Entrem en la segona setmana de guerra a l'Iran i de moment no sembla que hi hagi un horitzó de final del conflicte sinó més aviat el contrari. Falta molta informació, sobretot de l'interior de l'Iran, i bona part de les notícies que ens arriben són esbiaixades o incompletes. Els senyals, però, sembla que mostren una divisió interna dintre del país que fa difícil saber qui mana realment. Tot i que dissabte el seu president, Masoud Pezeshkian, deia que no atacarien els països fronterers si aquests no permetien atacs contra ells des de les seves bases, ahir varen augmentar els atacs en drons contra els petroestats del Golf. La Guàrdia Revolucionària, que és la que manté la posició més dura i que es va oposar directament al que havia dit Pezeshkian, té una estructura de comandament descentralitzat i això li permet continuar els atacs, encara que cada cop més reduïts, pel seu compte.

Reunit a Washington amb la seva Junta de Pau per a Gaza, Donald Trump ha tornat a amenaçar l'Iran. "No poden continuar amenaçant l’estabilitat de tota la regió i han d’arribar a un acord [sobre el programa nuclear]. Si això no passa, hi haurà conseqüències greus", ha advertit a Teheran el president. I ha afegit: "Probablement ho descobrireu en els pròxims 10 dies". El mandatari ha llançat el críptic avís amb tota la flota de la marina estatunidenca ja llesta a l'estret d'Ormuz per llançar un possible atac contra el règim dels aiatol·làs. Poc després, a bord de l'Air Force One rumb a Geòrgia, el republicà ampliava el termini a 15 dies com a "temps màxim". “Aconseguirem un acord d’una manera o d’una altra", ha dit als periodistes.

85 segons ens separen de la fi del món. Aquesta és la xifra que fa una setmana va emetre el rellotge de la fi del món. I és el diagnòstic més dur de tots els que l’equip del Butlletí dels Científics Atòmics ha fet des que el 1947 van crear el rellotge com una eina, impactant però rigorosa, per representar el nostre risc d’autodestrucció i comunicar la necessitat d’una acció decidida per tal d’assegurar la supervivència del planeta.

Aquest dijous 5 de febrer de 2026 és una data històrica, de les que honoren aquest adjectiu en sobreús. Expira el New Start, l’últim tractat que posa límits a les armes nuclears estratègiques de les grans potències atòmiques, Rússia i els Estats Units. Amb el seu venciment, acaba més de mig segle de control sobre el desenvolupament militar de la tecnologia més mortífera que ha creat la humanitat. Vladímir Putin porta mesos oferint a Donald Trump prorrogar un any l’acord, però Washington ha ignorat les seves súpliques, temorós d’una Xina que no té cap intenció d’abandonar la producció de caps nuclears.

El consens antinuclear que ha definit el Japó durant gairebé sis dècades ha començat a esberlar-se. Un alt càrrec del gabinet de la primera ministra, Sanae Takaichi, assessor en la definició de la política de seguretat nacional, va assegurar, en declaracions a diversos mitjans locals, que el país “hauria de posseir armes nuclears”. Una opinió personal que, tot i ser qualificada d’“irrealista” a curt termini, ha reobert un debat extremadament sensible en l’únic país del món que ha estat víctima d’atacs atòmics en temps de guerra.

Durant dècades, en plena Guerra Freda, el món va viure angoixat per l'amenaça latent d'una hecatombe bèl·lica nuclear. El record d'Hiroshima i Nagasaki era recent. La divisió en blocs irreconciliables, l'Occident capitalista contra la Rússia comunista i els seus satèl·lits, mantenia la comunitat internacional en una tensió permanent. El pacifisme va anar guanyant terreny (també l'ecologisme que combatia l'energia nuclear). La distensió i la desescalada en l'armament nuclear va arribar amb els acords entre els presidents estatunidenc Reagan i rus Gorbatxov: a partir de 1985 i amb el tractat START de 1991. Amb la caiguda i dissolució de l'URSS, es va produir un relaxament respecte a l'amenaça bèl·lica nuclear. Però tot i la destrucció d'arsenals, el perill ha seguit existint. Les armes hi són i tenen un potencial destructiu descomunal, infinitament superior als devastadors bolets nuclears que, al Japó, van posar definitivament el tràgic punt final a la Segona Guerra Mundial.

