Crítica de cinema
Cultura  /  Crítiques 01/09/2022

Cinc estrelles per a 'Pacifiction', el viatge d'Albert Serra al fons de la nit del colonialisme

La nova pel·lícula del banyolí representa alhora una experiència cinematogràfica hipnòtica i una crítica demolidora al poder destructiu d'Europa

3 min
L'actor Benoît Magimel a la pel·lícula 'Pacifiction'.
  • Direcció: Albert Serra
  • Guió: Albert Serra i Baptiste Pinteaux
  • 165 minuts
  • França, Portugal, Alemanya i Espanya (2022)
  • Amb Benoît Magimel, Pahoa Mahagafanau i Marc Susini
  • Estrena als cinemes en versió subtitulada en català el 2 de setembre

La Polinèsia del nou llargmetratge d'Albert Serra ja no és aquell paradís oceànic que va fascinar Gauguin, Aurora Bertrana o F.W. Murnau i Robert Flaherty. Pacifiction, estrenada a Canes 2022 , s'obre amb la imatge poc idíl·lica d'un port ple de contenidors. I el gruix de personatges se'ns presenten tancats en una discoteca de nit, desvinculats de la llum radiant de la natura. La població local assaja les seves danses típiques dins d'un teatre, per a un públic forà. Tanmateix, un grup de ciutadans mostren intencions de rebel·lar-se contra la possibilitat que França torni a convertir aquest territori en camp dels seus assajos nuclears. I així ho manifesten davant De Roller (Benoît Magimel), el màxim representant de la República a les illes.

De Roller és el primer protagonista de ficció que crea Albert Serra després de revisar figures llegendàries o històriques com el Quixot, els Reis d'Orient, Giacomo Casanova, Dràcula i Lluís XIV. Com tots ells, més que un personatge de psicologia individualitzada, l'alt comissari personifica els valors d'una època en decadència. Abillat amb una jaqueta blanca a tall d'uniforme arquetípic de diplomàtic, el francès encarna les estratègies i els mals del colonialisme occidental, el cantó fosc d'una civilització disposada a destruir fins a l'últim racó del paradís.

Pacifiction és el film del de Banyoles que més se sosté sobre un esquelet argumental. Els passejos i viatges de De Roller per l'illa ens endinsen en l'atmosfera del lloc alhora que teixeixen la sospita d'especulacions econòmiques i conspiracions militars. Amb la col·laboració d'Artur Tort a la fotografia i Marc Verdaguer a la música, Serra du a terme un treball majúscul a l'hora de generar una atmosfera captivadora, la d'un paradís decadent i distorsionat, però encara hipnòtic, amb els seus esclats inesperats de bellesa. Un edèn que esdevé més estrany a mesura que avança la pel·lícula i el protagonista constata el poc poder real que té.

"La política com a discoteca"

En el tram final de Pacifiction, De Roller desgrana dins del cotxe un monòleg sobre "la política com a discoteca", un discurs contundent sobre l'exercici del poder com a simulacre i la impotència dels representants polítics actuals, que sembla donar les claus per a la interpretació del film. El director introdueix un contrapunt que compensa l'altisonància de l'arenga del diplomàtic. Mentre Magimel declama, el seu interlocutor, el personatge que encarna l'imperdible Lluís Serrat, pesa figues. El que va ser Sancho per al Quixot representa al cinema de Serra la innocència que es preserva en mig de la podridura, la puresa de l'amateur dessacralitzant el lluïment de l'actor francès de renom.

En un dels vídeos de l'exposició que li acaba de dedicar el CCCB, Francesc Tosquelles , renovador de les institucions psiquiàtriques des dels preceptes de l'avantguarda artística, declarava que "el geni català és surrealista per naturalesa [...], ens cal desbarrar per acabar trobant una pedra preciosa". Tosquelles feia referència a una genealogia cultural al nostre país més vinculada a l'experimentació i a la il·luminació que no pas a l'acadèmia i al seny. Aquesta tradició artística catalana, sempre viva malgrat el menysteniment dels poders hegemònics, troba en Albert Serra el seu millor exponent cinematogràfic des de Crespià, the film not the village (2003). Pacifiction reafirma el geni del cineasta, aquest cop des d'una proposta disposada a trencar el sostre de vidre, pel que fa als espectadors, que fins ara han tingut les seves pel·lícules. Ja toca que la constatació que som davant d'un dels grans de la nostra cultura traspassi els mers cercles cinèfils.

stats