Les dades sobre l'empobriment dels catalans empitjoren estadística rere estadística, essent les dones, les criatures i les persones immigrades les que cauen més al pou de la vulnerabilitat social. L'última demostració que la recuperació macroeconòmica no ha arribat a les butxaques l'ofereix la recent radiografia publicada per ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social), que subratlla que la taxa d'exclusió social empitjora i frega ja una de cada quatre persones, molt per sobre de la mitjana europea.

Posar fi a "la cultura del subsidi" o "de la dependència" i "premiar la cultura de l'esforç" és una de les propostes de Junts en el seu pla per refer la classe mitjana, que considera que està en vies de desaparició. La formació va proposar el ple monogràfic que ha començat aquest dimarts, on ha plantejat capgirar de dalt a baix el model de subsidis vigent, reformulant i limitant de manera significativa la renda garantida de ciutadania, que va aprovar el juliol del 2017 l'executiu que encapçalaven Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. De retruc, això també vol dir una esmena al model de l'ingrés mínim vital espanyol.

La classe mitjana és objecte recurrent d’escrutini. Del seu enfortiment, o de la seva feblesa, depenen els pilars que sostenen la societat. Una classe mitjana àmplia sol anar associada a una major cohesió social, a un millor funcionament de les institucions (i a una major confiança en elles) i a una major capacitat de creixement econòmic. Analitzar-ne l’evolució és, per tant, analitzar la situació dels fonaments de la societat.

La percepció que té la gent a peu de carrer contradiu les grans xifres macroeconòmiques. L’economia creix amb força, però, al mateix temps, hi ha una sensació de malestar social com es veu amb el greu problema de l’accés a l’habitatge. El missatge oficial és que el país va bé, però molts ciutadans no ho noten i això erosiona la confiança en els poders públics. Quina és la causa d’aquest malestar?

La Tatiana té 46 anys i és una exitosa dentista de Kíiv amb més de 22 anys d'experiència. Quan va començar la guerra a gran escala, la seva principal prioritat va ser la seguretat de la seva família. Reunint una maleta d'emergència i els seus estalvis, que garantirien un any de vida estable sense treballar, es va dirigir amb el fill de 25 anys a les regions occidentals d'Ucraïna. Van viure uns quants mesos en una zona muntanyosa que aquell hivern es va convertir en un gran espai de treball compartit per a molts. Els empresaris més estratègics i pessimistes havien llogat cabanes per als seus treballadors als pintorescos paisatges dels Carpats setmanes abans de la invasió.

La crisi de la bombolla immobiliària i la de la covid han fet forat. La guerra, els corrents migratoris i el canvi climàtic també han impactat en un entorn econòmic inestable. Però aquests factors no expliquen per si sols l'afebliment de la classe mitjana, que ve de més lluny i té a veure amb el lent però sostingut retrocés de l'estat del benestar keynesià de la postguerra europea, que ha anat perdent pes, i amb ell l'ascensor social que havia engreixat la classe mitjana. Als EUA, el 1971 un 60% de la població en formava part, mentre que el 2021 s'havia reduït al 50%. La clau d'aquest aprimament és l'estancament dels salaris i la reducció del poder adquisitiu, en contrast amb el rendiment del capital, que ha crescut. Ha guanyat pes el capital i n'ha perdut el treball. També als EUA, entre 1979 i 2022 la productivitat va créixer un 64,7%, mentre que els sous només van augmentar un 14,8%. En canvi, del 1947 al 1978 havien crescut al mateix ritme. Ha augmentat la distància entre rics i pobres, i s'ha aprimat el grup del mig. També s'ha reduït la pressió impositiva a les rendes altes, però no la dels assalariats, que són el gruix de la classe mitjana. Ja han aparegut alguns superrics que demanen pagar més impostos davant el perill de fractura social.

En aquest dossier, abordem un tema clau per a l'economia, la política i la societat catalanes: la classe mitjana. Expliquem què és i com ha evolucionat, i ho fem tant amb dades com amb un reportatge sobre una família que podria encaixar-hi. També us oferim un reportatge de les conseqüències per a la política de l'afebliment de la classe mitjana i articles de l'economista Elena Costas i el politòleg Toni Rodon. A més, publiquem una calculadora que us permetrà saber quanta gent cobra més i menys que vosaltres tant a Catalunya com a Espanya i a qualsevol comunitat de l'Estat. 