Coacció i oferta en una mateixa declaració. Vladímir Putin alerta que Rússia està disposada a recórrer a la força si se sent amenaçada per l’escalada armamentística d’altres països. El president rus es refereix al futur escut antimíssils espacial que Donald Trump vol crear per protegir els Estats Units, l’anomenada Cúpula Daurada. “Ningú ho hauria de dubtar: Rússia és capaç de respondre a qualsevol amenaça existent o emergent, no amb paraules, sinó mitjançant l'ús de mesures tecnicomilitars”, ha dit en una reunió del Consell de Seguretat rus.

La guerra que Israel ha llançat contra l'Iran té l'objectiu d'eliminar el seu programa nuclear, que gran part del món veu amb preocupació i que els experts diuen que està creixent fins al punt que podria fabricar una arma atòmica en qüestió de mesos. Tot i això, Israel té el seu propi programa d’armes nuclears, altament secret, que no reconeix públicament, però que, segons alguns experts, també s’estaria expandint.

El primer ministre israelià Benjamin Netanyahu ha justificat l'atac contra l'Iran com una acció preventiva per aturar el programa nuclear iranià, i ha assegurat que Teheran ja té capacitat per construir ni més ni menys que nou bombes atòmiques. Tel-Aviv assegura que ha presentat les proves als Estats Units, però no s'han fet públiques. Dins i fora d'Israel l'acusen, en canvi, d'haver actuat ara per fer descarrilar les negociacions en curs entre l'administració Trump i el règim dels aiatol·làs, per arrossegar el Pentàgon a una guerra contra Teheran i per desviar l'atenció del genocidi a Gaza, que els seus aliats havien començat a criticar. Fa vint anys que Israel assegura que l'Iran està a punt de convertir-se en una potència nuclear i ara els seus atacs han anat molt més enllà de les instal·lacions nuclears i apunten a un intent de canvi de règim.

Argumentàvem, abans del novíssim nou canvi d’ordre mundial, que justament les armes nuclears feien del tot inútil el rearmament de basar, és a dir, la ferralla (els tancs, les pistoles i metralladores). Que l’exèrcit tenia poc sentit si un botó ho solucionava tot i, a la pràctica, feia propícia la pau, per la por a la destrucció total.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha presentat aquest dijous al vespre la desnuclearització com un dels objectius del seu segon mandat. En una conversa amb periodistes al Despatx Oval, el president ha dit que vol parlar amb el president rus, Vladímir Putin, i amb el de la Xina, Xi Jinping, per arribar a un acord de reducció dels respectius arsenals atòmics. Encara més, ha dit que els proposaria reduir a la meitat el pressupost militar.

Dijous al matí, quan les autoritats de Kíiv van alertar que un míssil balístic intercontinental havia impactat contra la ciutat ucraïnesa de Dnipró, de seguida es van disparar les alarmes: Moscou havia traspassat una enèsima línia vermella. Hores més tard, Vladímir Putin va confirmar que es tractava d'un míssil balístic experimental hipersònic de mitjà abast, anomenat Orechnik. Si els atacs amb míssils es produeixen cada dia a Ucraïna –també sobre la població civil–, per què hem de percebre aquest llançament com un esglaó més en l'escalada del conflicte?

En el dia mil de la guerra a Ucraïna, el president ucraïnès Volodímir Zelenski va llançar un atac amb míssils de llarg abast sobre territori rus, aprofitant el permís que li havia donat el dia anterior el govern dels Estats Units, i el president rus, Vladímir Putin, va respondre-hi elevant l'amenaça nuclear. El canvi de doctrina aprovat per Rússia li permetria respondre un atac com aquell amb armes nuclears. Tanmateix, era significatiu que la reacció que això va suscitar a Washington dimarts estigués més aviat a prop del badall.

