Violència masclista
Societat  /  Violència Masclista 16/12/2022

25 anys del cas Ana Orantes: "La mare ens va donar la vida dos cops"

Aquest assassinat masclista va obrir els ulls de la societat i va impulsar els canvis legals necessaris per castigar amb més severitat els maltractadors

5 min
La foto d'una somrient Ana Orantes omple el rètol del carrer que Sevilla li va dedicar en record a la seva memòria, l'any 2019.

BarcelonaRaquel Orantes insisteix en “l’orgull” que sent per ser la filla d’Ana Orantes, la dona de Granada que el 17 de desembre del 1997 –fa 25 anys– va ser assassinada amb traïdoria pel seu exmarit. L’assassinat va colpejar una Espanya que tot just començava a prendre consciència de la violència masclista, però quan encara era força habitual referir-s'hi com a "crims passionals" o minimitzar-la dient que eren "conflictes privats" entre parelles. “Es vivia de portes endins i era una cosa fosca”, relata Orantes.

Dotze dies abans de l’assassinat, Ana Orantes havia aparegut en un programa de la televisió pública andalusa, Canal Sur, per relatar els 40 anys de maltractaments i abusos de tota mena que va patir gairebé des del dia del seu casament. “Jo havia d’aguantar-ho tot, que em clavés una pallissa perquè el got estava cap per avall o perquè una cadira era on no havia de ser”, va explicar en el programa de testimonis, en un plató que va emmudir i en presència de la seva filla Raquel, que llavors tenia 21 anys. 

La mare havia insistit que volia anar al programa que dirigia la periodista Irma Soriano per parlar clarament, “per desfogar-se i perquè tenia una necessitat brutal d’explicar-se, perquè els veïns i la gent que l’envoltava coneguessin la veritable Ana Orantes i sabessin per què va aguantar 40 anys”, recorda ara la filla, que en té 46, reconvertida en una activista contra les violències de gènere. “Moralment l'hi dec a la meva mami, perquè estem molt orgullosos de ser els seus fills, com ella n’estava de tots nosaltres”, diu. 

Tot just feia un any que finalment Ana Orantes havia aconseguit el divorci, després de diversos intents frustrats pel jutge de pau, que la convencia de tornar a casa, malgrat que sabia que mare i fills patien pallisses i fins i tot abusos sexuals. “Jo el meu marit no l’he estimat mai –relatava a la tele–, però no tenia on anar amb els meus fills”. 

Raquel Orantes

En la sentència de divorci, el jutge va permetre que maltractador i maltractada compartissin la casa familiar: ell a la planta inferior i ella, a la superior. Acabat el programa, Raquel recorda que la seva mare se sentia “molt satisfeta” perquè havia demostrat que “s’expressava bé” i no era una “analfabeta”, com li repetia el marit. És un patró dels maltractadors: fer sentir petita i inútil a la seva víctima. Tant, que les paralitza i s’ho acaben creient.

José Parejo, que així es deia l’assassí que va cremar viva la seva exdona, era un maltractador de manual. Primer va començar amb la violència física —cops i pallisses— i després va combinar-la amb la psicològica —insults i menyspreus per desvaloritzar la víctima— per aïllar-la socialment i separar-la d'amics i fins i tot de familiars. Era tanta la violència, que els fills expliquen que no han tingut infància i guarden ben pocs records bons, tret dels de la seva mare, sempre afectuosa, cobrint-los de petons i abraçades per contrarestar tanta violència.

Vint-i-cinc anys després, Raquel Orantes reviu el drama familiar i emfatitza la figura valenta de la seva mare, que ara tindria 85 anys. “Ana Orantes, la meva mare, va posar la veu i el rostre a la violència masclista i simbolitza totes les Anas Orantes que no han anat a cap programa, però sí que han patit els maltractaments, les que van trencar amb la violència i van fugir, i les que van ser assassinades a casa seva”, apunta. Orantes, com la resta dels seus germans, va renegar de l’assassí i es van fer treure el cognom patern per lluir l’Orantes matern. “La meva mare ens va donar la vida dos cops. Quan vam néixer i quan la van assassinar perquè ens va salvar la vida als meus germans i a mi”, assegura en conversa telefònica des de casa seva, a Granada i en vigílies dels homenatges que cada any la ciutat ret a la seva mare.