Són temps difícils per a les democràcies occidentals. Els bons resultats electorals de Vox i Alvise a Espanya, Le Pen a França i els Demòcrates de Suècia, o les favorables enquestes de Trump, sumats a l’augment de grups d’ultradreta al Parlament Europeu, fan dubtar de la capacitat dels partits de centre per convèncer les classes mitjanes que les seves propostes els milloraran la vida. Després de dues fortes crisis –la que va seguir l’esclat de la bombolla immobiliària al nostre país i la de la covid-19– la desigualtat entre rics i pobres ha augmentat, i s’ha produït una reducció del nombre de famílies considerades classe mitjana. Això ens porta a una societat amb menys estabilitat i més incertesa, i on, més enllà dels efectes per a aquells que baixen en l’escala social, les conseqüències són per a tots. 

Clàudia Gómez té 28 anys i viu amb els seus pares i la seva germana petita al barri de Canyelles, Barcelona. Ella, com tants altres joves, tot i haver tingut una formació àmplia, es troba mil i una barreres que no li permeten tenir l’estabilitat econòmica que voldria. La Clàudia és graduada en nutrició humana i dietètica, té un màster de nutrició pediàtrica i dos postgraus en nutrició de microbiòtica i nutrició clínica oncològica. I, malgrat tota aquesta formació, fins ara li ha estat impossible trobar una feina de la seva especialitat. “A tot arreu posen com a requisit tenir experiència, i així és impossible agafar-ne”, explica.

Hi ha una frase, que s’atribueix falsament al primer ministre britànic Winston Churchill, que diu: "El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà". Tot i que parlava dels votants, aquesta idea apòcrifa també s’ha aplicat sovint al rol que juga la classe mitjana en la consolidació i qualitat dels nostres sistemes democràtics. Des d’Aristòtil fins a Tocqueville, la classe mitjana s’ha vist tradicionalment com el pal de paller de la democràcia, com el grup social amb les preferències "correctes", situades entre les suposades pulsions conservadores i d’autoritarisme il·lustrat de la classe alta i les violentes i caòtiques de la classe baixa. Així, segons la influent (i controvertida) teoria del politòleg Seymour Martin Lipset, el creixement econòmic permet fer créixer la classe mitjana, i és precisament aquesta classe mitjana la que més suport a la democràcia dona. "Cap democràcia que ha assolit un PIB per càpita superior al de l’Argentina el 1975 ha col·lapsat", recordaria el també politòleg Adam Przeworski.

Ara que el Nadal s’ha esfumat, la meva ment l’ha revifat a la memòria per desgranar-lo. Alguna cosa ha canviat al llarg d’aquests anys. A casa ja no celebrem les festes amb el goig i l’opulència amb què havíem brindat temps enrere. Hem perdut aquella inconscient i efímera beatitud d’abans. Hi ha menys torrons, menys presents i menys galindaines. Sentim que hem d’esforçar-nos més i tenir més seny a l’hora de preparar els àpats i les cerimònies.

Avís més aviat obvi: aquest article és una anàlisi de prospectiva, no un vaticini futurològic (a aquest nivell no hi arribem). Tampoc vol ser el reguitzell de tòpics predigerits basats en el ChatGPT, que per desgràcia trobaran en més llocs dels que convindria al periodisme decent.

Classe mitjana o mitjana-alta? Aquesta és una discussió recurrent, a casa. Ideològica. Ens en sortim, i això és el que compta. Els fills ho tenen més difícil pels preus de l’habitatge i les feines pagades amb gasiveria. Tot justeja, per a ells. Nosaltres vam progressar, mentre que els nostres, de pares, van haver de créixer en la postguerra mentre a Nord-amèrica els lligaven amb llonganisses. Quan venien, els parents de l’altre costat de l’Atlàntic no se’n sabien avenir de la precarietat i l’ambient moralment resclosit d’aquí. Els anys 50 i 60 van ser daurats, als EUA. És la societat blanca i rica que descriu John Cheever als seus contes, dels quals ara tenim un tastet a El nedador de la mà de l’editorial Cal Carré, en traducció d’Esther Tallada.