L'escalada bèl·lica i la por d'una guerra regional al Pròxim Orient –que ha entrat en una nova fase de perillositat amb l'atac de l'Iran sobre Israel–, i la guerra de Rússia contra Ucraïna, que ja va camí dels tres anys de durada, són per elles mateixes dues de les situacions més indesitjables i desestabilitzadores que es podien produir en el nostre temps. A la vegada, tornen a alimentar un temor encara més gran, més incert: el del desastre nuclear. Els fills d'Occident nascuts als anys seixanta i setanta, els ara tontament anomenats generacions boomer i X, vam créixer amb el temor que un dia algú –el president de torn dels EUA, sobretot, però també qualsevol altre agent poc o gens conegut– arribés a pitjar “el botó vermell”. Després vam saber que tot era una mica més complicat que el simple fet d'activar un botó, i que la imatge del maletí nuclear és una forma de propaganda, com el telèfon vermell. Ja se n'havia rigut magistralment Kubrick, l'any 1964, a Dr. Strangelove o com vaig deixar de preocupar-me i estimar la bomba. Ara tenim pel·lícules pesadotes com Oppenheimer, que reviuen els remordiments de consciència del director del Projecte Manhattan, després de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki.

Més enllà de les explosions de la matinada de divendres, que Israel encara no ha confirmat oficialment, sobre diverses facilitats nuclears i militars d'Esfahan, creix la preocupació internacional per la possibilitat que l'Iran faci servir la dissuasió nuclear ara que Teheran i Tel-Aviv s'han atrevit a atacar-se directament. La sintonia diplomàtica amb Occident després de l'acord nuclear iranià del 2015 es veu amenaçada per les noves sancions internacionals i pel nou context que neix al Pròxim Orient arran d'aquesta escalada inèdita entre dues de les seves potències. De fet, un alt comandament de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l'Iran va advertir dijous que Teheran podria reavaluar la seva posició sobre les armes nuclears en mig de l'escalada de tensions amb Israel.

El 6 de juny Europa celebrarà el 80è aniversari del Dia D, el desembarcament amb què el 1944 va començar l’alliberament de l’Europa occidental, però aquest estiu hi ha una altra data assenyalada que no se celebrarà perquè recorda un gran fracàs. El 30 d’agost del 1954 una votació a l’Assemblea Nacional francesa va liquidar el projecte d’una Comunitat Europea de Defensa (CED). En canvi, la integració europea va tirar endavant entorn de la comunitat econòmica, que continua sent el nucli de la UE, i la seguretat europea es va construir entorn d’una OTAN liderada pels EUA. Però ara que el president rus, Vladímir Putin, avança des de l’est i que el candidat a la presidència dels Estats Units Donald Trump amenaça amb retirar-se d’Occident, ha arribat l’hora de replantejar-se la idea d’una Europa que es defensi pel seu compte.

Putin, que sap que a Rússia agraden les demostracions de força, no ha desaprofitat l'ocasió que li brindava el Dia de l'Armada per passar revista a la flota de vaixells de guerra i de submarins nuclears de la marina al port de Sant Petersburg, on el riu Neva desemboca al golf de Finlàndia. És des d'aquest escenari que ha enviat un missatge a Occident anunciant que incorporarà trenta vaixells a la marina de guerra del país al llarg de l'any.

Un dia de primavera del 1954, J. Robert Oppenheimer es va trobar per casualitat amb Albert Einstein fora del seu despatx a l'Institute for Advanced Study a Princeton (Nova Jersey). Oppenheimer era director de l'Institut des del 1947 i Einstein hi treballava com a professor des que va fugir d'Alemanya el 1933. Encara que de vegades es discutien per temes de física quàntica –Einstein remugava que no creia que Déu jugués als daus amb l'univers–, eren bons amics.

Ucraïna ha dominat l'agenda en el primer dia de la cimera del G-7, que té lloc durant el cap de setmana a la ciutat japonesa d'Hiroshima, un dels dos símbols de la massacre nuclear que va posar fi a la Segona Guerra Mundial al Pacífic el 1945. I al Memorial de la Pau, gairebé a l'ombra de l'esquelet de la Cúpula del Genbaku, l'únic edifici que va quedar dret quan va tenir lloc l'explosió del 6 d'agost, on els líders dels set països més industrialitzats del món més els representants de la UE s'han fotografiat i han recordat les víctimes, el grup ha anunciat noves sancions contra Rússia.

A l’època de Bréjnev, quan Vladímir Putin era jove, el 9 de maig era una data assenyalada per al militarisme soviètic, una exhibició d’armament i poder. Podríem oblidar, si més no per un moment, que, gairebé dues dècades després que Leonid Bréjnev instaurés aquestes celebracions del 9 de maig, es lliuraria i perdria a l’Afganistan la guerra decidida per ell, igual com ara s’està lliurant i perdent a Ucraïna la que probablement serà l’última guerra de Putin.