maldestres que fan coses rares per no perdre el vincle amb la descendència.