Des que es va aprovar la llei d'habitatge, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, no ha deixat passar cap setmana sense fer un anunci d'impacte, sigui per anunciar la construcció de fins a 180.000 habitatges socials, per subvencionar la meitat dels bitllets de l'AVE als joves aquest estiu o, aquest mateix diumenge, per avalar fins al 20% de la hipoteca als joves fins a 35 anys que cobrin menys de 37.800 euros anuals. En cas de tenir menors a càrrec, no hi haurà topall de renda. L'objectiu d'aquesta darrera mesura és ajudar els joves a superar la barrera que suposa l'entrada per poder comprar un pis, que normalment equival a aquest 20%.

La setmana passada, gràcies al convers Tamames, descobria al lector la figura imprescindible de Josep A. Vandellós, economista i demògraf. Seguint el fil, he anat a parar a un altre gran desconegut del gran públic, Manuel Reventós (1888-1942), també economista i pare del qui va ser el primer líder del PSC durant la Transició, Joan Reventós. Què uneix els dos personatges? Doncs que el 1934 Vandellós va guanyar el premi Patxot d’assaig científic amb La immigració a Catalunya mentre que Reventós va obtenir el guardó l’any següent amb Estudi econòmic i social de la classe mitja. Però així com el primer treball va esdevenir un llibre de referència, el segon, a causa de l’adveniment de la Guerra Civil, ni tan sols es va arribar a publicar. Ha restat més de 80 anys perdut. Se’n sabia l’existència, fins i tot se’l citava, però mai ningú l’havia llegit. Coses que passen en aquest país de sabata i espardenya intel·lectual, de misèries i discontinuïtats clamoroses.

Fa cosa d'un any i mig em van parlar de la IM Mastery Academy, una organització que reclutava joves per revelar-los els arcans de les criptomonedes. Amb aquells coneixements, deixarien de ser aturats sense gaires expectatives i, per art d'encanteri, esdevindrien rics envoltats de luxe. La setmana passada vaig tenir notícies de la dramàtica –i creguin-me que quan dic "dramàtica" no exagero– situació de la filla d'uns coneguts atrapada en aquesta mena de secta. Això està passant ara mateix, com altres coses que també es basen en la martingala dels fraus piramidals. Fa un any, el novembre del 2021, un bitcoin es cotitzava a 56.000 euros; avui, desembre del 2022, en val entre 15.000 i 16.000... L'interessant d'aquest assumpte i d'altres que comentarem en l'article és que tot aquest tipus d'aixecades de camisa col·lectives tenen en comú l'intent d'accedir a la classe mitjana no a través de l'ascensor meritocràtic sinó de la pura màgia. Paul Krugman, premi Nobel d'economia, ho ha explicat molt bé. Resulta que el perfil mitjà dels afectats per les tristament cèlebres hipoteques subprime als Estats Units –afroamericans sense estudis universitaris– coincideix fil per randa amb el dels actuals compradors de bitcoins. Els homes blancs rics, afegeix Krugman, inverteixen en accions i altres actius financers, mentre que als Estats Units els homes no blancs i pobres compren criptomonedes. 

Les classes mitjanes són la dimensió desconeguda de la nostra piràmide. Això passa perquè ser de classe mitjana no és avui una qüestió econòmica, sinó espiritual. La classe mitjana s'ha convertit en el més transversal dels estaments socials, i d'aquesta manera sempre trobarem treballadors explotats convençuts de pertànyer-hi i propietaris d'imperis de la comunicació víctimes de la mateixa al·lucinació. Abans, per formar part de la classe mitjana calia ser aparellador o tenir una sastreria bona, si més no. Arribar-hi exigia un esforç per part dels interessats. Aquest esforç era la constància en la feina. Com que ara la feina no serveix per a res, ja que ni està mínimament retribuïda ni es desenvolupa en condicions dignes, la seva companya, la constància, s'ha devaluat també, i sense constància no hi ha classe mitjana, ja que aquesta és la seva principal condició. El que abans era perseverança, avui és marató de sèries. Així, es pot reivindicar de classe mitjana tot qui tingui un sofà al menjador.