Societat  /  Violència Masclista 24/11/2022

"No el podia deixar perquè no tenia on anar"

Dues supervivents de violències masclistes expliquen com se n'estan sortint i les dificultats i ajudes que s'estan trobant

6 min
Yuleisy jugant amb la seva gossa Flaca, a la casa d'acollida de la Fundació Agi.

BarcelonaQuan va arribar a la casa d’acollida, la Yuleisy (demana que no se'n publiquin els cognoms) va estar gairebé les dues primeres setmanes tancada a la seva habitació. Refent-se de l’infern que van ser els últims dos anys amb la seva parella, que havia desplegat contra ella tot el ventall de la violència masclista: la sexual , la física, l’emocional i també l’econòmica. Va necessitar quinze dies tota sola –explica cent dies després– per recompondre's per dintre i per fora: ha guanyat l’autoestima i el pes perduts, però és conscient que la seva recuperació serà un procés llarg. “Com a mínim de tres anys”, apunta Irene Andrés, directora de projectes de l’Associació In Via, que gestiona places residencials per a dones i criatures que han patit violència.

La Yuleisy va passar en poc temps de viure una història que ella creia d’amor amb un company de feina, a una de terror. Els esmorzars al llit i les mil atencions van desaparèixer, i les bufetades, els insults, els "tu no vals per a res", les violacions i el buidatge del seu compte corrent eren el dia a dia. “No podia marxar perquè no tenia on anar i acabar al carrer em feia por”, diu aquesta dona de 44 anys. Fins que un vespre, la parella l’hi va deixar quan va canviar el pany de la porta de la casa sense avisar. Es va quedar sense res, ni tan sols la seva gossa, que va haver de recuperar més tard. Una veïna la va ajudar per anar als Mossos d’Esquadra, que van derivar-la a una de les cases d’urgència que la Fundació Agi gestiona a uns 100 quilòmetres de distància.

La Yuleisy, supervivent de les violències masclistes, mirant per la finestra diu que està preparada per a un futur autònom.

Encara que les d’urgència són places per estar-hi entre 15 i 30 dies, la Yuleisy hi és des de fa tres mesos i mig, a l’espera que li trobin una de les de llarga estada o un pis amb lloguer social. De moment, qui es fa càrrec de les despeses és l’ajuntament on està empadronada, que s’ha compromès a continuar pagant fins a finals d’any. Després és una incògnita, admet Mireia Blanco, la responsable d’aquesta casa d’Agi. De les 16 dones i 17 criatures que hi ha actualment en aquest recurs, la família més antiga va arribar-hi el 4 de juliol.

Hi ha una llista d’espera d’almenys tres mesos per ocupar una plaça residencial temporal, admet Laia Rosich, directora general per a l’Erradicació de les Violències Masclistes de la conselleria d’Igualtat i Feminismes. La Generalitat té 218 places a tot Catalunya, a banda de les cases, hotels i pisos que gestionen entitats i fundacions socials.

A les cases d’urgència hi arriben les dones derivades dels serveis municipals o sanitaris o la policia. No hi ha un registre de quantes places representen. Són de competència municipal i, segons Igualtat, la majoria dels municipis de més de 20.000 habitants i consells comarcals en tenen de pròpies o les concerten o subvencionen quan s’activa una urgència i una dona ha de sortir de la casa familiar. 

Per acceptar una dona en una plaça residencial no hi ha més requisits que el de venir derivada: “No cal que hagin denunciat , ni que tinguin els papers de residència en regla ni una ordre de protecció”, explica Rosich, que insisteix que el seu departament ha quadruplicat la partida destinada a l’atenció d’urgència, fins a arribar als 13 milions en tres anys. No obstant això, no n’hi ha prou. A In Via cada dia els arriba una sol·licitud d’ingrés que no pot assumir perquè té plenes la seixantena de places que ofereix en diversos recursos. “L’espera pot ser de quatre mesos”, apunta Andrés. No vol dir que les dones quedin desateses o al carrer i, en aquest punt, Rosich assenyala que les que no poden entrar en centres especialitzats van a hostals, hotels.

Les més afortunades es poden quedar amb la família extensa si tenen lloc per a elles i sovint una o dues criatures, o si les accepten, perquè a moltes dones encara els costa que la família i amistats els facin costat en cas de violència, explica Nati Veraguas, directora de l’entitat igualadina Dones amb Empenta. “El gran tap que tenim és fruit de la crisi de l’habitatge, que accentua encara més la vulnerabilitat d’aquestes dones i fa que no es trobin lloguers socials”, continua Veraguas.

