Cine
Cultura  /  Cinema 21/01/2023

Aquestes són les dones que han fet possible l'any màgic del cinema català

Les productores lideren els films nominats a millor pel·lícula d’aquesta edició dels premis Gaudí

8 min
Productores nominades als premis Gaudi. D'esquerra a dreta, Maria Zamora, Clàudia Maluenda, Montse Triola, Valerie Delpierre i Sandra Forn.
Dossier Aquestes són les dones que han fet possible l'any màgic del cinema català

BarcelonaEn els últims anys, la proliferació en el cinema català de noves directores amb un talent desbordant pot haver eclipsat un altre fenomen igual d’important i amb un pes determinant en la transformació de l’ecosistema audiovisual: el protagonisme creixent de les dones productores en el nou cinema català. La prova és que, en aquesta edició dels Gaudí, tots els nominats a millor pel·lícula (Alcarràs, Suro, Nosaltres no ens matarem amb pistoles i El fred que crema) i la meitat dels nominats a millor pel·lícula en llengua no catalana (Pacifiction i La maternal) estan liderats per dones productores. Així, en un dels moments més dolços del cinema català, les dones són qui està apostant per les històries, els equips i els directors –tant homes com dones– que després guanyen premis i obtenen reconeixements.

Segons dades elaborades per Dones Visuals, en les pel·lícules nominades als Gaudí el nombre de dones productores o productores executives ha passat del 17% del 2016 al 36% actual. Tot i alguns pics per baix (el 15% del 2019) i per dalt (el 43% del 2020), la línia és clarament ascendent i coincideix amb les mesures que tant l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) com l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales (ICAA) han pres en els últims anys per incentivar la presència de dones en els càrrecs de lideratge de projectes subvencionats. La presència de productores té un efecte col·lateral en la diversitat del cinema: segons Laura Rubirola (Barcelona, 1985), productora de Suro i presidenta de l'associació Dones Visuals, "el 93% de les pel·lícules liderades per una directora tenen equips paritaris i el 57% superen el 70% en presència de dones professionals". Per contra, només un 27% de les pel·lícules liderades per un director a Catalunya tenen equips paritaris. Si el percentatge de productores continua creixent, per força també ho farà la paritat del cinema català.

Superar la síndrome de l'impostor

"És molt emocionant que hi hagi tantes companyes productores", diu María Zamora (València, 1976), la productora d’Alcarràs. "Fa uns vint anys, quan jo començava, els homes eren sempre els administradors majoritaris de les productores, però ara les dones estem agafant pes en la indústria, i això que continuem sent poques: a nivell de l’Estat, prop d’un 20%". Zamora destaca l’empenta de les noves generacions de dones productores. "A mi em va costar molts anys superar la síndrome de l’impostor i dir-me a mi mateixa productora, però ara veig noies de 20 anys que tot just han fet un curt i ja es presenten com a productores, i m’encanta –celebra–. Abans no era així: Puy Oria, que feia classes de producció, m’explicava que a final del grau sempre preguntava als alumnes què volien fer, i els nois sempre deien que muntar una productora i les noies que fer de directores de producció".

Sandra Forn (Barcelona, 1967), productora d’El fred que crema, corrobora l’anècdota. "Jo també dono classes i, en general, a les alumnes els costa més veure’s com a productores". Ella tampoc s’hi veia de jove i va estudiar psicologia, tot i ser filla d’un dels noms històrics del cinema català, Josep Maria Forn (La pell cremada), fins que un dia va haver de fer d’ajudant de producció en una pel·lícula del seu pare, Subjudice, i es va enganxar al cinema per sempre. Forn recorda que en els equips de producció on ha treballat sempre hi ha hagut moltes dones, sobretot caps de producció i ajudants, però que a mesura que pujava la seva responsabilitat els costava més de fer-se respectar. "Hem avançat des d'aleshores, però poquet. Encara costa, perquè hi ha estructures antigues que no canvien i de vegades has de treure el fuet per imposar-te".

