Viggo Mortensen i Léa Seydoux al servei de David Cronenberg: la cirurgia és el nou sexe
El director canadenc torna al teatre de les mutacions anatòmiques amb la pel·lícula 'Crímenes del futuro'
- Direcció i guió: David Cronenberg
- 117 minuts
- Canadà, Regne Unit i Grècia (2022)
- Amb Viggo Mortensen, Léa Seydoux i Kristen Stewart
- Estrena als cinemes el 23 de setembre
“Materia teatrali, digna spectaculo”, va dir l’anatomista del Renaixement Alessandro Benedetti sobre els misteris del cos humà. Impulsor del teatre anatòmic de Pàdua, l’escenari canònic per a la pràctica de la dissecció, Benedetti va encapsular en aquesta sentència, amb una potència gairebé contemporània, tota la dramatúrgia que envolta la qüestió de la corporalitat: els rituals de la ciència, l’espectacle de la humanitat.
Aquesta dimensió performativa de l’ensenyament anatòmic, entre els sabers i els plaers, és central a Crímenes del futuro, el retorn majúscul de David Cronenberg als postulats de la nova carn forjats a les seves icòniques primeres pel·lícules. De fet, aquest últim treball reformula la premissa del seu segon film, de títol homònim (1970), per explorar des del gènere del noir futurista una línia narrativa que va apuntalar llavors: la possibilitat que el cos humà generi de manera autònoma nous òrgans. No és casual que el cos protagonista on es produeixen aquestes mutacions corpòries sigui la d’un artista de performance, Saul Tenser (Viggo Mortensen), qui, ajudat de la Caprice (Léa Seydoux), col·laboradora i antiga cirurgiana, organitza espectacles per a un públic reduït i exclusiu on mostra, obert de pam a pam, l’interior del seu cos i els enigmes que empara.
Però més enllà de l’espectacle de les vísceres i de l’erotisme mòrbid –“la cirurgia és el nou sexe”, diu una magnífica Kristen Stewart com a torbadora secundària–, Crímenes del futuro, presentada a Canes, aborda el gran tema de la metamorfosi; al cap i a la fi, una de les principals inquietuds del cinema del Cronenberg. Potser Crímenes del futuro, amb el temps, pot convertir-se en el gran tractat del canadenc sobre les mutacions del cos, però ara mateix no hi ha cap dubte que les seves visions corpòries posthumanistes són d’un altre món. No només per les seves formes inaudites, sinó també per la seva posició política, on emfatitza, un cop més, que els verdaders monstres no són a dins del cos sinó a fora, aguaitant.
