Història viva del cinema italià, Marco Bellocchio gaudeix, amb més de vuitanta anys, d’una nova edat d’or en la seva carrera, que s’ha expandit darrerament a la ficció televisiva. Fa quatre anys estrenava Exterior nit, una sèrie al voltant d’un assumpte recurrent en la seva obra: el segrest i assassinat d’Aldo Moro i la repercussió que va tenir en el mapa polític del seu país. Ara estrena la també esplèndida Portobello, que manté diferents punts de contacte amb el títol anterior. Un altre cop, som davant d’una minisèrie centrada en el calvari real d’un polític italià, en aquest cas Enzo Tortora (Fabrizio Gifuni, que també feia de Moro), membre del Partit Radical però molt més conegut com a presentador d’un magazín televisiu d’enorme èxit a la Itàlia dels setanta, el Portobello del títol.

Les estrenes a plataformes agafen embranzida el febrer, que estarà marcat principalment per l'arribada, per fi, del gran fenomen de finals del 2025 als Estats Units, al Canadà i a les xarxes socials, Más que rivales. Més enllà d'això, aquest mes de febrer també veurem molta ficció irlandesa i anglesa i un intent de recuperar el gènere del thriller eròtic.

Dos pares, tots dos amb problemes evidents, a costats contraris de la llei. Aquest és, en essència, l'esquema de Task, la nova sèrie del creador de Mare of Easttown (2021), Brad Ingelsby, que aspira a repetir l'èxit d'aquella minisèrie amb una altra història de personatges amb una motxilla vital molt pesada. No és l'únic element que comparteixen totes dues produccions. Task, que arriba aquest dilluns a HBO, també està ambientada en el món suburbà de Pensilvània, en concret de la ciutat de Filadèlfia.

"Fàcilment, una de les millors sèries de la dècada", assegura el Guardian. La revista Time l'anomena "la sèrie imprescindible de l'estiu", mentre que el New York Times considera que és una cita televisiva "obligada". Vanity Fair es desfà en elogis i la qualifica de "captivadora, sexi i entreteniment que et deixa sense alè". El drama Industry, centrat en un grup de joves ambiciosos del món de la banca d'inversions de Londres, es pot considerar un dels grans sleepers de Max: una sèrie que, a poc a poc i sense fer soroll, s'ha guanyat el favor dels experts, tot i que no sigui de consum massiu. Comparada sovint amb Succession pels seus personatges amb pocs escrúpols i summament desagradables, aquest dilluns la sèrie britànica tanca la seva tercera temporada, l'entrega que l'ha consolidat com una de les ficcions preferides dels crítics.

La setmana passada es va estrenar a HBO Max la quarta i última temporada de la sèrie La amiga estupenda, basada en la tetralogia napolitana d’Elena Ferrante.

Si tot hagués anat com estava previst, el final de la segona temporada de La casa del dragón hauria vist la llum aquest diumenge 4 d'agost al vespre. La preqüela de Joc de trons, que indaga en la dinastia dels Targaryen, prometia un últim episodi decisiu per als Negres i els Verds, que lluitaven per arribar al Tron de Ferro. La intriga estava servida, però el dimarts 30 de juliol una nova onada d'espòilers va fer saltar pels aires l'estrena oficial que havia planificat la plataforma Max. Poc abans de mitjanit, un usuari anònim va publicar a TikTok una sèrie de clips que avançaven 30 minuts de l'esperat últim episodi, gravats des d'una segona pantalla però, així i tot, perfectament intel·ligibles. Un episodi lleugerament descafeïnat, que ens ha deixat a les portes de la guerra que s'albira des de la primera temporada. Segons sembla, les dues faccions dels Targaryen ho han deixat tot preparat, ara sí, perquè la Dansa dels Dragons arrenqui finalment en la tercera temporada.

Noms que sonen gairebé tots igual, personatges que llueixen la mateixa perruca ros platí i aliances que van canviant. Seguir La casa del dragón no va ser fàcil en la seva primera temporada, que estava plena de salts temporals, i enfrontar-se a la segona entrega tampoc serà senzill, principalment perquè han passat gairebé dos anys entre l'una i l'altra i cal una memòria d'elefant per recordar tots els drames de la dinastia Targaryen. La sèrie estrena nova temporada aquest dilluns a Max i per fer més fàcil la posada al dia, fem un repàs d'en quin moment arrenca i què podem esperar-ne.

