Els Gaudí acomiaden Agustí Villaronga amb el triomf esperat d''Alcarràs'

El film de Carla Simón s’endú cinc premis en una nit marcada per la mort del cineasta mallorquí

6 min

Carla Simón, la gran triomfadora dels Gaudí Marta Perez / EFE

Ja tens llibre per Sant Jordi? Consulta el recomanador de l'ARA

BarcelonaLa mort d’Agustí Villaronga, cineasta íntimament lligat a la història dels Gaudí, va marcar inevitablement la quinzena edició dels premis celebrada ahir, que va proclamar el triomf d’Alcarràs amb cinc premis al film de Carla Simón. La casualitat va voler que coincidissin l’adeu al director del primer fenomen del cinema en català d’aquest segle (Pa negre) amb la gran nit de la pel·lícula més important del nostre cinema recent. Tot plegat va entelar una mica l’esperit exultant que havia de dominar la festa del cinema català en l’any de la seva collita més històrica, però no va deslluïr una nit plena de records emocionants de Villaronga.

Després del seu triomf a la Berlinale, que ja es va celebrar en l’anterior edició dels Gaudí, la victòria d’Alcarràs era potser la més previsible de la història dels premis. Però no per esperada deixa de ser històrica: Carla Simón, que va recordar als pagesos de la plana de Lleida ("Compreu fruita de proximitat!", va demanar al públic), suma el segon èxit rotund als Gaudí per la seva segona pel·lícula, una fita que resumeix l’impacte d’aquesta cineasta que en els cinc anys que fa d’Estiu 1993 ha injectat optimisme en el cinema català. Alcarràs va guanyar en total cinc premis que inclouen els tres més importants del palmarès: millor pel·lícula, direcció i guió original. El seu gran rival, Un año, una noche, d’Isaki Lacuesta, que també partia amb 14 nominacions, no va marxar amb les mans buides: es va endur cinc estatuetes, inclosa la de millor guió adaptat per a Lacuesta, Isa Campo i Fran Araujo. És, per cert, el tercer triomf de Lacuesta com a guionista als Gaudí, un rècord històric.

Justícia per a Serra

Més inesperat que el de Simón va ser el triomf d’Albert Serra, que no va poder veure en directe –era a Los Angeles– com Pacifiction s’enduia el premi a millor pel·lícula en llengua no catalana, direcció artística i fotografia. Serra no guanyava un premi als Gaudí des de la primera edició del 2009, quan El cant dels ocells va aconseguir el premi a millor pel·lícula (aleshores pel·lícula en llengua catalana). El reconeixement a Serra té un valor especial per la importància i qualitat dels seus rivals (Mantícora, La maternal i Un año, una noche) i perquè trenca la maledicció que perseguia el de Banyoles des d’aquella primera edició, ja que tot i créixer en prestigi i premis internacionals, el cineasta no aconseguia ser profeta a la seva terra, situació que no afavorien provocacions com la d’enviar “tots els actors a Guantánamo”. El Gaudí a Pacifiction no només fa justícia, sinó que repara un greuge històric. Montse Triola, la productora del film, va recollir el premi a millor pel·lícula en llengua no catalana i va fer pujar tot l'equip a l'escenari: "Vull dedicar-li el premi a ells, la gent amb qui ens agrada treballar per fer el cinema del futur".

En una edició molt repartida va destacar també l’èxit del drama neorural Suro, que no només va guanyar el Gaudí a la millor direcció novella per a Mikel Gurrea, sinó que el matrimoni de pixapins interpretat per Pol López i Vicky Luengo es va imposar en les disputades categories de millor actor i actriu, on competien amb noms tan potents com Noémie Merlant, Anna Castillo, Benoît Magimel o Nahuel Pérez Biscayart. Tant per a Luengo com per a López és el seu primer Gaudí, i en el cas de l’actriu la culminació lògica d’una ratxa de bons papers com els de Chavalas i Antidisturbios. López ja tenia una trajectòria d’èxit al teatre, però aquest premi té un regust de bateig cinematogràfic d’or. Amb tres premis importants, Suro és una de les pel·lícules més reforçades d’uns Gaudí sempre aficionats a les opera prima.

