La mà (titulada originalment A behanding in Spokane) és la primera obra ambientada als Estats Units de l’irlandès Martin McDonagh, autor que vam conèixer el 1999 gràcies a Mario Gas i a aquella joia teatral anomenada La reina de la bellesa de Leenane. Fa vuit anys, La Villarroel en va presentar també La calavera de Connemara. Estrenada a Broadway el 2010 amb Christopher Walken i la neta d’Elia Kazan (Zoe Kazan) al repartiment, La mà és una comèdia negra com La calavera, però una mica més absurda i menys entretinguda.

Feia temps que l'actor Pol López volia tornar-se a trobar amb l'angloirlandès Martin McDonagh (Londres, 1970), un dels dramaturgs més passats de voltes de l'escena contemporània. L'actor va interpretar el 2017 el protagonista de La calavera de Connemara, que es va representar a La Villarroel sota la direcció d'Iván Morales. Dos anys després, McDonagh va tornar a la cartellera catalana amb La reina de la bellesa de Leenane, que va dirigir Julio Manrique a la Biblioteca. El públic que conegui les obres anteriors del dramaturg angloirlandès sap què s'hi trobarà: personatges políticament incorrectes, humor negre, una tensió escènica a punt d'explotar i girs sorprenents l'un darrere l'altre. Això és, justament, tot el que es cou a La mà, que es representa a La Villarroel del 19 d'octubre al 16 de novembre, traduïda per Martí Sales, sota la direcció de Pau Carrió i amb Pol López de protagonista.

Triomf aclaparador del cinema català en la 12a edició dels premis Feroz, que atorga l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya, i que també guardona sèries. En total, 13 de les 20 categories han tingut protagonisme català, i els premis grossos en cinema han sigut per a Casa en flames, de Dani de la Orden (millor pel·lícula de comèdia), i Salve Maria, de Mar Coll (millor pel·lícula dramàtica).

És cert que El misantrop dirigit per David Selvas està inspirat en l’obra homònima de Jean-Baptiste Poquelin, ja que conserva el nom dels personatges, l’esquelet dramatúrgic i bona part de la intenció que Molière tenia quan va escriure aquesta comèdia sobre la veritat i la hipocresia. Però també és cert que el viatge del segle XVII al segle XXI ha propiciat una reescriptura quasi total que, entre altres coses, diria que ha escapçat els enfrontaments dels amants —que en la llengua de Molière (i en la traducció de Joan Oliver) són una delícia de joc—, i també ha furtat bona part dels diàlegs dels secundaris. No obstant, hi destaca la versificació en alexandrins del jove dramaturg Pablo Macho Otero, així com la direcció de David Selvas, eficaçment esquitxada de cançons dels anys setanta i vuitanta, de Lou Reed a Elton John, interpretats per uns actors i actrius prou solvents com a intèrprets musicals.

Ha estat Hamlet, el Raskòlnikov de Crim i càstig, Enric V, el Vladímir de Tot esperant Godot... Pol López, amb 40 anys, pot presumir que és dels pocs actors de la seva edat que ha viscut del teatre, sense haver de buscar-se la vida en la selva de l'audiovisual, el cine i les sèries. La seva participació a Suro, la pel·lícula de Mikel Gurrea que li va fer guanyar el Gaudí a millor actor, va canviar el seu punt de vista. Acaba de posar-se en la pell d'Emilio Trashorras a la sèrie Nos vemos en otra vida, aquest estiu ha estrenat Llobàs, film de Pau Calpe, i la primavera passada va rodar La furgo, d'Eloy Calvo. Però no abandona el teatre. Després d'estrenar al Grec, el tindrem aquest desembre al Lliure fent d'Alcestes a El misantrop de Molière i de gira amb Mal de coraçon, el muntatge de la seva companyia, la Solitària, que va estrenar l'any passat al TNC.