Un altre estil de lideratge

I, tanmateix, si hi ha un punt en què totes les productores consultades coincideixen és en la predilecció per un estil de lideratge horitzontal i dialogant. “En general no establim relacions laborals basades en l'autoritat sinó en la col·laboració, i no ens costa admetre que algú sap més que nosaltres”, assenyala Valérie Delpierre (Mònaco, 1971), la productora de La maternal –i abans de Las niñas i Estiu 1993–. “Tenim present els temes de gènere i diversitat a l'hora de formar equip i tenim més en compte la conciliació laboral –afegeix–. Jo em reconec en un tipus de producció creativa que consisteix en acompanyar el talent durant tot el procés i establir un diàleg amb els autors, des d'una identificació amb el que fem que també veig en els ulls de companyes com la Sandra [Tàpia] quan parla d'As bestas o la Montse [Triola] de Pacifiction”. De fet, una de les similituds entre la nova onada de productores i la de directores és la tendència a formar comunitat i donar-se suport. “Hem creat un teixit i una xarxa entre nosaltres, ja fa temps que ens ajudem i col·laborem”, explica Delpierre. Ho corrobora Clàudia Maluenda (Barcelona, 1978), sòcia de Laura Rubirola a Malmo Pictures, la productora de Suro. "Fa uns anys, quan anàvem a les reunions mensuals de PROA –la federació de productores catalanes–, les dones érem molt poques, érem una anomalia. Així que entre nosaltres va néixer una complicitat, i també un reconeixement a les productores que ens van obrir el pas com Àngels Masclans i Miriam Porté".

Zamora es pregunta si l'estil de treballar de les dones productores té a veure amb tenir més capacitat empàtica. “Al final hem de lidiar amb molta gent diferent amb vides complicades i crisis creatives –apunta–, i això ens obliga a fer una tasca gairebé de psicòlogues, mares, coaches i, alhora, productores, perquè tot ha de tirar endavant”. I ho aconsegueixen tot i les dificultats, que per a la productora Montse Triola (Banyoles, 1974), mà dreta i fidel col·laboradora d'Albert Serra, sempre són moltes. Potser per això afirma no pensar-hi gaire, en la qüestió del gènere. “En els marges on ens movem tot és tan difícil que ja no ve de ser home o dona”, diu Triola, que així i tot arriba pel seu propi camí als resultats de les seves col·legues. “Sempre hem tingut equip diversos, fins i tot abans de les quotes –afirma–. Per fer pel·lícules com les nostres necessitem gent que comparteixi les nostres sensacions i punts de vista artístics”.

Incentivar la igualtat

La influència de les mesures destinades a reforçar la presència de les dones en l'audiovisual és innegable, però aquests estímuls també han rebut crítiques –més privades que públiques– en el sector. Fins i tot Triola, que en general hi està a favor, creu que “s'haurien de revisar” els criteris. “No pot ser que un projecte extremadament bo deixi d'accedir a un ajut pel fet de ser d'un home, potser s'hauria d'examinar amb més cura cada cas”, opina. Rubirola entén les crítiques a les mesures però no les comparteix: “Per a mi també ha sigut més difícil produir la pel·lícula d'un home [Mikel Gurrea, director de Suro], però si no apliquem aquestes mesures correctives no aconseguirem mai la igualtat. És cert que la paritat en el món del cinema ha crescut en els últims temps, però el creixement s'ha frenat aquest any i ens hem estancat en un sostre del 30%. No ho sembla perquè tenim molta visibilitat, però si seguim creixent a aquest ritme, jo em moriré abans d'arribar a la paritat”. Zamora també hi està d'acord: “No hem d'oblidar que l'objectiu és reparar un sistema que no funciona. I en aquest procés hi pot haver danys col·laterals, sí, però què hi ha dels cent anys precedents?”