Nou canvi de marca i d'imatge per a HBO. Des d'aquest dimarts 21 de maig la plataforma anomenada HBO Max passa a ser Max, una modificació que arriba ara a Espanya però que fa un any que es va fer efectiva als Estats Units. A banda de l'estat espanyol, altres mercats com Portugal, els països nòrdics i l'Europa central i oriental també experimentaran el canvi. A la pràctica, el nou nom no suposa un gran canvi per als subscriptors actuals d'HBO Max, ja que el seu compte mutarà automàticament a ser una subscripció a Max. Segons ha explicat la companyia, depenent del dispositiu o del sistema operatiu, l'aplicació d'HBO Max s'actualitzarà automàticament a Max. En altres casos, quan els usuaris obrin l'aplicació HBO Max se'ls demanarà que descarreguin la nova aplicació. Així doncs, es mantindrà l'historial de visionament de cada usuari i la seva llista de favorits.

Si us sona el nom de Brandy Melville és molt possible que sigui perquè teniu filles adolescents i us han parlat d'aquesta marca de roba o us han demanat d'anar a alguna de les seves botigues. N’hi ha centenars arreu del món. Només a Barcelona n’hi ha tres, situades en els principals eixos comercials. Els cap de setmana s’hi fan cues. Si hi entreu és possible que la vostra perplexitat contrasti amb l’entusiasme de les joves clientes: pel preu desproporcionat en relació amb la mala qualitat dels teixits, l’estilisme que potencia i, sobretot, la mida diminuta de la roba. A Brandy Melville tot és talla única, i no precisament perquè estigui pensada per a una gran diversitat de cossos. Només cal passar una estona als emprovadors per constatar les frustracions i llàgrimes que això provoca en moltes adolescents que no entren en cap de les peces de roba de la botiga de moda.

Fa mesos que l’assassinat perpetrat pel cuiner Daniel Sancho s’ha convertit en un dels casos més llaminers per als mitjans de comunicació. Part de l’impacte radica en el fet que l’acusat és fill del popular actor Rodolfo Sancho. L’atrocitat del crim, esquarterant el cadàver, contrasta amb l’estatus social i l’atractiu mediàtic de pare i fill.

A la cancellera Elena Vernham li agradaria que sabessis que no és "gens ridícula". Mai serviria salmó en un esdeveniment oficial (això seria massa "modest").

Leticia Dolera ja té un nou projecte entre mans. Es tracta de Pubertat, una sèrie de sis capítols que explora el pes del tabú i l'herència psicològica transmesos de generació en generació. La sèrie qüestiona si un nen de 13 anys pot ser un agressor sexual i, en el cas que ho fos, qui en seria el responsable: el nen, la família o la societat. En paral·lel, la història explora les relacions paternofilials i com aquestes, vulguem o no, també ens formen.

El cinema en català va arribar només als 412.000 espectadors durant l'any passat, una de les pitjors xifres de la dècada, deixant de banda la pandèmia. Després del fenomen extraordinari d'Alcarràs el 2022, el cinema fet, doblat i subtitulat en català va tornar a aplegar tan sols un 3% dels espectadors. De fet, el problema principal és en les pel·lícules de les majors doblades al català, que no aconsegueixen guanyar públic de manera significativa. Un exemple: Barbie, que va obtenir més d'un milió d'espectadors, tan sols va arribar als 44.000 en la versió doblada en català. En canvi, les produccions fetes a Catalunya que es projecten en versió original són les que fan pujar l'audiència en català. 

Mals temps per a HBO, que des de fa uns mesos està immersa en una crisi de model i de prestigi cada cop més fonda. En les últimes setmanes, els problemes a la plataforma s'han agreujat per l'anunci de l'endarreriment de les noves temporades d'algunes de les seves sèries més conegudes i la revelació que el màxim dirigent de la companyia, Casey Bloys, estava darrere de perfils falsos de X que atacaven periodistes que feien males crítiques de les seves ficcions. A tot això cal sumar-li la decisió d'abandonar la marca històrica i reconeguda HBO i canviar el nom de la plataforma d'HBO Max a simplement Max (el nou servei, que ja funciona als EUA, combina continguts d'HBO Max i de la plataforma Discovery +).

Normalment, les comèdies romàntiques acaben quan la parella protagonista aconsegueix superar tots els obstacles que impedeix als enamorats estar junts. En el cas de les sèries, aquesta mena de final suposa un greu problema perquè impossibilita continuar sumant temporades. Quan la neozelandesa Rose Matafeo va decidir fer una tercera temporada del seu èxit Starstruck es va trobar amb aquest dilema: no podia fer que la Jessie (Matafeo) i el Tom (Nikesh Patel), que es coneixen una nit de Cap d'Any a Londres, continuessin en la roda d'hàmster de l'"acabaran junts o no". Va decidir que els personatges fessin un salt endavant i es va plantejar una pregunta universal que estructura la temporada que s'estrena aquest dijous: com encaixem les exparelles en la nostra vida.

