Carles Porta estrena aquest dilluns la nova temporada del seu exitós Crims. El true crime torna amb vuit capítols units per un fil conductor: l’engany. La confiança traïda, la falsa aparença o la mentida verinosa són protagonistes en els set nous casos –hi ha un episodi doble– que es començaran a desgranar cada dilluns després del Telenotícies. El primer capítol es titula L’assassí de la pandèmia, i la seva sinopsi diu: “Un assassí en sèrie actua pels carrers de Barcelona utilitzant qualsevol objecte que troba com a arma. Ningú sap on s'amaga. Ningú sap quan tornarà a atacar”. La cadena no ha ofert informació prèvia de quins altres casos es tractaran.

Publicada per primer cop el 2007, Les parts vermelles és la crònica del judici d’un cas reobert trenta-cinc anys després que quedés sense resoldre: l’assassinat de la tieta de l’autora, un fet que, sense haver-la afectat directament quan va succeir, perquè ella ni tan sols havia nascut, havia planat sempre com un fantasma sobre la família, que no trobava la pau sabent que l’assassí de la Jane Mixer, morta de manera brutal una nit de març de 1969, campava lliure. Però Maggie Nelson és una autora massa poderosa i massa subtil per escriure només una crònica judicial: el llibre agafa derivades íntimes cap a la seva infantesa i joventut, marcades per altres pèrdues, dolor i un desconcert progressiu, i també s’eleva cap a la teoria en proposar un seguit de reflexions més que pertinents sobre els perquès de l’obsessió col·lectiva amb la mort violenta de les dones. Són tres camins –crònica, autobiografia i assaig– que s’entrecreuen aquí i allà, sense un ordre aparent, a cada pàgina del llibre, de forma orgànica, com només una mà expertíssima sap organitzar. I és que l’autora d’Els argonautes, el llibre que la catapultaria a la fama uns anys després –o, si més no, com una de les icones d’una nova manera d’escriure assaig autobiogràfic­– ja provava aquí amb èxit la manera de desplaçar-se amb elegància i radicalitat des de la teoria literària fins a una capseta blanca amb restes d’ossos del pare mort. Aquesta audàcia li ve per naturalesa i perquè domina les eines literàries com vol. Si, a més, la traducció és arranada i juganera, com és el cas, el text s’envola tant com l’original.

"Nosaltres parlem de crims i, en canvi, la gent m'estima i em tracta superbé", reconeixia Carles Porta aquest divendres en una marató de Crims celebrada al cinema Phenomena de Barcelona, que també va servir per fer un tast de la cinquena temporada, que s'estrena aquest dilluns. 3Cat va rebre 4.000 peticions per assistir a l'esdeveniment –es van projectar tres capítols triats pels fans i el primer de la nova entrega–, però finalment només 450 fans van tenir l'oportunitat d'assistir-hi. Alguns, fins i tot, van comptar amb un privilegi més: fer un meet & greet amb Carles Porta, una trobada personal com les que fan els grans ídols musicals. "Això és una mica d'estrella del rock", deia el periodista amb un cert astorament. Uns minuts més tard, Anna Punsí, directora de continguts de True Crime Factory, es mirava el seu cap i deia: "És una icona pop".

Després de l’èxit aclaparador de la sèrie Monstruos: La historia de Lyle y Erik Menendez, Netflix ha insistit en tornar a explicar el seu cas, aquesta vegada a través d’un documental. Los hermanos Menendez serveix per estirar el xiclet a partir del testimoni real dels dos germans condemnats a cadena perpètua que el 1989 van assassinar els seus pares a la mansió familiar de Beverly Hills. Una història sòrdida i una mica confusa que té un rerefons de polèmica: qüestionar una sentència que no va tenir en compte els abusos i violacions dels que van ser víctimes els dos nois per part del seu pare. Hi ha un rerefons de dubte sobre si la motivació d’aquell crim atroç va ser un egoisme cruel o un acte de venjança desesperat.

