L'actor Eduard Fernández (Barcelona, 1964) no deixa de rebre reconeixements. El ministeri de Cultura li ha atorgat el Premio Nacional de cinematografia, dotat amb 30.000 euros. El nou guardó se suma als que ja va obtenir l'any passat. L'actor català es va emportar el Gaudí per posar-se en la pell de Manolo Vital a la pel·lícula El 47, sobre l’home que va segrestar un autobús i el va fer pujar fins a Torre Baró, i el Goya per interpretar Enric Marco, l’impostor que es va inventar que havia estat en un camp de concentració nazi, a Marco.

L'endemà de guanyar el Goya a millor actor per Marco, Eduard Fernández s'asseia a conversar amb Jordi Évole a Lo de Évole, que cada diumenge s'emet a La Sexta. L'actor ha aprofitat la trobada amb el periodista per obrir-se en canal i explicar una cosa que fins ara havia mantingut en l'estricta intimitat: durant molts anys ha sigut alcohòlic. "Cadascú té la seva droga estrella i jo crec que la meva era l'alcohol, finalment", diu Fernández.

1. Eduard Fernández ha rebut el premi Goya al millor actor. Ja en té quatre, a casa seva. I enguany se’n mereixia dos, però les normes de l’Acadèmia del Cinema Espanyol prohibeixen que un mateix actor o actriu estigui nominat per dues pel·lícules diferents en una mateixa categoria. Les regles, per absurdes que siguin, marquen camins, determinen vides, i, en aquest cas, el conductor de l’autobús 47 no va poder optar al premi. Eduard Fernández el va guanyar per Marco. Estava cantat. No hi havia color. El paper és un regal, el personatge té totes les arestes i en cap moment no veus l’actor sinó el protagonista. En pantalla només hi ha Enric Marco, un mentider compulsiu que va enredar tothom i va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen sense haver estat mai deportat ni pres en cap camp de concentració. Al contrari, com es recorda a la pel·lícula, ell se’n va anar a Alemanya voluntàriament per treballar en la indústria de guerra del nazisme.

Triomf aclaparador del cinema català en la 12a edició dels premis Feroz, que atorga l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya, i que també guardona sèries. En total, 13 de les 20 categories han tingut protagonisme català, i els premis grossos en cinema han sigut per a Casa en flames, de Dani de la Orden (millor pel·lícula de comèdia), i Salve Maria, de Mar Coll (millor pel·lícula dramàtica).

Només en aquest breu diàleg entre un jove Pasqual Maragall i Manuel Vital, la pel·lícula El 47 esmenta les llengües amb què es vivia a Barcelona i l’extraradi metropolità als anys 60 i 70. El director Marcel Barrena fa un exercici quirúrgic per no conflictivitzar ni català ni castellà i alhora oferir un retrat de la immigració espanyola majoritàriament parlat en català.

En un moment de Marco, els directors Aitor Arregi i Jon Garaño recuperen unes imatges d'arxiu en què se li pregunta a Javier Cercas sobre la coincidència del seu llibre El impostor amb la novel·la (no esmentada explícitament) de Maria Barbal En la pell de l'altre, també sobre Enric Marco. L'escriptor respon que el més sorprenent és que no existeixin encara més obres sobre qui va presidir l'Amical de Mauthausen tot fent-se passar per un antic deportat al camp de Flossenbürg. En la seva aproximació a Enric Marco, els responsables de Loreak assumeixen de forma autoconscient la fascinació per aquest mitòman i la introdueixen en l'arc narratiu. Així, el film acaba traçant l'evolució des que el Marco jove descobreix que construir-se un passat com a víctima l'ajuda a obtenir un estatus fins que el Marco vell perd el control sobre el relat de la seva pròpia història un cop es desvela la seva impostura.

