Cory Doctorow (Toronto, 1971) és una de les veus més lúcides per parlar de poder i tecnologia. Conscient de la importància de les paraules –és novel·lista i periodista–, va inventar a finals del 2022 un concepte per definir, fugint de tecnicismes, el procés que estaven experimentant les plataformes: emmerdificació. Un concepte que s'ha popularitzat i que dona nom al seu últim llibre, que ha traduït al castellà Capitán Swing.

La informació lliure, rigorosa i contrastada, basada en els fets i les dades, i en l'anàlisi i l'opinió plural i honesta, està en perill, assetjada per una combinació poc visible als ulls del gran públic: la que formen les grans plataformes digitals amb el populisme polític més tòxic. Són dos mons que es retroalimenten i que estan posant contra les cordes el periodisme professional com a garantia de pluralitat i de qualitat democràtica.

Les grans plataformes digitals (les big tech) dominen l’economia. La tecnologia digital s'ha fet imprescindible, ja sigui per a la cerca d’informació, les xarxes socials, el comerç electrònic, els sistemes operatius o els telèfons intel·ligents. Cadascun d’aquests camps està dominat per poques empreses. Els lideratges són de Google amb el seu motor de cerca; Meta a les xarxes socials amb WhatsApp, Facebook i Instagram; Amazon en el comerç; Microsoft amb Windows i aplicacions; i Apple en el telèfon mòbil. Els costos fixos elevats, els efectes de xarxa i les economies d'escala dinàmiques (per exemple, en la corba d’aprenentatge) fan que les big tech siguin dominants. L’acumulació de dades porta a efectes de retroalimentació, en què més producció i més vendes indueixen més dades i més efectes de xarxa que fan que l’empresa sigui més eficient, millori els productes i serveis, i segueixi per davant dels competidors. Són, doncs, mercats que basculen cap a un guanyador que s’emporta tot el mercat o la major part (winner-takes-all o winner-takes-most).

Des de ja fa uns quants anys han anat augmentant contínuament per tot el planeta les dificultats de convivència, les discussions i els enfrontaments de tota mena, tant socials com econòmics, arribant fins i tot als de caràcter bèl·lic. La segona part del segle XX, en una part important del que consideràvem espais del món desenvolupat vivíem unes situacions econòmicament creixents i socialment tranquil·les. És evident que això s’ha trencat en les darreres dècades, i s’ha produït una forta preocupació sobre quines n'han estat les causes, sobretot aquelles que es podrien corregir, ja que han estat conseqüència d’actuacions, conscients o no, dels éssers humans.

L’amor no té edat. És un tòpic que conté una certesa –hi ha diversos tipus d’amor, per a cada fase de la vida– però tothom que s’hagi enamorat a l’adolescència sap que és una experiència única. Per sort. Si tota la vida haguéssim d’experimentar els mateixos focs artificials, la mateixa muntanya russa i la mateixa desesperació pel desamor de quan teníem acné, no ho podríem suportar. La creativitat i el talent també s’associen tradicionalment a l’energia i la curiositat juvenils, però en aquest cas el pas dels anys fa que l’experiència, la tècnica i la paciència compensin la pèrdua de vibració vital. De tal manera que un artista pot ser genial als 25 anys però més productiu i més savi als 50.

La mort recent de Jean Pormanove, estrímer francès conegut per retransmetre maratons d’humiliació i maltractament a la plataforma Kick, fa dies que sacseja Europa. En aquest cas hem pogut veure com el patiment, retransmès per la set de likes, deixa de ser una experiència humana per transformar-se en mercaderia. Les imatges, difoses en directe davant de milers d’espectadors, ens confronten amb preguntes incòmodes sobre regulacions i civilització. És la vida convertida en espectacle, al més pur estil de gladiadors en combat, el tipus de societat digital que volem? Preguntem-nos-ho bé i en totes direccions.

Les incerteses provoquen inseguretats. I les inseguretats incentiven els autoritarismes. En una primera etapa sembla que hi haurà una congruència entre les orientacions econòmiques i de poder de la Casa Blanca i la cort dels magnats empresarials que li donen suport: les Set Magnífiques (The Magnificent Seven) del nou imperialisme tecnològic (Meta, Apple, Microsoft, Alphabet, Nvidia, Amazon, Tesla).