Dijous a la nit TV3 va emetre el making-of de Tor, la que ha sigut, sens dubte, la gran producció d’aquesta temporada, per qualitat i xifres d’audiència. El foc darrere les flames mostrava com s’ha desenvolupat la sèrie documental tant en l’àmbit creatiu com en el tècnic. Els responsables dels diferents departaments explicaven els detalls i interioritats de la seva feina. Després de l’abús de la primera persona que ha fet Carles Porta al llarg dels vuit capítols, el programa era gairebé un acte de justícia amb l’equip de treball. Vam poder veure les bambolines de Tor: el plantejament de la línia editorial del projecte, el to, l’enfocament narratiu, la composició de la banda sonora, la construcció de les maquetes, les localitzacions, el procés de gravació i la recerca de testimonis. El making-of era pràcticament tan llaminer com la sèrie i fins i tot tenies la sensació que n’haguessin pogut fer uns quants episodis més. El programa tenia una gran capacitat de síntesi i permetia intuir el material que finalment no s’ha aprofitat.

La indústria del true crime ha colonitzat les nostres televisions, ràdios i xarxes socials. Els continguts que neixen dels crims, especialment els de casa nostra (com més proper, més morbo generen), tenen unes audiències elevadíssimes.

Patricia Ramírez, la mare de Gabriel Cruz, el nen assassinat el febrer del 2018, ha demanat avui en una compareixença a la comissió d'interior del Senat un pacte d'estat que posi límits a les produccions de true crime i protegeixi els afectats per delictes especialment violents per evitar la seva revictimització. Fa setmanes, Ramírez va confessar el seu temor perquè una productora vol fer una sèrie documental sobre la mort del seu fill, que va ser assassinat per Ana Julia Quezada, parella del pare de la criatura.

L'any 2022, Dino Scala va ser condemnat per 54 violacions, intents de violació i agressions sexuals. El que es considera el pitjor depredador sexual de la història recent de França havia començat a actuar a finals dels anys vuitanta, però no va ser detingut fins al 2018. Atacava sempre per la mateixa zona, al voltant del riu Sambre, a la frontera entre la regió del nord de França i Bèlgica. I ho feia sempre a primera hora del matí, gairebé a trenc d'alba. El seu modus operandi també es repetia. Assaltava les dones per darrere, immobilitzant-les amb una corda al coll i amenaçant-les amb una navalla. Amb aquest patró reiteratiu resulta sorprenent que la policia no l'identifiqués abans. Com pot ser que un violador actuï impunement durant dècades en la mateixa regió? Aquesta és la pregunta a la qual vol respondre El caso del Sambre, un true crime modèlic dirigit per Jean-Xavier de Lestrade (responsable també de The staircase), a partir de la investigació que va dur a terme sobre el cas la periodista Alice Géraud, que cofirma el guió juntament amb Marc Hérpoux.

El Sense ficció d’aquest dimarts a la nit sobre la investigació de la mort de l’ós Cachou és un true-crime apassionant. ¿Qui va matar Cachou?, dirigit per David Fontseca, no és només un documental sobre la polèmica reintroducció de l’ós a l’Alt Pirineu i els inconvenients per a la ramaderia de la zona. És una anàlisi acurada sobre les investigacions per descobrir qui va enverinar, l’any 2020, l’ós Cachou. En els deu primers minuts d’introducció se’ns recorda l’impacte mediàtic de la notícia i se’ns relaten els fets preliminars: l’alliberament de l’animal a la muntanya, el seguiment de la bèstia a través d’un collar amb GPS, les persones implicades en l’operatiu, les malvestats que va provocar la bèstia en els ramats i, finalment, l’aparició de l’ós mort. A partir del moment que se’ns mostren les imatges de l’helicòpter enlairant-se per retirar el cadàver de Cachou, el documental adquireix la narrativa d’un true-crime honest i perspicaç, amb les característiques pròpies del gènere:

Per què ens atrauen els crims reals? Per què ens enganxem a les desgràcies alienes? Aquesta última dècada, el gènere del true crime s'ha popularitzat considerablement a través de plataformes audiovisuals com Netflix i HBO. A Catalunya, el programa Crims de Carles Porta ha rebentat els audímetres de TV3 i Catalunya Ràdio. El teatre tampoc ha quedat al marge d'aquesta tendència. Des del cas de Marie Colvin fins a la Manada, passant pels assassinats de James Bulger i Ana Orantes, diverses sales programen aquesta primavera espectacles sobre casos de violència reals. Assassinats, feminicidis i crims de guerra que, en la majoria de casos, serveixen per parlar de la crueltat i l'afany de poder que vertebren la societat.

