Premis Gaudí
Cultura  /  Cinema 22/01/2023

Villaronga i Figueras, absència i presència, màxima emoció

La desaparició del director de ‘Pa negre’ marca l’estat d’ànim de la gala dels Gaudí

3 min
Els polítics a la gala dels quinzens premis Gaudí

BarcelonaBesalú, 7 d’octubre del 2018. A la fira Liberisliber, Agustí Villaronga i Mireia Ros participen en una xerrada sobre les adaptacions literàries al cinema que han fet al llarg de les seves carreres. Dinem plegats abans. L’Agustí es fixa de seguida en el convidat que portem, el nostre fill Simó, de quatre mesos. L’agafa, el bressola, li somriu. El creador d’algunes de les imatges més poètiques i pertorbadores que he vist al cinema –Tras el cristal, El mar, Incerta glòria– mostra amb ell el més natural i sincer dels afectes. Sé segur que un dia recordaré especialment aquells instants.

Barcelona, 22 de gener del 2023. L’Agustí ha mort la nit abans dels premis Gaudí. Al MNAC, per segon any seu de l’entrega dels guardons, l’equip de l’Acadèmia està tocat. Tristos i alhora contents per poder fer-li l’homenatge que es mereix amb una puntualitat no desitjada però també emocionant. “Era un dels meus millors amics, serà la seva gala”; Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia, no ho pot tenir més clar. Tinc ganes de trobar-me el Jaume Figueras, premi Gaudí d’Honor, amic estimat i mereixedor d’un gran homenatge com el que rebrà avui. “Arribarà just per la gala”, m’expliquen. Està una mica constipat i esperarà fins a l’últim moment. El Tono Folguera no està constipat però sí nerviós. Té més o menys coll avall que li tocarà pujar a l’escenari. O Alcarràs o Suro guanyaran premis importants. Però ell també se’n recorda, de l’Agustí. És coproductor de Loli Tormenta, la comèdia pòstuma de la qual fins fa una setmana el cineasta encara estava revisant efectes i muntatge. “Ha mort amb les botes posades, feliç de treballar quasi fins a l’últim dia. Amb Loli volia més que mai arribar al públic, fer-lo content”, destaca el Tono.

El Pol López té un dia atapeït. És el primer del photocall perquè ha de marxar corrents a la segona funció dominical de Hedda Gabler al Lliure de Gràcia. Vindrà quan s’acabi, cap a quarts d’onze, a punt per escoltar si és el guanyador al millor actor per la seva fabulosa creació a Suro. Un dels seus grans rivals és l’Oriol Pla –per Girasoles silvestres–, el veig parlant amb l’Ada Colau. Conversen sobre Ragazzo, la veterana funció de teatre que torna a representar a la Villarroel: “Em costa una mica ja, sento que em faig gran”. També veig les fabuloses actrius de La maternal i Zoe Stein, colpidora protagonista de Mantícora. Sempre és un gust trobar-se el gran Paco Poch i enguany encara més. Una abraçada seva sempre reconforta, però avui l'hi faig jo més forta que mai. És un dels amics de l’ànima de Villaronga. Productor de la primera –Tras el cristal– i la penúltima –El ventre del mar de les seves fascinants pel·lícules. Quan el Paco es va casar només podien convidar a la boda els dos testimonis i el Paco va escollir l’Agustí. “¿Vols que t’ensenyi un dels últims whatsapps que em va enviar?” “M’encantaria”. “Paco, ets un poc àngel”.

Em passaria hores parlant amb Gilda Love, transformista i cabaretera, protagonista del documental Cantando en las azoteas. No em crec que tingui 98 anys!, tal com assegura. “T’ho prometo!” I encara més hores parlant amb Oswald Aulèstia, impressionant protagonista d’Oswald, el falsificador. “Com estàs, Oswald?”, “Cada dia més vell, soc com la Xita i el Kike Maíllo –el director del film– és el meu Tarzan”. “Però has viscut bé, no?”, “He falsificat molts quadres, però em considero bona persona”. Em quedo amb això i em recomana que no em perdi la sèrie sobre ell que s’estrena aquesta setmana. Veig que David Verdaguer i Carla Simón conversen amb Ada Colau. Recorden els temps d’Estiu 1993. Els interromp educadament Dolors Sabaté, de la CUP, que es vol fer una foto amb Simón. S’hi afegeix sense pensar-s’ho Alba Vergés, vicepresidenta del Parlament. A prop hi és Pere Aragonès. Quina setmana la seva! Podríem titular l’escena "Retorn al MNAC". Avui, però, el president no caldrà que marxi després de saludar ningú.

Impacient, voldria saber quin homenatge tenen preparat per l’Agustí i el Jaume. “Ja ho veuràs, serà maco”. N’estic segur, esclar, i no deixo de recordar, tal com havia pensat, aquell dia plujós d’octubre de fa quatre anys i mig. I ja sé que el recordaré per sempre.

stats