L'anàlisi la comparteix la magistrada Francisca Verdejo, titular del jutjat de violència contra la dona número dos de Barcelona, quan diu que "a Ana Orantes li devem la implicació dels poders públics i de la societat en la lluita contra la violència masclista". Verdejo és la degana d’aquests tipus de jutjats especialitzats que es van crear arran de l’aprovació de la llei orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Aquesta llei es va començar a gestar precisament arran de l’assassinat d’Orantes. El seu testimoni va ser clau per començar a deixar enrere una Espanya en què la violència contra la dona encara s’anomenava violència domèstica, en la qual no existien ordres de protecció (es van crear el 2003), ni protocols sobre com calia atendre les víctimes a la comissaria i els jutjats o recursos necessaris per proporcionar a les dones una sortida que els permetés deixar de conviure amb el seu botxí, com li va passar a Orantes.

Ara bé, ¿hem avançat prou en aquests 25 anys? "Sí i no, tenim instruments i recursos de protecció per a les víctimes de violència de gènere i els fills, tot i que encara en falten molts, però a la vegada no haurem aconseguit res fins que no hi hagi ni una sola dona maltractada o assassinada", diu Verdejo. La jutge, que casualment és de Granada –a 10 quilòmetres d’on vivia i va ser assassinada Orantes–, subratlla que encara cal fer més per "implicar la societat": "Hi ha molta gent que encara nega l’evidència, i sobretot un partit polític a qui segueixen un nombre important de persones", explica la magistrada referint-se implícitament a Vox. Per a Verdejo, l’element clau és l’"educació i la prevenció". De fet, la magistrada recorda que els procediments de violència masclista oberts arran de denúncies de la família o l’entorn de la víctima "no arriben ni al 10%".

Ana Orantes, sobre el seu marit a Canal Sur: "No l'he estimat mai, jo li tenia pànic, li tenia por, horror".

Malgrat que hi ha hagut avenços, Raquel Orantes admet que entén les reticències de les dones cap al sistema judicial, on jutges i fiscals interpreten bones lleis però ho fan de tal manera que diu que en molts casos queden indefenses, com ho estava la seva mare. De la mateixa manera que els reconeixements públics cap a la figura materna li comporten cert "consol", la negació de la violència masclista li provoca indignació indissimulada. “Se’ns nega que hem patit violència masclista i tornen a parlar de violència domèstica, quan ja estava superat”.

Què li diria a una Ana Orantes si l’estigués escoltant? “Que s’envolti de gent que l’acompanyi, que la protegeixi”. I en aquest punt assenyala que aquest acompanyament no ha de ser mai un “qüestionar per què aguanta, per què no denuncia” –continua– sinó que ha de donar-li temps perquè “tingui la força per tirar endavant”. I llavors: “Com a societat hi hem d’estar a l’altura i acompanyar-la”. 

Verdejo també diu que els jutges han de continuar formant-se i afegeix que continuen faltant "molts recursos" per donar una resposta judicial eficient a les víctimes. "Falten jutges, funcionaris, forenses i mossos d'esquadra". Un procediment de violència masclista es pot allargar de mitjana dos anys –o més–, amb la consegüent revictimització que això implica. "Una justícia amb més mitjans seria més eficaç perquè seria més contundent", conclou Verdejo.

No hi ha dia, explica Orantes, que no pensi en la seva mare, però cada 25-N o en cada aniversari del seu assassinat la mou la necessitat que "la seva memòria no mori mai", perquè oblidar-la “seria una victòria per a l’assassí”. I això sí que no.

Un quart de segle de lluita

17 de desembre de 1997

Ana Orantes és assassinada pel seu exmarit al pati de la casa que encara havien de compartir. L'assassí la ruixa amb gasolina i li cala foc per l'esquena. Tretze dies abans ella havia explicat els 40 anys de maltractament a la que l'havia sotmès el seu exmarit.

16 de desembre de 1998

L'Audiència de Granada condemna a 17 anys de presó l'assassí d'Ana Orantes

1 de gener de 2003

Es comença a comptar de manera oficial el nombre de dones assassinades per la parella o exparella.

31 de juliol de 2003

S'aprova la llei 27/2003, que per primera vegada estableix ordres de protecció per a les víctimes de la violència masclista, aleshores encara mal denominada "violència domèstica".

28 de desembre de 2004

El Congrés dels Diputats aprova per unanimitat la llei orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. L'assassí d'Orantes havia mort un mes abans a la presó. La llei, pionera a Europa, es començarà a aplicar a partir del gener de 2005.

29 de juny de 2005

Entren en funcionament els primers jutjats especialitzats en violència contra la dona

24 d'abril de 2008

El Parlament aprova la llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista, que encara avui es considera pionera en alguns aspectes. Entre d'altres, reconeix la violència vicaria, que s'exerceix sobre els fills per

3 de desembre de 2018

S'aprova el Pacte d'Estat contra la violència de gènere, que promou noves accions de sensibilització i prevenció de la violència masclista i per primera vegada reconeix a les filles i fills de la violència masclista.

stats