Mèdia 05/03/2021

Fascinats pel 'true crime': les sèries que dignifiquen els successos

Analitzem l'èxit de la no-ficció criminal: per què ens agrada veure assassinats mentre sopem?

3 min
La polícia investigant el pont en que van assassinar Isabel Carrasco l'any 2014, eix de 'Muerte en León'

Convertir un crim monstruós en una obra d'art. Aquesta acció defineix curosament A sang freda (1965), de Truman Capote, considerada el tret de sortida d'una de les grans revolucions periodístiques i literàries del segle XX: la novel·la de no-ficció. El nou periodisme nord-americà (autors com Norman Mailer, Gay Talese, Harper Lee) va enllustrar un fenomen que ha arribat als nostres dies en el seu millor moment gràcies a la fascinació pel true crime.

Aquest subgènere narratiu, que investiga i reconstrueix crims reals, viu un creixement sense precedents motivat per la proliferació de plataformes de contingut televisiu. L'èxit del format es demostra en les moltes hores de no-ficció criminal que hi ha a Netflix i la HBO, però sobretot en el fet que un espai que relata crims reals –Crims de Carles Porta, a TV3– pugui liderar els índexs d'audiència d'una televisió publica amb mà de ferro. Una de les bases fundacionals d'aquest exitós programa és preguntar-se "Per què matem?", i d'aquí se'n deriva una altra qüestió igual d'inquietant: "Per què ens agrada veureu-ho?'

"La mescla de realitat i crim té efecte hipnòtic", assegura Joan M. Oleaque, periodista i escriptor d'uns dels true crime estatals pioners, Des de la tenebra: un descens al cas Alcàsser (Empúries 2002). Aquests documentals, que avui poblen la graella, agraden perquè l'assassinat i la violència verídica ofereixen altes dosis de dramatisme que atrapen l'espectador i mariden realitat i elements de la ficció. En aquest sentit, la no-ficció criminal a la televisió beu de les mateixes fonts que el thriller i utilitza hàbilment alguns dels mecanismes propis de la novel·la policíaca: suspens, misteri i violència.

Rigor i qualitat

El guionista Enric Bach remarca la "fascinació pel mal" com una de les claus de la popularitat del gènere: "I sí és real i no fictici, el component és insuperable". Cocreador d'un dels primers títols estatals, Muerte en León (HBO), Bach destaca la importància d'obres com The Jinx, d'Andrew Jarecki, i The Starcase, de Jean-Xavier de Lestrade, en la concepció moderna d'aquest tipus d'obra: "Van veure abans que ningú les possibilitats narratives que tenia el true crime i van explotar amb encert l'opció de serialitzar-la". Si bé de no-ficció criminal se n'ha fet sempre, ha calgut modernitzar-la perquè s'adaptés als nous formats i canviés els enfocaments, aprofundint en la visió periodística i alhora fugint de l'especulació i el sensacionalisme hegemònic dels anys noranta. "Els successos es veien com la secció barata del diari, un símbol de mal periodisme. És quan s'han començat a fer productes amb qualitat i rigor que s'ha pres el gènere en consideració", recorda Oleaque.

Miguel Ricart, un dels assassins de les noies d'Alcàsser, sortint de la presó d'Herrera de la Mancha, a Ciudad Real.
‘Mindhunter’: per què ens fascinen els psicòpates?

L'excel·lència a la qual han arribat algunes obres documentals, com Making a murderer, Las cintas de Ted Bundy i The ripper, i sèries basades en assassinats reals –American crime story, Mindhunter de David Fincher– és part de l'èxit, però no l'únic: en aquesta era daurada del true crime se'ns parla de la naturalesa humana, de nosaltres i les nostres pors. Ens permeten acostar-nos més a l'aspecte humà dels protagonistes i, el que és més important, tenen la capacitat d'anar molt més enllà en l'àmbit social: "El que és interessant és que t'expliquin més coses que el crim per se –diu Enric Bach–, que ens permetin endinsar-nos a una realitat que desconeixem i posar-hi llum".

Treballar amb la realitat és "difícil si ho vols fer bé i de manera rigorosa. Es necessita passió, hores i habilitat", diu Carles Porta, de Crims, i també certa sensibilitat que fugi del groguisme. En aquest sentit hi ha una línia vermella a complir per fer un bon producte: que la víctima i els familiars pateixin com menys millor durant el procés i amb el resultat final. "L'entorn de qui ha patit s'ha de tractar amb una profunda exquisidesa. S'ha de valorar amb cura si és important, o no, que apareguin", diu Oleaque. A Muerte en León era vital una aproximació a familiars d'Isabel Carrasco, la presidenta de la Diputació Provincial de Lleó assassinada el 2014. "Era un cas especial, perquè la protagonista era, alhora, víctima i la dolenta de la història. Necessitàvem trobar veus que parlessin bé d'ella per tenir una visió molt més completa i honesta", explica Enric Blach, que reconeix que la feina de periodista "t'ensenya què pots mostrar i què no". "No vam ensenyar fotos de l'autòpsia, era molt denigrant i no aportava res. Va amb la deontologia de la professió", afegeix.

stats