Mèdia 05/03/2021

Fascinats pel 'true crime': les sèries que dignifiquen els successos

Analitzem l'èxit de la no-ficció criminal: per què ens agrada veure assassinats mentre sopem?

3 min
La polícia investigant el pont en que van assassinar Isabel Carrasco l'any 2014, eix de 'Muerte en León'
Disponible en:

Convertir un crim monstruós en una obra d'art. Aquesta acció defineix curosament A sang freda (1965), de Truman Capote, considerada el tret de sortida d'una de les grans revolucions periodístiques i literàries del segle XX: la novel·la de no-ficció. El nou periodisme nord-americà (autors com Norman Mailer, Gay Talese, Harper Lee) va enllustrar un fenomen que ha arribat als nostres dies en el seu millor moment gràcies a la fascinació pel true crime.

Aquest subgènere narratiu, que investiga i reconstrueix crims reals, viu un creixement sense precedents motivat per la proliferació de plataformes de contingut televisiu. L'èxit del format es demostra en les moltes hores de no-ficció criminal que hi ha a Netflix i la HBO, però sobretot en el fet que un espai que relata crims reals –Crims de Carles Porta, a TV3– pugui liderar els índexs d'audiència d'una televisió publica amb mà de ferro. Una de les bases fundacionals d'aquest exitós programa és preguntar-se "Per què matem?", i d'aquí se'n deriva una altra qüestió igual d'inquietant: "Per què ens agrada veureu-ho?'

"La mescla de realitat i crim té efecte hipnòtic", assegura Joan M. Oleaque, periodista i escriptor d'uns dels true crime estatals pioners, Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser (Empúries 2002). Aquests documentals, que avui poblen la graella, agraden perquè l'assassinat i la violència verídica ofereixen altes dosis de dramatisme que atrapen l'espectador i mariden realitat i elements de la ficció. En aquest sentit, la no-ficció criminal a la televisió beu de les mateixes fonts que el thriller i utilitza hàbilment alguns dels mecanismes propis de la novel·la policíaca: suspens, misteri i violència.

Rigor i qualitat

El guionista Enric Bach remarca la "fascinació pel mal" com una de les claus de la popularitat del gènere: "I sí és real i no fictici, el component és insuperable". Cocreador d'un dels primers títols estatals, Muerte en León (HBO), Bach destaca la importància d'obres com The Jinx, d'Andrew Jarecki, i The Starcase, de Jean-Xavier de Lestrade, en la concepció moderna d'aquest tipus d'obra: "Van veure abans que ningú les possibilitats narratives que tenia el true crime i van explotar amb encert l'opció de serialitzar-la". Si bé de no-ficció criminal se n'ha fet sempre, ha calgut modernitzar-la perquè s'adaptés als nous formats i canviés els enfocaments, aprofundint en la visió periodística i alhora fugint de l'especulació i el sensacionalisme hegemònic dels anys noranta. "Els successos es veien com la secció barata del diari, un símbol de mal periodisme. És quan s'han començat a fer productes amb qualitat i rigor que s'ha pres el gènere en consideració", recorda Oleaque.

Miguel Ricart, un dels assassins de les noies d'Alcàsser, sortint de la presó d'Herrera de la Mancha, a Ciudad Real.
‘Mindhunter’: per què ens fascinen els psicòpates?

L'excel·lència a la qual han arribat algunes obres documentals, com Making a murderer, Las cintas de Ted Bundy i The ripper, i sèries basades en assassinats reals –American crime story, Mindhunter de David Fincher– és part de l'èxit, però no l'únic: en aquesta era daurada del true crime se'ns parla de la naturalesa humana, de nosaltres i les nostres pors. Ens permeten acostar-nos més a l'aspecte humà dels protagonistes i, el que és més important, tenen la capacitat d'anar molt més enllà en l'àmbit social: "El que és interessant és que t'expliquin més coses que el crim per se –diu Enric Bach–, que ens permetin endinsar-nos a una realitat que desconeixem i posar-hi llum".

Treballar amb la realitat és "difícil si ho vols fer bé i de manera rigorosa. Es necessita passió, hores i habilitat", diu Carles Porta, de Crims, i també certa sensibilitat que fugi del groguisme. En aquest sentit hi ha una línia vermella a complir per fer un bon producte: que la víctima i els familiars pateixin com menys millor durant el procés i amb el resultat final. "L'entorn de qui ha patit s'ha de tractar amb una profunda exquisidesa. S'ha de valorar amb cura si és important, o no, que apareguin", diu Oleaque. A Muerte en León era vital una aproximació a familiars d'Isabel Carrasco, la presidenta de la Diputació Provincial de Lleó assassinada el 2014. "Era un cas especial, perquè la protagonista era, alhora, víctima i la dolenta de la història. Necessitàvem trobar veus que parlessin bé d'ella per tenir una visió molt més completa i honesta", explica Enric Blach, que reconeix que la feina de periodista "t'ensenya què pots mostrar i què no". "No vam ensenyar fotos de l'autòpsia, era molt denigrant i no aportava res. Va amb la deontologia de la professió", afegeix.

stats