Eduard Fernández (Barcelona, 1964) és el favorit per guanyar el Gaudí, el Goya i tots els premis que distingeixen el millor actor de l’any. En poc temps se li han ajuntat les interpretacions esplèndides de dos personatges molt llaminers: Manolo Vital, a El 47, l’home que va segrestar un autobús i el va fer pujar fins a Torre Baró, i Enric Marco, l’impostor que es va inventar que havia estat en un camp de concentració nazi. Marco s’estrena divendres que ve i, tot i que ja han passat uns quants mesos del rodatge, Eduard Fernández encara viu posseït per la veu i la personalitat d’Enric Marco.

El primer que cal dir sobre El 47, del director Marcel Barrena, és que és una pel·lícula molt bona, excel·lent en alguns moments, fins al punt que no li venen grans les comparacions amb el cine de directors com Ken Loach, Stephen Frears o (mirant més enrere dins el cine català i espanyol) Francesc Rovira Beleta. Té un guió (firmat per Berto Marini i pel mateix Barrena) ben sòlid, amb alguns subratllats que potser no calien però ple de bones idees i d'encerts, una direcció que sap on va i com vol anar-hi, i unes interpretacions majúscules d'Eduard Fernández i Clara Segura com a parella protagonista, a més d'un bon grup de secundaris, com Zoe Bonafonte en el paper de la seva filla Joana. L'argument és conegut: un dels immigrants extremenys que van construir el barri de Torre Baró, Manolo Vital, va acabar segrestant l'autobús de la línia 47, que ell mateix conduïa, cansat que les administracions fessin el sord a les seves peticions de fer arribar el bus al barri. La pel·lícula explica tot el context que du a aquesta situació en to de drama, amb oportunes aportacions de comèdia. El resultat potser no és tan sofisticat com alguns voldrien, però sí que és una narració poderosa i emotiva, que traspua a cada seqüència el compromís i l'apassionament dels que l'han feta possible. A la projecció a la qual vaig assistir, el públic va prorrompre al final en un aplaudiment llarg i sincer.

El cinema en català continua en ratxa. Després del fenomen de Casa en flames, El 47 ha tornat a demostrar el potencial del cinema en versió original catalana amb una magnífica recaptació de més de 240.000 euros durant el seu primer cap de setmana d'exhibició, xifra que encara es podria incrementar quan es comptabilitzin tots els cinemes que la projectaven. En només tres dies han vist la pel·lícula prop de 32.500 espectadors i és la segona millor estrena del cap de setmana i la setena pel·lícula més vista del rànquing. La taquilla del film de Marcel Barrena sobre la lluita obrera al barri de Torre Baró supera de llarg la del primer cap de setmana de Casa en flames, que va fer uns 150.000 euros. De fet, l'estrena d'El 47 és la segona més important d'una pel·lícula en versió original catalana en l'última dècada, superada només pels prop de 420.000 euros amb què va debutar Alcarràs (2022) a la taquilla espanyola.

El 7 de maig del 1978, el conductor d’autobús Manuel Vital, que feia la línia 47 de la plaça Catalunya a la Guineueta, va baixar del vehicle un moment i va anar a una cabina per trucar a la dona. “Vaig cap allà”, va dir. I en lloc de continuar per la ruta habitual, es va desviar i va enfilar per la carretera Alta de Roquetes fins a Torre Baró, allà on tothom a l’Ajuntament de Barcelona assegurava que un autobús no podia circular. Tot de veïns es van afegir a la reivindicació i allò es va convertir en una festa que va acabar amb Vital detingut per segrestar un autobús.

