Ha estat la típica setmana en què la vida política està escindida entre la malícia espanyola i la incompetència catalana. No vull dir que els espanyols no puguin ser també incompetents, ni els catalans també maliciosos. Però al final els uns, pel fet de ser més estat que nació, tendeixen al maquiavel·lisme; mentre que els altres, per ser més nació que estat, opten per les batalletes morals i estèrils, que no amaguen la seva impotència.

Amb un retard considerable i una negociació salpebrada de girs de guió, Espanya s’ha dotat d’una nova llei de l’audiovisual. Els debats sobre la norma s’han seguit amb especial interès a Catalunya, ja que l’articulat té derivades que afecten la presència de les llengües cooficials en els operadors globals i també aspectes com la independència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) o la capacitat normativa del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Aquestes són les principals claus, en format pregunta resposta.

El PSOE ha fet aquest dijous un pas que compromet seriosament la cohesió del bloc que li va facilitar la investidura a Pedro Sánchez i amb el que ha aprovat la majoria de les lleis. I no, no ens referim tant a la falta d’explicacions sobre el cas Pegasus, que ja era previsible, sinó al fet que hagi decidit aprovar la llei audiovisual amb el PP i Cs abans que amb els seus socis d’investidura. No es tracta, però, d’un simple canvi d’aliances puntual del PSOE, perquè pel camí trenca el pacte que va permetre que ERC li aprovés els pressupostos, en virtut del qual es comprometia a tirar endavant la llei amb el suport dels republicans i no amb d’altres. Recapitulem els fets.

La llei audiovisual, que inclou quotes per al català, el gallec i el basc i que va servir perquè ERC donés suport als últims pressupostos, es continua negociant a contrarellotge de cara a la votació d’aquest dijous a la tarda al Congrés. El motiu és la definició de productor independent que el PSOE va canviar durant la tramitació (i que es va aprovar en ponència amb els vots d’ERC i Unides Podem) i que ha posat en peu de guerra el sector del cine, que aquest dimecres ha apel·lat directament al president del govern, Pedro Sánchez. El canvi introduït pels socialistes obria la porta que una part de les subvencions que Europa marca que han de ser per a productors independents poguessin anar a mans de les grans corporacions de televisió, com Atresmedia o Mediaset.

És només substituir una paraula per una altra, però això ho transforma tot. La ponència de la llei de l'audiovisual debatia aquest dijous en comissió les esmenes i una de les modificacions acceptades canvia radicalment la definició de productor independent, de manera que ara passen a ser-ho també les productores vinculades a Mediaset i Atresmedia si treballen per a alguna plataforma i no per a un canal propi. Això ha fet alçar en peu de guerra els que es consideren autèntics productors independents. En un comunicat conjunt de diverses patronals que representen més de 600 empreses, el canvi es considera "un cop dur", ja que farà que les empreses del duopoli televisiu espanyol puguin optar a rebre uns diners en principi reservats per a productores sense aquestes vinculacions.

Amb la llei de l’audiovisual (LGCA), el PSOE ha reincidit en abonar la posició més neoliberal. La negociació forçada per ERC l’ha obligat a corregir alguns excessos. Però el problema de fons és en la mateixa concepció del sentit de la llei.

L'acord d'Esquerra amb el govern espanyol per la llei de l'audiovisual ha arribat en paral·lel a una reunió d'entitats en defensa del català, l'euskera i el gallec amb els partits sobiranistes i nacionalistes del Congrés. Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Obra Cultural Balear, Plataforma per la Llengua, Mesa Pola Normalización i Kontseilua han reclamat a aquestes formacions que facin "un bon ús de l'aritmètica parlamentària". El president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha explicat en roda de premsa que és "imprescindible" que la normativa inclogui la quota del 6% de produccions en llengües cooficials als catàlegs de totes les plataformes, també les que no tenen la seu a l'Estat, i s'ha mostrat convençut que els partits "recolliran les reivindicacions" i que les duran en les negociacions.