El temps avança lentament a la Terra Mitjana. Les edats duren mil·lennis. Els elfs són immortals. Els malvats amenacen la terra, són derrotats i gairebé oblidats abans de ressorgir eons més tard.

Un dels reptes econòmics determinants del nostre temps és trobar la manera de distribuir el valor generat per les tecnologies pioneres, com ara la intel·ligència artificial generativa i les innovacions recents en biomedicina i producció industrial, que es basen en una gran potència informàtica. Perquè serveixin per millorar el nivell de vida, els beneficis de les tecnologies transformadores s’han de compartir de manera generalitzada. Fins ara, però, aquests beneficis els han monopolitzat un petit cercle de multimilionaris de les companyies tecnològiques.

Des de fa uns anys, la conscienciació social cap a l'slow fashion –i també el desig de recuperar alguns diners– ha suposat un auge de la venda d'articles de segona mà entre particulars. Per fer aquestes transaccions, s'han posat especialment de moda aplicacions com Vinted, Vestiaire Collective o Wallapop, en què els usuaris poden penjar anuncis per vendre no només roba i calçat, sinó també moltes altres coses, com ara mobles, aparells tecnològics o fins i tot cotxes.

Els serveis de vídeo a demanda no només s’alimenten de sèries i pel·lícules: també han estat una eina fonamental per fer reviscolar el gènere del monòleg humorístic. Aquesta és una selecció dels especials de comèdia més destacats de l’últim any, cobrint diferents estils i aproximacions però amb el tret comú d’assegurar una bona tanda de riallades.

Els Cinemes Comèdia de Barcelona abaixen la persiana aquest diumenge, després de més de seixanta anys d’activitat. Se sumen, d’aquesta manera, al llarg llistat de sales que han desaparegut durant les darreres dècades: en alguns casos, les fileres de butaques s’han tret per deixar lloc a maniquins i aparadors de grans marques de moda; en d’altres, les cartelleres han quedat intactes, congelades en el temps, de tal manera que un vianant pot passar per davant de la sala tancada i fer una ullada a l’anunci d’estrenes obsoletes. Puc trobar un exemple de cada cas sense sortir de Palma: el cinema Born, actiu entre els anys 1931 i 1988, actualment és un Zara; el Metropolitan, batejat inicialment com Metropol i obert l’any 1944, va suspendre la seva activitat l’any 2011, però la seva mítica façana ha incorporat durant molts d’anys els pòsters de les pel·lícules que estaven en cartellera el dia del tancament. 

La presència del català a les plataformes audiovisuals com Netflix i Movistar+ ha experimentat un cop de timó. Fa dos anys, Movistar+ tenia un 5% de català, Netflix un 0,1% i la HBO no penjava continguts en aquesta llengua. En aquest temps, el català ha incrementat un 96% el contingut que té a les principals plataformes. Avui, de títols en català en plataformes com Prime Video, Netflix, AppleTV i Movistar+ n'hi ha centenars; i a Filmin, milers. Tenint en compte que el consum digital en català era un esquifit 2%, hi havia camp per córrer. Com s’ha arribat fins aquí?

De menjar-se el món a penjar d'un fil. Les plataformes de streaming han canviat la manera com consumim audiovisual, però moltes ja s'han adonat que no tot és tan bonic com semblava en els seus inicis. En un sector superpoblat, els serveis de vídeo sota demanda necessiten afinar el seu model de negoci per ser realment rendibles, una fita que la majoria encara no ha aconseguit (aquest era, de fet, un dels arguments per no cedir a la demanda de millores salarials i de compensació econòmica que exigien actors i guionistes durant les vagues del 2023). Els canvis que ja es van detectar a finals de l'any passat s'accentuaran el 2024 i tindran un impacte en els usuaris, tal com remarca l'informe de tendències del sector fet per la consultora KantarMedia.