L'èxit d'El cuerpo en llamas ha demostrat que la fascinació pels assassinats reals segueix ben viva en els espectadors. El true crime en totes les seves formes, sigui en versió documental o ficcionada, poques vegades fracassa i les plataformes estiren el fil tant com poden. De fet, una de les propostes més destacades de Netflix per a l'any vinent és la sèrie sobre l'assassinat d'Asunta Basterra, la nena de 13 anys que el 2013 va aparèixer morta en una pista forestal l'endemà de la seva desaparició. Candela Peña interpretarà la mare de la criatura, condemnada per la mort i que es va suïcidar el 2020. Abans de l'estrena d'aquesta sèrie hi ha moltes altres propostes a les plataformes basades en crims reals.

El calendari de sèries per a aquesta tardor està farcit d’estrenes estimulants i que prometen enganxar-nos. La vaga de Hollywood, però, pot alterar els plans: algunes de les ficcions que havien d’arribar els mesos vinents ja han endarrerit el seu llançament, com és el cas de la nova temporada de True detective, amb Jodie Foster, que ha saltat al gener. Fem repàs d’aquelles propostes més interessants, deixant de banda les estrenes del setembre, de les quals ja vam parlar a principis de mes.  

La primera temporada de How to with John Wilson va aterrar en plena pandèmia. Era una època adient per enganxar-se a aquesta docusèrie en primera persona en què un cineasta curiós i curull d'empatia ens endinsa en cada episodi en el funcionament d'un aspecte rutinari de Nova York. Des del títol, John Wilson atorga una formulació de tutorial a qüestions que es donen per sabudes o sobre les quals ningú no s'interroga. Com s'instal·la una bastida, per exemple, el punt de partida del segon episodi de la primera temporada, aquell en què la majoria ens vam rendir a Wilson. Vam descobrir un documentalista que no només era capaç d'aixecar una història apassionant de l'estructura més banal. També restaurava un sentiment que fins fa poc, abans que la globalització comencés a fer estralls, anava indefectiblement associat a l'experiència de viure en una gran urbs: aquella capacitat de meravellar-se, de sorprendre's davant de la troballa d'escenaris, situacions o persones inesperades o desconegudes.

Hi ha una subtrama en un dels episodis de la segona temporada de la sèrie And just like that on la glamurosa escriptora Carrie Bradshaw es nega a utilitzar unes paraules concretes en la gravació d’un anunci per al seu podcast. Ha de publicitar uns supositoris vaginals per a la sequedat de la mucosa. I ella deixa molt clar que si la paraula supositori ja li sembla terrible, haver-la de pronunciar a la mateixa frase que la paraula vagina encara és més abominable. Part de la seva angoixa se centra en la seva incapacitat per explicar amb naturalitat que és un producte per a les “molèsties allà baix”. Ho deixa per impossible. “Not in my nature”, s’excusa ella. I no grava l’anunci. Considera que va arribar al límit de la seva tolerància anunciant un bolso vegà: “Els bolsos del meu armari encara no em parlen”. La seva incapacitat per pronunciar les paraules o trobar-ne unes altres de similars li suposa, fins i tot, perdre la feina. Una conseqüència que, tot sigui dit, no sembla pertorbar gaire la seva quotidianitat. I aquest personatge és el que escrivia sobre sexe en una sèrie on la modernitat radicava en un quartet d’amigues alliberades sexualment. Ara passen de la cinquantena i resulta que la ridícula Carrie Bradshaw no pot pronunciar vagina en un podcast perquè afecta la integritat de la seva elegància. “Ningú no parla així”, assegura. I fins i tot truca a la Miranda per saber com explicaria que té “molèsties allà baix” amb unes altres paraules. I la seva amiga, una advocada de prestigi, tampoc sap com respondre. 

Figures polèmiques, casos amb morbo... Les docusèries fa temps que són un dels grans atractius de les plataformes de streaming. Aquest divendres Apple TV+ estrena Se busca: Carlos Ghosn, el president de Nissan que va fugir de la justícia després de ser detingut a Tòquio, acusat de frau fiscal. Aprofitant l’arribada d’aquesta producció de quatre episodis, repassem les cinc docusèries que han fet parlar aquest estiu.