Instal·lat al Regne Unit des dels 5 anys, Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954) és un dels grans noms de la literatura anglesa moderna, membre destacat de la brillant generació dels 80 i consagrat amb el premi Nobel el 2017. L'autor d'El que resta del dia, que va adaptar James Ivory amb èxit el 1993, firma ara el guió de Living, el remake del clàssic d'Akira Kurosawa Ikiru (Viure) que arriba aquest dimecres als cinemes. Dirigida per Oliver Hermanus, és un melodrama contingut sobre un funcionari rígid i metòdic enfrontat a l'abisme d'un diagnòstic demolidor i a la necessitat de donar-li un sentit a l'últim capítol de la seva vida.

El príncep Llorenç, germà petit del rei Felip dels belgues, ha criticat la quantitat de "gent corrent" que ha assistit al funeral de la reina Elisabet II, cerimònia a la qual ell no ha assistit perquè assegura que no es va voler "imposar" malgrat estar emparentat en cinquè grau amb la difunta. "Hi havia tanta gent corrent, suposats funcionaris que es creuen importants i gent amb ambició desmesurada que han fet tot el possible per mostrar-se, que vaig preferir no imposar-me", ha dit al diari DH Les Sports+ el príncep Llorenç de Bèlgica, de 58 anys.

Amb l’adeu a Elisabet II la BBC ha culminat onze dies de programació especial i retransmissions en directe caracteritzats per un periodisme d’espera. És com si el temps s’hagués quedat aturat a la pantalla en un impàs de cerimònies i gent fent cua. Dilluns, el dia del funeral, la BBC va fer un últim exercici de slow TV, de televisió que respecta el ritme real de la vida. Des de primera hora del matí el presentador estrella, Huw Edwards, feia de mestre de cerimònies de la retransmissió amb entrevistes i connexions en directe. “¿Quin significat té per a vostè aquest dia?”, li preguntava a tothom que s’asseia a la cadira, des del dramaturg Andrew Lloyd Webber fins al biògraf de la casa reial, passant per l’exatleta Sebastian Coe. A partir de les 11.45 hora nostra, quan es va iniciar la processó cap a l’abadia de Westminster, la BBC va emmudir i va saber elevar el silenci a la màxima expressió del seu significat. Un plantejament narratiu insòlit perquè l’absència de narració acostuma a provocar pànic en els mitjans de comunicació que entenen la verborrea com el ganxo per mantenir l’espectador atent.

Per fi ha arribat el gran dia, el de “l’esdeveniment més gran que el món veurà mai”, com va dir diumenge un excitat president de la Cambra dels Comuns, Lindsay Hoyle. A les onze del matí ha començat a Londres el servei religiós a l'abadia de Westminster, amb 2.000 assistents –des de Joe Biden fins al pòquer de reis espanyols–, per acomiadar Elisabet II. Després d'onze dies de dol per decret –i l'oficial encara s'allargarà més, fins al 26 de setembre–, els actes s'han tancat al vespre, a la capella de Sant Jordi del castell de Windsor, on la reina difunta ha sigut enterrada al costat del seu marit i dels seus pares en un acte estrictament privat.

La Casa Reial britànica ha enviat més de 500 invitacions a caps d'estat i dignataris de gairebé tots els països del món. I la immensa majoria havien confirmat l'assistència. Des del president dels Estats Units, Joe Biden, amb la primera dama Jill Biden, fins a l'emperador del Japó, Naruhito, i l'emperadriu Masako, passant pels reis espanyols Felip VI i Letícia –i la polèmica inclusió del rei emèrit en les invitacions oficials–, l'últim adeu a la monarca que ha representat el Regne Unit durant 70 anys ha reunit més líders polítics que moltes cimeres internacionals.

El funeral d'estat d'Elisabet II parla tant de la pomposa monarquia britànica com de l'espanyola, menys pomposa i potser molt més fràgil des del punt de vista del suport popular, almenys per a alguns sectors de la societat, i no només de Catalunya o el País Basc. La raó és sabuda per tothom: la invitació de Joan Carles I, l'emèrit, a la multitudinària cerimònia que té lloc aquest dilluns a l'abadia de Westminster, a partir de migdia, hora de Catalunya.

He rebut el correu electrònic de confirmació tard, dimecres passades les 22.00 hores. Em convoquen dijous al matí a l'accés de premsa del Westminster Hall. Puc visitar-lo sense fer les cinc o sis hores de cua que ja cal superar per desfilar –de mitjana 3 minuts i 15 segons– davant el taüt de la reina. M'insten a dur un vestit adequat per mostrar respecte, corbata fosca o negra en el cas dels homes. M'afanyo a desenterrar-la del bagul dels meus morts, que només jo recordo.

La capella ardent de la reina Elisabet II està oberta des de les 17.00 h (hora local) d'aquest dimecres al Westminster Hall, a les cases del Parlament, al centre d'un Londres gens re(i)al, que només o sobretot existeix a les pantalles de televisió de tot el món, a la cua de l'exemple d'una BBC que, des de fa set dies, ha esdevingut un òrgan de propaganda a la nord-coreana.

Des d'aquesta tarda de diumenge, les despulles de la reina Elisabet II són a la sala del tron del Palau de Holyroodhouse, a Edimburg, on han arribat procedents del castell de Balmoral, després d'un viatge de gairebé 280 quilòmetres que s'ha allargat sis hores i mitja. Han començat així els actes de comiat de la monarca, un cop aquest dissabte va tenir lloc la proclamació pública de Carles III com a rei d'Anglaterra.