La productora d'Alcarràs assenyala un altre sostre de vidre en el camí cap a la igualtat: “És cert que hi ha més dones dirigint, però ens cal anar més enllà del cinema intimista i el drama que fem sovint i produir més thrillers i pel·lícules de gènere”. Per a Zamora, aquesta discriminació és d'arrel econòmica. “Són pel·lícules de més pressupost i en el món patriarcal on vivim els diners sempre han estat vinculats als homes”, diu. Aleshores, quant trigarà a arribar la pel·lícula de ciència-ficció de Carla Simón? La productora riu, però deixa escapar una pista: “Ciència-ficció no, però puc avançar que la quarta pel·lícula de la Carla serà de gènere”.

Les altres productores del cinema català

Marta Esteban
GOYA AWARDS GALA

La productora habitual de Cesc Gay i Premi Nacional de cinema és una de les més importants del cinema català. Marta Esteban (1949) va crear la seva primera productora el 1976 i ha treballat amb directors com Alain Tanner, Ken Loach, Mariano Barroso, Maria Ripoll i Joaquim Oristrell. L'any passat va estrenar la comèdia Historias para no contar.

Isona Passola
Isona Passola

La responsable de Pa negre es va estrenar l'any passat com a productora de sèries amb Cucut, un thriller rural emès per TV3 a l'abril que continua la història del telefilm La vida sense la Sara Amat. Un dels projectes que prepara l'expresidenta de l'Acadèmia és l'adaptació de la novel·la Mare de llet i mel de Najat El Hachmi.

Miriam Porté
Míriam Porté

Els projectes de Miriam Porté (Barcelona, 1963) van dels telefilms sobre figures històriques com Clara Campoamor i Margarita Xirgu al drama juvenil Els nens salvatges i el premiat curt Suc de síndria. L'any passat va triomfar als Gaudí amb Sis dies corrents i el telefilm Frederica Montseny, la dona que parla, però també va estrenar el drama Vasil.

Sandra Tàpia
Sandra Tapia

Una de les pel·lícules de l'any –i gran favorita als Goya: As bestas– té el segell de Sandra Tàpia. Amb Arcadia Motion Pictures, ha treballat amb Pablo Berger (Blancaneu), Celia Rico (Viaje al cuarto de una madre i la inèdita Los pequeños amores) i Julio Medem (L'arbre de la sang). El 2022 també va estrenar El suplente i la comèdia Un novio para mi mujer.

Belén Sánchez
Belén Sánchez

Nascuda a l'Argentina, Sánchez és una de les productores que han treballat amb més directores: Lucía Alemany a La inocencia, Meritxell Colell a Con el viento i Duo, Carolina Astudillo a Ainhoa: Yo no soy esa i El gran vuelo, Rocío Mesa a Secaderos... Està nominada als Gaudí per Nosaltres no ens matarem amb pistoles, de Maria Ripoll.

Carla Sospedra
Carla Sospedra

A Miss Wasabi, productora d'Isabel Coixet, Carla Sospedra (Barcelona, 1982) treballa en títols com Ayer no termina nunca i produeix els dos primers curts de Belén Funes. Ja en solitari, produeix el segon llarg de Liliana Torres (¿Qué hicimos mal?) i torna a col·laborar amb Coixet a El sostre groc. Prepara Buscant l'Alícia, l'opera prima d'Alba Cros.

Laura Rubirola
Laura Rubirola

El 2015 funda Malmo Pictures amb Clàudia Maluenda i el 2016 l'escola de guió Showrunners. Produeix per a Oriol Paulo el thriller Después de la tormenta i la sèrie de Netflix El inocente, i lidera la producció del debut de Mikel Gurrea, Suro. Presidenta de l'associació Dones Visuals, ha debutat com a directora amb el curt Vera.

Nadine Rothschild
Nadine Rothschild

Una de les productores amb més futur del cinema català és Nadine Rothschild (Buenos Aires, 1987), que el 2022 va estrenar al Festival de Locarno el curt Castells de Blanca Camell Galí i que està acabant de produir La imatge permanent, primer llarg de Laura Ferrés, la jove directora del curt català més premiat del 2017, Los desheredados.

Dossier Aquestes són les dones que han fet possible l'any màgic del cinema català
Vés a l’ÍNDEX
stats