Les expertes i les estadístiques coincideixen que no es pot fer un retrat robot de qui és la víctima de la violència masclista. Sovint en una víctima –supervivent, segons el concepte feminista– hi coincideixen diferents factors que en dificulten l'abordatge. El racisme institucional amb què topen algunes, amb la documentació en regla o no, i la discriminació que afronten les que no encaixen en el model heteronormatiu, com ara trans i lesbianes, o les que es prostitueixen, són prostituïdes i tenen addiccions.

És el cas de la Roxie, que també prefereix obviar el cognom. Finlandesa de 26 anys, fa tres setmanes que va arribar a una casa d’acollida d’In Via, amb una ordre de protecció. “Només veuen que ets una ionqui”, diu en una videotrucada. Va començar a consumir als 16 anys i carrega amb una història terrible de violència física, violacions i vida al carrer. “Tornava amb el meu ex perquè ell tenia la droga i em violava”, explica.

Al seu costat, Rut Trujillo, responsable d’In Via, denuncia la falta de serveis per a dones amb addiccions i l’absurditat d’exigir-los que “de cop” deixin l’alcohol o les drogues, quan en la majoria dels casos el consum és una manera de “sobreviure” a la situació de violència. Tot i que a la Roxie ningú l’obliga, ha deixat el consum per voluntat pròpia i està satisfeta perquè s’obre una etapa en què se sent “una persona nova”. En aquestes tres setmanes ha fet progressos extraordinaris perquè pot dedicar-se a cuidar-se, sense haver de patir que l’agredeixin, la robin al carrer o hagi de buscar la dosi diària.

La Yuleisy agraeix, en aquest inici de recuperació, que la Mireia –un "àngel", diu– l’escolti i la cuidi molt. “Aquí es preocupen per mi, m’aprecien i m’han fet tornar a valorar-me perquè jo m’havia enfonsat, havia tocat fons”, diu, i afegeix: “Vaig sortir de l’infern i he trobat la pau”. Ara la seva esperança és aconseguir un contracte de tanatoestètica i tanatopràxia en una funerària, les especialitats que va estudiar quan era jove. “Seria feliç perquè m’agrada deixar les persones mortes amb un bon aspecte, que és l’únic que ens enduem”, diu. A les cases hi ha atenció psicològica i en centres especialitzats pot trobar assessorament legal, socioeducatiu o ocupacional. L’objectiu és, segons Rosich, “l’autonomia i l’empoderament” d’aquestes dones. Per això, l’aposta de la conselleria són els pisos i l’atenció comunitària, que implica involucrar l’entorn de les supervivents.

El gran obstacle que es troben les dones és en denunciar. Atrevir-s'hi és, encara per a moltes, una mala experiència perquè els jutges no se les creuen si no hi ha sang o cops, i continuen aplicant la síndrome d’alineació parental, sense cap base científica, concedint un règim de visites a l’agressor. Els tribunals catalans són, a més, els que menys ordres de protecció concedeixen a les víctimes . Gemma Nicolás, advocada especialista en violències del despatx Elna, subratlla la “frustració” que els jutges no apliquin la suspensió de la guarda i visites als maltractadors, malgrat que ho recull la llei catalana de finals del 2020. 

Ni la Roxie ni la Yuleisy tenen fills a càrrec, però hi ha moltes dones ingressades amb les criatures i, segons la Fundació Conexus, les cases no sempre s’adapten a la seguretat que requereixen els menors. En aquest sentit, signen el Projecte Safe Shelter (Refugis Segurs) –finançat per la UE–, que a partir d’entrevistes amb mares i criatures i professionals, reclamen que aquests centres “creïn polítiques de protecció i atenció a la infància ” que tinguin en compte els riscos i necessitats especials d’aquests menors. “S’ha d’entendre el comportament d’aquests nens i quina és la relació que han establert amb les seves mares”, apunta Heinrich Geldschläger, coordinador del projecte i director de recerca en l'àmbit internacional de Conexus. "Després de tocar fons, ja només puc anar cap amunt", s'acomiada la Yuleisy.

  • Generalitat de Catalunya: 900 900 120
  • Ministeri d'Igualtat: 016
  • WhatsApp: 600 000 016
  • Emergències: 112
stats