El cadàver d'una noia sura a la piscina d'un institut. Descartat el suïcidi, la policia obre una investigació i no triga a trobar un sospitós ideal, que acaba jutjat i condemnat. Més de vint anys després, Bodie Kane, una exalumna del centre, hi torna convertida en professora i podcaster d'èxit, i no triga a fer memòria sobre aquell cas que, com més hi pensa, més li sembla que es va resoldre de forma precipitada i equivocadament. Aquest és el punt de partida de Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi / Sexto Piso, 2024), un thriller addictiu i construït amb una precisió admirable que Rebecca Makkai (Illinois, 1978) –autora d'Els grans optimistes, premi Llibreter 2022– ha pensat per revisitar i desmentir alguns tòpics que encara alimenten la novel·la negra i el true crime.

Netflix haurà d'anar a un judici milionari després que un home de Kentucky hagi denunciat el servei de streaming per haver fet servir una foto seva sense permís. Taylor Hazlewood, de 27 anys, va descobrir amb sorpresa que una foto seva apareix a la documental de true crime El mochilero del hacha, una producció que explica la història de Caleb Lawrence McGillivary, un excursionista condemnat per l'assassinat d'un advocat. Abans de descobrir-se el crim, McGillivary es va convertir en un fenomen viral per haver defensat una dona d'un atac durant una ruta de senderisme. El denunciant reclama una indemnització d'un milió de dòlars a la plataforma.

Aquesta setmana La Sexta ha recuperat la tragèdia que es va convertir en el primer gran impacte mediàtic a Espanya: el cas Alcàsser. La sèrie documental arribarà al seu desenllaç la setmana que ve. El 1993 la notícia de l’assassinat atroç de tres nenes d’aquesta localitat va consternar el país i va suposar l’esplendor i consolidació de les aleshores incipients cadenes privades de televisió. Tres dècades després, una altra cadena privada ha recuperat la investigació que ha quedat pendent: esbrinar què va passar amb Antonio Anglés, un dels responsables d’aquells crims que va aconseguir fugir de la justícia.

Els set capítols de Por mandato del cielo, la creació més recent de Dustin Lance Black, estaran disponibles des d'aquest dimecres a la plataforma Disney+. En la minisèrie, que es va estrenar als Estats Units a l'abril, la fe del detectiu mormó Jeb Pyre serà posada a prova en el moment que li toca investigar el brutal assassinat d'una mare i una filla que són membres de la mateixa església que ell. Quan el marit de la víctima apareix ple de sang a l'escena del crim, el detenen com a principal sospitós. Però les explicacions que dona, les pistes que amolla sobre els anomenats "homes barbuts" i les creences profundes del policia fan que la investigació comenci a qüestionar l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (o LDS en anglès) de la qual tots formen part.

En l’article d’ahir, titulat "El sensacionalisme creixent de Crims", vaig escriure que la fotografia del Kevin, el nen víctima del segrest que protagonitzava el cas, apareixia fins a set vegades durant l’emissió en un primer pla que ocupava tota la pantalla. Els responsables del programa em van fer arribar un missatge on m’aclarien que la foto del nen no era real. “És una recreació feta amb un programa informàtic. El nen no existeix”. I especificaven que mai havien posat la foto d’un menor. En el mateix missatge admetien que ells haurien d’haver informat que la imatge era una recreació. I que les fotos falses obtingudes a través de recreacions informàtiques només les utilitzen per a menors i persones no implicades.

La docusèrie de true crime Crims fa al salt a tot l'Estat a través de Movistar+, que ha anunciat avui que ha comprat els drets d'emissió de les temporades que ja s'han pogut veure a TV3. La plataforma oferirà a principis del 2022 les dues temporades de la producció adaptades al castellà.

"Les històries sobre crims reals són reals per a molta gent", diu Steve Martin en una escena de Solo asesinatos en el edificio, sèrie de Disney+ sobre uns aficionats als podcasts de true crime, un gènere que porta anys en auge. Tal com assenyala el personatge de Martin, els oients i espectadors de true crime, fascinats per les narracions, sovint obliden que aquestes històries impliquen persones que les van patir en primera persona o de forma col·lateral com a familiars de víctimes. En l’àmbit català, Crims és el format que ha sabut traslladar millor el gènere al nostre context i això s’ha vist recompensat amb un èxit d'audiència, tal com demostren els quatre episodis especials sobre el crim de la Guàrdia Urbana –l'últim capítol emès fins ara, el tercer, va registrar 514.000 espectadors i una quota de pantalla del 23,6%.