De la crisi entre Esquerra i Junts per aprovar els pressupostos amb els comuns ja en fa més de quinze dies, però els seus efectes encara estan per determinar. El vicepresident del Govern i més alt dirigent de JxCat dins l'executiu, Jordi Puigneró, ha alertat aquest diumenge en una entrevista a El Punt Avui que l'estabilitat de la legislatura està "en risc". Per què? Segons Puigneró, el "soci preferent" del mandat hauria de ser la CUP, però després del no dels anticapitalistes als pressupostos s'ha de veure com se sosté la legislatura. I, si amb socis com els comuns, és possible el compliment del pacte ERC-JxCat que parla, per exemple, de preparar un "embat democràtic" si la taula de diàleg no dona fruits.

Tinc un grup de catorze alumnes cadascun dels quals ha de presentar un projecte de curtmetratge. Dels catorze, un tribunal format per professores i professionals del sector audiovisual n’escollirà un en el qual treballarem durant el pròxim any i mig. Quan em presenten els dossiers dels films, només dos ho fan en català. Tanmateix, de castellanoparlants, que la llengua materna sigui el castellà, tinc tan sols 4 alumnes. Arriba el dia de la presentació i, durant l’exposició, un dels dos alumnes que ha presentat el dossier en català explica que el seu curt, si surt escollit, el vol fer en anglès, que és la llengua en què el bon cinema “sona bé”.

La negociació de la llei audiovisual per protegir el català continua en marxa entre Esquerra i el PSOE. Les converses es van reobrir ara fa deu dies, quan la Moncloa va fer públic que la quota del 6% del catàleg de producció en català no incloïa les grans empreses amb seu fora de l'Estat, és a dir, ni Netflix ni HBO. Els republicans, que havien donat suport als pressupostos de l'Estat a canvi de la quota, van advertir que si el PSOE no rectificava podria posar en risc els comptes en la tramitació que queda al Senat i al Congrés, i ara mateix té presentades esmenes parcials com a eina de pressió. Ara bé, si en un principi semblava imprescindible per a Esquerra que la quota del 6% també afectés les plataformes internacionals, ara ja no ho és: la negociació està explorant camins alternatius.

Benvolgut Diego Ávalos. Llegeixo amb interès l’entrevista que ha concedit a El País, on fixa la posició de Netflix pel que fa a la nova llei audiovisual espanyola. Mostra una actitud conciliadora, com correspon al manual bàsic de diplomàcia empresarial, però al mateix temps manté la fermesa habitual del corporativisme multinacional, en el sentit que només dona les dades que li interessen, que són més aviat poques. Per exemple, quan li pregunten per quin percentatge de les pel·lícules i sèries de la plataforma estan disponibles en català, diu: “No mesurem el catàleg d’aquesta manera. No podria dir-ho, perquè no ho dividim per idiomes”.

Sense carnet del partit i amb un dels perfils més tecnòcrates del govern espanyol, Nadia Calviño va guanyar pes a l’executiu de Pedro Sánchez el passat mes de juliol quan, amb el cessament de Carmen Calvo, va passar a ser la vicepresidenta primera. Abans, amb l’adeu de Pablo Iglesias el mes de març, ja havia protagonitzat un pols per quedar-se ella i no Yolanda Díaz la vicepresidència segona. Una manera d’imposar jeràrquia. I una mostra del tarannà d’una Calviño que ha estat en pràcticament tots i cadascun dels enfrontaments entre socis des de l’inici del govern de coalició. Un perfil incòmode que aquesta última setmana també ha estat protagonista d’una topada amb un altre soci de Pedro Sánchez, en aquest cas Esquerra, per la lletra petita de la llei de l’audiovisual.

