Oriol Fontdevila i Subirana (Manresa, 1978) és el nou director del Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona. Curador, professor i crític d'art, ha combinat la gestió de centres culturals d'arreu de Catalunya, com la Sala d'Art Jove de la Generalitat, amb una sòlida trajectòria acadèmica a la universitat. Aquesta tardor, Fontdevila ha pres el relleu d'Ingrid Guardiola al capdavant de les tres sales del museu d'art contemporani gironí, inaugurant la primera exposició Dona Vida Llibertat, de l'artista d'Arbúcies Tere Recarens. La mostra, que es pot visitar fins al mes de febrer, aborda amb respecte, implicació comunitària i mirada global la lluita de les dones iranianes per la justícia de gènere, amb peces extremadament potents, com la catifa pintada a terra de la seu de la Rambla. Tota una declaració d'intencions que condensa les línies mestres de la nova direcció: promoció d'artistes locals, educació en valors democràtics i aliança amb agents socials, tot plegat per refermar el Bòlit com un espai viu, accessible i compromès amb la realitat del seu voltant.

Pere Noguera (la Bisbal d'Empordà, 1941) és una de les veus més sòlides i genuïnes de l’art contemporani català. Exponent cabdal de l’arte povera i el land art, ha construït al llarg de més de cinquanta anys de trajectòria una obra fidel als materials humils, com l’aigua, el fang o el ferro, desplegant sempre un discurs poètic sobre la matèria, la memòria, la identitat, el paisatge i el pas del temps. Profundament arrelat a la seva ciutat natal, capital de la tradició terrissera catalana, Noguera estrena al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal l’exposició-instal·lació Paisatge. Pols d’argila, que es pot visitar fins al 26 d’octubre.

Aquest mes de maig Ingrid Guardiola (Girona, 1980) tancarà la seva etapa com a directora del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. Ho farà després de quatre anys molt intensos i profitosos, en què ha tirat endavant un munt d'exposicions i activitats sobre diferents temes candents de la societat contemporània, sempre exposant peces interessants i amb una línia discursiva molt crítica i potent. Malgrat els resultats inequívocament positius, Guardiola ha decidit no optar a la renovació: esgotada per la burocràcia, els tràmits i la paperassa ingent amb la qual ha de lidiar dia a dia, prefereix apartar-se, almenys durant un temps, de la gestió al capdavant d'una institució pública d'aquesta envergadura. Els seus últims mesos com a directora del museu d'art contemporani gironí coincideixen amb la publicació del seu segon assaig, La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona, amb contundència però sense fatalisme, sobre com el sistema de regles, convencions, pautes i algoritmes determina la nostra conducta i la percepció. El llibre, partint d'un ventall amplíssim de referents filosòfics i sociològics com Foucault, Deleuze, Marcuse, Kracauer o Shoshana Zuboff, atén de manera molt lúcida a l'ecosistema de protocols diaris i concrets que, en l'era de les xarxes socials, la informàtica i la tecnologia, ens afecten i dominen.

La projecció amb música en directe del trio C.O.U. (Centre d’Observació de l’Univers), format per Joan Pons, Dalmau Boada i Jordi Matas comença amb la inquietant escena inicial de La nit dels morts vivents (George A. Romero, 1968), amb una parella en un cementiri desolat. Però en lloc de l’atac dels zombis, la centrifugadora visual comandada per Isaki Lacuesta i Albert Coma hi envia escamots de militars vestits de gala i guàrdies civils amb tricorni lluent. El trinxat d’imatges d’arxiu (una mena de Max Mix dels 80 empalmant celuloide en lloc de cinta de casset) elabora el seu discurs mitjançant la focalització en la repetició, el detall significatiu, l’obstinació en un gest. És com l’scratch d’un CD d’imatges. Hi ha l’ostentació guerrera d’aparatoses gorres militars, condecoracions brillants al pit, comandaments espanyols que gallegen en una cerimònia pública. Un puny tancat amb guants blancs de gala darrera l’esquena apareix una vegada i una altra. “La guerra que vivim dia a dia però que no s’anomena guerra”, diu un dels textos, amb errades i vacil·lacions, que es van improvisant damunt de les imatges. Tot agafa un to apocalíptic, distòpic. La música de bateria, baix i guitarra va del rock a la psicodèlia, passant pel jazz, l’electrònica o l’Ona Laietana. Inflama i expandeix les imatges. Desfila l’Espanya negra i casposa, la puta Espanya, que en diuen ara, la de la tasca masclista, la de la copa de brandy i l’escuradents a punta de llavi, la de l’exabrupte, la dels caçadors de cérvols, l'Espanya reconsagrada i devota de les processons. Ressons de Buñuel i Goya.

Entre les dècades dels anys cinquanta i els setanta, en plena dictadura de Franco, milers d'estrangers anaven a Espanya a passar les vacances d'estiu, enlluernats pel turisme de sol i platja. Turistes de les democràcies europees que, aliens als estralls de la repressió franquista, trobaven a la costa espanyola un destí econòmic i amb bon temps, ideal per esbargir-se de la feina. D'aquesta convivència problemàtica entre turisme i franquisme neix l'exposició Vacances amb Franco, que es pot visitar al Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona fins al 6 d'octubre i al Museu de l'Empordà de Figueres fins al 22 de setembre.

Per als humans, l'aire és font de vida, ja que respirar oxigen és un acte natural, inconscient i necessari dels pulmons per sobreviure. Ara bé, al mateix temps, fer-ho entre la contaminació de fàbriques, fums tòxics i motors de combustió implica un perill letal per a la salut, fins al punt de causar la mort. Sobre aquesta dicotomia política i ambiental es mou l'exposició Apories sobre l'aire, que es pot visitar a totes les sales del Centre d'Art Contemporani Bòlit de Girona fins al 19 de maig. La mostra, que reuneix obres d'artistes pluridisciplinaris com Abelardo Gil-Fournier, Maria Arnal, Pep Vidal i Job Ramos, reflexiona sobre la necessitat de prioritzar el dret a respirar un aire net, per davant de la lògica de l'economia neoliberal, profundament petrodependent, que embruta l'atmosfera cremant milions de tones de combustibles fòssils per fer negoci.

Les regles del cànon estètic dominant violenten el cos de les dones i de totes les persones que no volen adscriure's al binarisme del gènere tradicional, des de la misogínia de la mitologia grega o la Bíblia fins a les polèmiques actuals arran de l'aprovació de la llei trans. Qualsevol temptativa de sortir del marc socialment imposat de la normativitat molesta i fa por, així que, per desacreditar, difamar o arraconar les identitats dissidents, se les assenyala com a "monstres". I una manera de fer font a l'exclusió d'aquests cossos altrxs és resignificar l'insult: convertir la monstra en una autoafirmació reivindicativa i en una celebració performativa de la diversitat.

A cada carrer, plaça, barri o poble d’arreu es poden conèixer personatges excèntrics, singulars i peculiars, individus pintorescos i heterodoxos que viuen al marge de les normes i els cànons que imposa la societat. Són rodamons, captaires, mèdiums, druides, dements, ebris o llunàtics, amb una manera pròpia i precisa d’entendre el món, que xoca amb les opinions hegemòniques de la majoria.