Quan només es porten celebrades tres jornades de la Mostra de Venècia, el certamen italià ja s’ha omplert de pel·lícules protagonitzades per personatges que esdevenen narradors poc fiables. En la sèrie televisiva Disclaimer, d’Alfonso Cuarón, projectada els dos primers dies de festival, Cate Blanchett dona vida a una periodista d’investigació que es converteix en el focus d’una polèmica quan un secret enterrat en el seu passat surt a la llum. Per la seva banda, el documental Riefenstahl, d’Andres Veiel, presentat fora de competició, destapa la manera en què la cineasta alemanya Leni Riefenstahl, col·laboradora del règim d’Adolf Hitler, va intentar ocultar la seva implicació en la construcció de l’imaginari nazi. I, per últim, aquest divendres la Mostra ha acollit l’estrena mundial de la pel·lícula Marco, basada en la història d’Enric Marco, l’home que es va inventar que havia estat presoner del camp nazi de Flossenbürg i que va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen. “Marco és un personatge de ficció en si mateix”, ha apuntat a Venècia el cineasta basc Aitor Arregi, que codirigeix la pel·lícula amb Jon Garaño: “Si Enric Marco es va crear un altre Marco, per què no hauríem de fer-ho nosaltres també?”.

La pel·lícula Marco, dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño i protagonitzada per Eduard Fernández, competirà a la secció Orizzonti de la 81a edició del Festival de Cinema de Venècia. Fernández es posa en la pell d’Enric Marco, l'home que durant anys va fer creure que havia estat un supervivent d’un camp de concentració nazi. El film s’estrenarà el 8 de novembre als cinemes. Fa deu anys que Javier Cercas en va fer el relat literari a L'impostor. Marco va morir el 2022 i ningú ho va saber fins a aquest article d'Albert Om a l'ARA d'aquest mateix 2024.

Hem sabut més de la presència de la màfia a Barcelona per autors i ficcions de fora que no pas per referències d'aquí. Roberto Saviano s'ha fet un tip de comentar fins a quin punt la capital catalana és una destinació habitual del crim organitzat i fins i tot un episodi de Gomorra (2014), la sèrie que adaptava el seu llibre, s'hi ambientava. Per altra banda, una obra canònica com The Wire va dedicar tota la seva segona temporada a mostrar com l'espai portuari s'havia convertit per la seva idiosincràsia (zona de trànsit de mercaderies que funciona amb unes regles pròpies al marge de les ciutats que l'engloben) en el vòrtex on convergeixen els negocis bruts del sistema capitalista en un món global.

El port de Barcelona és una ciutat dins una ciutat i en l'univers de Mano de hierro, la nova sèrie de Netflix, un espai on tenen lloc tota mena d'irregularitats, com ara narcotràfic i robatori de mercaderies. En la ficció, que s'estrena avui a la plataforma, Eduard Fernández interpreta Joaquín Machado, propietari de la principal terminal de Barcelona i un home acostumat a aconseguir tot el que vol. Machado dirigeix amb mà de ferro –metafòricament i literalment, perquè té una mà amputada que ha estat substituïda per un ganxo de ferro– el port i la seva família, els membres de la qual treballen junts.

"I un dia algú va decidir no fumar més als hospitals. I al principi va costar. Passa amb tot el que és nou, que sovint t'adones que és bo quan deixa de ser nou". La reflexió la fa l'actor Eduard Fernández, primer, des del llit d'un hospital i, després, des d'una de les taules d'escacs de la superilla de Sant Antoni, en una al·legoria clara sobre les crítiques inicials als canvis urbanístics. És l'espot electoral d'Ada Colau per intentar revalidar l'alcaldia de Barcelona, rodat entre els carrers pacificats de Sant Antoni i el gran parc de la plaça de les Glòries. I amb Eduard Fernández, que ja va firmar un manifest a favor de Colau el 2019 i que ara col·labora desinteressadament en l'espot, com a protagonista.

Vuit anys després d'interpretar Pere Casaldàliga a la sèrie Descalç sobre la terra vermella, Eduard Fernández (Barcelona, 1964) torna a ficar-se en la pell d'un personatge real i viu: Òscar Camps, fundador d'Open Arms. Mediterráneo, que s'estrena aquest divendres, no parla de la figura pública que planta cara a Salvini i provoca incidents diplomàtics sinó del socorrista anònim que marxa a Lesbos per fer la seva feina. Un home amb llums i ombres que Fernández fa tangible gràcies a un magnífic exercici d'introspecció que fuig del perfil heroic.