Els editors de premsa de tot el món encara no han aconseguit recuperar-se del tret que es van disparar al peu fa un quart de segle, regalant a la web el mateix contingut que als quioscs cobraven per llegir. Ara la majoria dels diaris digitals, inclòs aquest, situen bona part dels articles darrere d’un mur de pagament més o menys porós, el terme habitual per descriure l’accés gratuït a una petita quantitat d’articles cada mes, amb l’esperança de captar subscriptors. Els que encara no s’han decidit a fer-ho i basen els seus ingressos en el model publicitari convencional, que mostra anuncis al costat del contingut, s’estan posant cada vegada més exigents. Si trobeu massa intrusiva la publicitat i teniu instal·lada al navegador web una extensió que la bloqueja, us haureu trobat amb pàgines que us exigeixen desactivar-la si preteneu llegir qualsevol cosa. Sembla just: si no pagues amb euros la feina dels periodistes, fes-ho si més no amb la teva atenció... i amb les teves dades (més sobre això d’aquí a unes línies).

Si sou usuaris de Netflix, aquests dies quan heu entrat a la plataforma haureu vist el següent missatge: "El compte de Netflix és per a les persones que viuen en una mateixa casa. Totes les persones que viuen a la ubicació principal podran veure Netflix quan siguin fora de casa o de viatge. Si aquest compte és teu, t'ajudem a configurar la teva ubicació principal a la següent pantalla". D'aquesta manera, la plataforma ha comunicat als seus subscriptors que els bons temps en què una persona pagava la quota i la feien servir tots els amics i familiars s'han acabat. La data límit per establir la ubicació principal del compte era aquest dimarts, 21 de febrer. Què passarà a partir d'ara?

Des d'avui, les televisions locals de Catalunya tenen la seva pròpia plataforma de streaming, La Xarxa+, un suport gratuït disponible per a dispositius mòbils i pròximament per a la majoria de televisions intel·ligents. El nou servei comença a caminar amb 2.000 continguts de vídeo i 152 podcasts. A més, hi són presents 30 canals locals, ja que La Xarxa+ fa emissions en directe i permet consultar la programació dels últims set dies, a més d'oferir continguts sota demanda.

El ventall actual de plataformes per veure sèries i pel·lícules és pràcticament inabastable. Si un malalt de l'audiovisual vol estar al dia de totes les novetats, la despesa en quotes de serveis de streaming pot ser força elevada. Però si el nostre objectiu no és estar a l'última sinó simplement gaudir de continguts que ens semblen interessants, hi ha una alternativa que sovint passem per alt: les plataformes gratuïtes i legals que es financen a través de publicitat. Són més petites i menys conegudes, però estan agafant rellevància: als Estats Units, la plataforma HBO, que està immersa en un procés de retallades econòmiques, ha començat a vendre els drets d'algunes de les seves sèries més conegudes a serveis d'aquesta mena, coneguts com a free ad-supported streaming (FAST). Aquest model de negoci, que fins ara era residual, està contagiant les plataformes més populars. Tant Netflix com Disney+ ja han posat en marxa tarifes més barates que inclouen publicitat a l'inici i durant l'emissió dels seus continguts.

La representació de la diversitat a la ficció audiovisual està vivint un moment ric en propostes, principalment a causa de l’auge de les plataformes d’emissió en streaming i a la necessitat que tenen de dotar-se de continguts que atreguin nous públics. Els últims anys han aparegut sèries que han inclòs personatges amb diversitat de tota mena: funcional, cultural, de gènere... D’alguna manera, les ficcions que arriben actualment a les nostres pantalles s’acosten una mica més a la realitat social d’un món que dista molt de ser homogeni i és segurament per això que capten un públic cada cop més ampli i divers.

Setmana de turbulències a HBO Max. Hi ha qui vol veure-hi la punta de l’agulla que ha de fer esclatar la bombolla de les sèries. A hores d’ara, però, res fa pensar que la crisi d’aquesta plataforma suggereixi un imminent enfonsament de tot el sistema. Des de l’al·lèrgia a les boles de vidre en periodisme, aquests són alguns elements que em fan pensar que la sang no arribarà al riu.