Pol López (Barcelona, 1984) és de lletres, però cada vegada el fascinen més la física i les matemàtiques. L'actor, que recentment ha estrenat El misantrop de Molière al Grec i el drama Llobàs als cinemes, recomana el llibre de Benjamin Labatut Maniac (Anagrama, 2023), sobre el matemàtic hongarès John von Neumann, considerat el pare de la primera computadora i de les bases matemàtiques de la mecànica quàntica, que va ajudar a dissenyar la bomba nuclear. "Parla dels inicis de la computació i de la intel·ligència artificial, però no cal que estiguis avesat a la física ni a les matemàtiques –diu López–. Labatut no és científic, però sap fer atractiva la ciència. El vaig descobrir amb el seu llibre anterior, Un verdor terrible (Anagrama), que també em va al·lucinar, en què toca temes relacionats amb la ciència. I Maniac és un llibre que es devora sobre una de les persones més intel·ligents de la història".

El Hollywood clàssic tenia el seu home llop, Lon Chaney Jr.; el cinema espanyol també: Paul Naschy, icona del fantaterror europeu i licantrop reincident que va encarnar l’home llop en catorze ocasions, i ara, per fi, el cinema català té el seu home llop: León Martínez, el protagonista de Llobàs, que acaba d’arribar als cinemes. Però la segona pel·lícula de Pau Calpe no vol remenar l’essència del mite sinó trasplantar-lo a un escenari realista i aliè al sentit de la meravella. A Llobàs no hi ha transformacions físiques ni persecucions sota la lluna plena, sinó moltes estones mortes al voltant de la furgoneta on viuen l’Adrià (Martínez), el seu germà gran Ramon (Pol López) i la nòvia d’aquest, la Tona (Maria Rodríguez Soto), una família de nòmades que es mou per la perifèria dels pobles... I de les convencions socials. Adrià, de fet, ni tan sols parla, i no li agrada que el toquin. Sovint li tiren pedres i es riuen d’ell, però les nits de lluna plena un ferotge instint animal es desperta dins seu i l’empeny a cruspir-se vives les gallines, o coses pitjors.

El misantrop, que omplirà el Teatre Grec els dies 2 i 3 de juliol, serà un dels grans esdeveniments teatrals d’aquest estiu. David Selvas (Santa Perpètua de Mogoda, 1971) dirigeix aquesta reescriptura del clàssic de Molière, en què col·loca actors com Pol López i Mireia Aixalà en una discogràfica. Fa vint anys que Selvas va començar a dirigir espectacles, i en fa deu que ho fa des de la seva productora, La Brutal. Li recordo que ja fa trenta anys del seu debut com a actor, des que va sortir de l’Institut del Teatre.

Gabriel Montoya Vidal no tenia encara 17 anys quan l'11 de març del 2004 van esclatar tot un seguit de bombes en trens de rodalies de Madrid. Baby, així l'anomenava el seu entorn, s'havia convertit sense saber-ho en còmplice involuntari del més gran atemptat terrorista comès en territori europeu. Formava part de la trama asturiana, el grup de petits delinqüents d'Avilés que van facilitar la dinamita necessària per fabricar els explosius a la cèl·lula islamista perpetradora de la matança. Montoya és el protagonista de Nos vemos en otra vida, l'esplèndida sèrie dels germans Alberto i Jorge Sánchez-Cabezudo que, vint anys després de l'11-M, ens endinsa amb rigor i sensibilitat neorealista en aquesta història secundària dels fets.

Fa vint anys que es va produir l'11-M, l'atemptat jihadista més gran que ha tingut lloc en territori europeu. Disney+ recorda aquells fets amb Nos vemos en otra vida, sèrie que arriba aquest dimecres i que adapta el llibre de Manuel Jabois on es recull la conversa que va mantenir amb Gabriel Montoya, conegut com a Baby, l'únic menor d'edat condemnat per la seva participació en l'atac. A la minisèrie, dels germans Jorge i Alberto Sánchez Cabezudo, Pol López interpreta Emilio Trashorras, el delinqüent asturià que va encarregar al Baby viatjar d'Oviedo a Madrid amb una bossa plena d'explosius per entregar als jihadistes.