És desolador el panorama que deixa la “negociació” de la llei de l’audiovisual. Desolador perquè ERC, després de treure pit en solitari per l’acord del 6%, ha hagut d’admetre que no ha fet els deures, ni ha escoltat els qui prevenien de les trampes amagades a la lletra petita; desoladora la satisfacció d’altres grups sobiranistes que, en nom del purisme, havien apostat per no negociar res, i ara celebren com una victòria el que de fet és -si no s’arregla- una patacada enorme per al sector audiovisual català i per al vigor futur de la llengua. I desoladora, finalment, la constatació que el PSOE es pot permetre mentir als seus socis per tal de defensar, amb el suport del gruix de la societat espanyola, la uniformització lingüística de l’Estat i la centralització de la indústria audiovisual a Madrid. M’estalvio comentar el cretinisme de qui, des de Catalunya, ha acceptat els fets consumats per obediència a “les lleis del mercat” (que, curiosament, no s’apliquen a llengües d’estats independents com Islàndia) o bé ha plantejat dilemes demagògics com ara que les llistes d’espera als hospitals són més importants que la possibilitat de veure sèries de Netflix en català.

Ni a les aules ni als patis. Tampoc a les xarxes ni als continguts audiovisuals. L'ús del català entre els alumnes de 4t d'ESO també cau en picat en els entorns socials. El que era una sensació estesa, ara s'ha demostrat amb dues dades: si el 2013 un 57% dels joves s'expressaven majoritàriament en català a les xarxes, el percentatge cau gairebé a la meitat el 2021, i només el fa servir de manera habitual el 35% de l'alumnat. I pel que fa als continguts audiovisuals, en plena actualitat a tomb de la llei que negocien ERC i el PSOE, el 22% dels estudiants consumeixen pel·lícules, sèries o vídeos en català (sempre o bé igual que en castellà), quan fa vuit anys eren gairebé el doble (46,3%).

UTECA, la unió de televisions comercials en obert, s'ha manifestat en contra del projecte de llei audiovisual del govern de Sánchez perquè consideren que penalitza els operadors espanyols. Segons UTECA, que actualment està formada majoritàriament per Atresmedia, el projecte "condemna les televisions en obert a competir en inferioritat de condicions amb gegants digitals de dimensions internacionals". L'associació es queixa que normes com l'obligació d'incloure un 6% de les obres del catàleg de les plataformes en una de les tres llengües cooficials –català, basc i gallec–, que només afecta serveis amb seu a Espanya, és una mostra del tracte de favor del govern a multinacionals estrangeres, com Netflix o Disney+.

L'endemà que el govern espanyol especifiqués que plataformes amb seu a l'estranger com Netflix i HBO quedaven al marge de l'establiment de quotes per a produccions audiovisuals en llengües cooficials, aquest dimecres, ha transcendit l'avantprojecte que va arribar al consell de ministres de dimarts. A l'article 114 apareix el que el govern espanyol i Esquerra van pactar: "Els prestadors de serveis de comunicació audiovisuals i televisius a petició —és a dir, les plataformes de pagament— reservaran a obres europees un mínim del 30% del catàleg. Com a mínim, el 50% d'aquesta es reservarà a obres en la llengua oficial de l'Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes. D'aquesta subquota, es reservarà en tot cas un mínim del 40% a obres audiovisuals en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes". Aquest és el 6% que es va acordar.

El govern espanyol ha demostrat aquest dimecres que Esquerra és un aliat important al Congrés, de legislatura, perquè ha intentat refer ponts l'endemà que la relació patís una esquerda. El projecte de la llei de l'audiovisual, que exclou les plataformes radicades a l'estranger de les quotes per a produccions en llengües cooficials, va fer esclatar els republicans, que no només van advertir que no aprovarien la norma, sinó que van advertir que el seu vot als pressupostos al Senat no estava garantit. Més enllà dels comptes, era un avís a navegants pel que queda de mandat, amb altres projectes de calat que l'executiu vol tirar endavant. La reunió d'aquesta tarda per desencallar el conflicte sobre la quota pel català ha acabat sense acord, però PSOE i ERC s'han emplaçat a continuar negociant.