Un altre duet interpretatiu premiat va ser el de la mare i la filla –en la ficció– de La maternal: Ángela Cervantes, guanyadora per segon any consecutiu del premi a millor actriu de repartiment, i Carla Quílez, que inaugura la nova categoria d’interpretació revelació. Amb només catorze anys, Quílez va regar de llàgrimes l’escenari del MNAC en repetir l’èxit que ja va obtenir al Festival de Sant Sebastià i que no es podrà repetir als Goya, on l’edat mínima per estar nominat són els 16 anys. Completa la nòmina de premis interpretatius el d’Àlex Brendemühl per Historias para no contar: va guanyar el seu segon Gaudí en tretze anys i sis nominacions després del premi per Les dues vides d’Andrés Rabadán i va ser el primer guanyador de la nit a dedicar el seu premi a Agustí Villaronga, a qui el públic va dedicar un dels aplaudiments més emocionants de la nit quan Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia, va fer explícit que aquesta edició dels Gaudí estava dedicada a ell, “un director molt gran, potser el més gran que teníem”.

El sostre groc va fer possible que Isabel Coixet –absent a la gala– guanyés el seu primer Gaudí per aquest emocionant documental sobre els abusos a l’Aula de Teatre de Lleida, basat en un reportatge dels periodistes de l’ARA Núria Juanico i Albert Llimós, a qui les protagonistes del documental van agrair la feina. "Caureu tots!", van etzibar-li als abusadors després d'exigir a les autoritats un esforç per protegir a les víctimes d'abusos. El premi al documental és coherent amb uns Gaudí que acostumen a presumir de paritat. Enguany van ser 14 les categories guanyades per homes per 12 les guanyades per dones, entre les quals hi ha la del curt Harta, de Júlia de Paz Solvas, que reflexiona sobre la violència masclista en la infància. La directora, formada a l’Escac, va aprofitar per recordar “set col·legues encausades” per un tall dels Ferrocarrils de la Generalitat durant la vaga del 8-M del 2018. I el Gaudí a la millor pel·lícula europea va ser per al drama sobre maternitats Cinco lobitos, una forma de premiar el magnífic treball interpretatiu de Laia Costa.

Una gala llarga i sense punxa

Com era d’esperar, la gala va acusar l’increment de categories, que en aquesta edició han passat de 24 a 27, i es va allargar més enllà de les dues hores i mitja d’altres anys. “Curteta, curteta no serà, la gala”, va advertir la mestra de cerimònies de la nit, Llum Barrera, que va tenir la difícil tasca de començar amb el record dolorós a Agustí Villaronga i, a continuació, disparar els acudits d’un monòleg que no va exhibir gaire punxa i amb l’enèsim acudit sobre l’estatura del president Pere Aragonès. El nou disseny de l’espai al MNAC va fer més fluida que l’any passat la realització, i tot i que la presència de l’orquestra Franz Schubert Filharmonia a l’escenari atorgava potser massa solemnitat, va pagar la pena per sentir l’homenatge amb Queralt Lahoz al cinema de Rovira Beleta.

La sorpresa de la nit va ser l’aparició d’Ana García Siñeriz: “Si avui és diumenge, això és el Gaudí d’Honor de Jaume Figueras”, va dir abans de donar pas al gran cronista del nostre cinema, que, des de la butaca, divertit, emocionat i generós, va recordar quan el Cercle A on ell programava cinema d’art i assaig va exhibir el primer curt d’un jove cineasta mallorquí de 23 anys. “Si hem de dedicar a algú el premi, serà a Agustí Villaronga”, va dir el mestre Figueras.