27/06/2021

La tendresa de Bob Pop

2 min
Bob Pop entre els actors que l'interpreten a 'Maricón perdido': Carlos González i Gabriel Sánchez

Ja podeu veure completa a TNT Maricón perdido, la sèrie que recrea la trajectòria vital de Roberto Enríquez, l’escriptor, guionista i col·laborador de televisió conegut com a Bob Pop. És una minisèrie excel·lent de sis capítols que manté intactes els elements que sempre han caracteritzat la feina del seu protagonista: la sinceritat, la mirada crítica, la perspectiva social, l’humor com a salvavides i un missatge que no es quedi en l’obvietat. El títol de la sèrie és un joc de paraules que delata la dificultat per trobar un lloc on sentir-se bé sent ell mateix. No és tant una recerca de la pròpia identitat, perquè tens la sensació que el personatge sempre ha sabut molt bé qui era, sinó una cerca de l’estabilitat i el confort vital i emocional.

Maricón perdido està plena de detalls: en els referents literaris i culturals, la simbologia dels objectes, les cançons, la visualització de les esplèndides transicions temporals, la normativitat dels cossos, el valor distintiu de cada personatge... L’estructura del guió, els diàlegs i la realització són impecables. Però el que més emociona de la sèrie és la tendresa del seu protagonista, meravellosament interpretat pels actors Gabriel Sánchez i Carlos González depenent de les diferents etapes. Des de petit és víctima d’injustícies, d’odi, de la violència, d’assetjaments, de l’infortuni, de menyspreus... i la resposta del personatge és sempre un silenci, una fortalesa i una resiliència que et colpeix. Pateixes amb ell i sents el deure d’estar al seu costat, d’acompanyar-lo en aquell trajecte tan hostil i injust. I segurament resulta fàcil fer el camí amb Roberto Enríquez al llarg dels sis episodis perquè Maricón perdido és l’espòiler més agraït de la televisió en molt de temps. Com a espectador tens el consol de saber que, al final del recorregut, hi ha Bob Pop, el personatge que has conegut gràcies a la televisió. Saber el final et permet assumir el camí sovint dolorós sense l’angoixa afegida del misteri. De fet, el quart episodi és un dels més interessants perquè permet deduir una metanarrativa sobre allò que estàs veient. El protagonista parla del llibre autobiogràfic que està escrivintamb el seu editor, que l’adverteix del risc de fer pública la seva vida. I aquí és on Bob Pop sembla fer una declaració d’intencions que va més enllà del guió per convertir-se en una qüestió existencial: “Una vez le dije a mi abuelo que no me gustaban los finales tristes, los libros donde quienes eran diferentes acababan mal ”. Quan l’editor li demana que concreti millor allò que vol explicar, el protagonista sentencia: “Que a veces ganar es tener la razón ”. La sèrie és una manera televisiva d’expressar la victòria personal de Bob Pop. L’autoficció sembla útil per fer les paus amb el passat. Aquesta idea es repetirà en l’últim capítol, en què la sèrie farà un gir puntual cap a la metatelevisió amb un plantejament fugaçment documental i culminarà amb l’emotiva i simbòlica seqüència final en què es farà al·lusió a les ferides de la vida i que, malgrat totes les cicatrius acumulades, el maricón perdido ha trobat el seu lloc.