Canvi radical de paradigma en la lectura de textos filosòfics que programa el Temporada Alta de Girona, en col·laboració amb el Festival Clàssics de Barcelona. Dos mesos després de la lliçó de Míriam Iscla sobre el pensament místic i poètic de Simone Weil a la catedral gironina, Pol López fa la rèplica amb el decàleg d'acusacions duríssimes contra el cristianisme de L'Anticrist de Friedrich Nietzsche a la sala La Planeta.

Hi ha festivals que intenten fer passar bou per bèstia grossa i que amb prou feines són agregadors de propostes, més o menys oportunistes. En canvi, n’hi ha d’altres que treballen la programació amb criteri per transmetre un relat artístic i/o conceptual coherent any rere any: aquest és el cas del Clàssics, el festival d’arts contemporànies i pensament organitzat per La Casa dels Clàssics i Abacus, la cinquena edició del qual es desplega de l’11 d’octubre al 18 de desembre en diferents espais de Barcelona. La Col·lecció Bernat Metge és el pòsit i els clàssics de la literatura universal i catalana el context d’una programació que aquest any té com a eix la immortalitat, i que compta amb una vintena de propostes, entre lectures dramatitzades, concerts, espectacles escènics i una exposició, protagonitzades per Francesc Orella, Pol López, Raül Refree i Míriam Iscla, entre d’altres.

Diuen que Mal de coraçon és el nom, o un dels noms, amb el qual santa Teresa de Jesús anomenava el seu mal, per altra banda, sense diagnosticar. Serà així o serà perquè una ce trencada en castellà (l’espectacle és bilingüe) dulcifica la seriositat que imposa el nom de la santa i obre la porta al riure. En qualsevol cas, conclouen els membres de la companyia Solitària, la santa escriptora en sabia molt, del que era patir. I d’això, de patir, de personatges patidors, diuen que volien parlar-ne en aquesta proposta que vol fer de l’exageració virtut, escrita per la prolífica Victoria Szpunberg i dirigida per la madrilenya Andrea Jiménez, codirectora de la companyia Teatro en Vilo.

La d'aquest diumenge va ser una de les edicions dels Gaudí amb nominats més potents i internacionals en les dues grans categories interpretatives: Noémie Merlant, Bárbara Lennie, Nahuel Pérez Biscayart, Benoît Magimel... Els Gaudí a millor actor i actriu, tanmateix, van ser per al matrimoni d'arquitectes pixapins que interpreten Pol López i Vicky Luengo a Suro, una parella que s'instal·la en una masia de l'Empordà a la recerca d'un ideal de vida rural però que acaba enfangada en una espessa teranyina de retrets i contradiccions vitals. Sumats al Gaudí de direcció novella per al director Mikel Gurrea, els premis de López i Luengo van convertir Suro en una de les guanyadores de la nit. A més, en les quinze edicions dels Gaudí els premis a millor actor i actriu només els havia guanyat una mateixa pel·lícula en una ocasió, quan el 2015 se'ls van endur David Verdaguer i Natalia Tena per 10.000 km, la gran triomfadora d'aquella edició.

Suro, el debut de Mikel Gurrea, posseeix les virtuts i les flaqueses d’una òpera prima. És un thriller ambiciós i alhora excessiu, arriscat i també previsible, a la recerca d’un cert control narratiu, però, curiosament, més interessant quan aposta per les fugues inesperades, les rimes visuals i les sortides de to.

Un fum dens surt de l'aula Joan Maragall. Som a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. No s'hi està calant foc ni res semblant: forma part de l'attrezzo de Vull subornar la joventut, peça teatral que ha permès que la pulsió creativa –i destructiva– i algunes intimitats de Gabriel Ferrater ressuscitessin durant 45 minuts encarnades en la figura camaleònica de l'actor Pol López.