Nombrosos estudis, recerques i excavacions han permès conèixer cada cop millor la història de Bàrcino, la colònia romana fundada per l'emperador August al segle I. Podem saber la dieta que seguien, com cultivaven les ostres, com s'acomiadaven dels morts i quins déus adoraven, com planificaven els carrers o com van construir els aqüeductes. La recerca també demostra que res és immutable i que tot és debatible. I de debat n'hi ha hagut aquest dimarts durant la conferència de l'arqueòleg Jordi Amorós sobre la troballa arqueològica més important dels últims trenta anys a Barcelona: un paviment monumental del fòrum de Barcelona. Un centenar de persones, moltes de les quals arqueòlegs i historiadors, han omplert l'auditori d'El Born, i més de mig centenar de persones han seguit l'acte en estríming.

El Conjunt Arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni Mundial de la Unesco el 2000, és un dels testimonis més importants de la presència romana a la península Ibèrica i a la Mediterrània occidental. És un patrimoni inabastable i les institucions que el conserven han tingut uns anys força convulsos. El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) va tancar l’espai de la plaça del Rei el 2018 i, vuit anys després, la previsió és reobrir-lo a finals del 2026 amb una nova museografia després d'una inversió de més de 9,2 milions d'euros. Paral·lelament, la Necròpolis, on hi ha 2.051 tombes, que abracen des del segle III fins a mitjans del V, també es troba en obres i s'ha fet una inversió de 8,9 milions d'euros. Aquest conjunt funerari a cel obert és el més important de la Mediterrània, i ja va tenir un llarg parèntesi de tancament, des del 1992 fins al 2012. La previsió és que obri parcialment al juny. Són tan sols alguns dels reptes que enfronta Elena Juncosa, que al gener va rellevar Mònica Borrell al capdavant del MNAT. Seleccionada mitjançant concurs públic, va ser directora de la Fundació Mas Miró (2015 i 2025), i serà l’encarregada de tirar endavant no tan sols el museu i la necròpolis, sinó també tots els monuments i jaciments que en depenen: el teatre de Tàrraco, la torre dels Escipions, la pedrera del Mèdol, la vil·la romana dels Munts, el conjunt romà de Centcelles i l’Arc de Berà.

Pompeia, que es va començar a excavar al segle XVIII, és com una enciclopèdia immensa a la qual cada dia s’afegeixen noves pàgines gràcies a la tasca dels arqueòlegs. Hi ha molta investigació entorn de la ciutat que va desaparèixer l'octubre de l'any 79, quan el Vesuvi va llançar violentament un núvol mortal de tefra i gasos sobreescalfats. A l'exposició Els últims dies de Pompeia, que s'inaugura el 20 de març al palau Victòria Eugènia —seu temporal de l'Ideal mentre duren les obres a l'espai del Poblenou—, s'explica part de la recerca arqueològica, però sobretot és una autèntica aventura immersiva.

Els Pirineus no són la Califòrnia del segle XIX, quan milers de persones d'arreu del món van anar-hi a la recerca de fortuna, ni Sud-àfrica. Així i tot, també hi va haver mines d'or que els romans van explotar. Així ho ha demostrat, per primera vegada, un estudi de la UAB i la Universitat de la Corunya. "Sabem que les mines de les Guilleteres d'All (Cerdanya) van ser explotades entre els segles I i III dC. Tenim indicis que al Pirineu hi devia haver més mines, però que devien abandonar-les quan en van trobar de més rendibles en altres llocs, com Las Médulas (Lleó), o al nord de Portugal", explica Oriol Olesti Vila, del departament de ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la UAB.

Quan els romans van arribar al que seria Barcelona entre els anys 15 i 13 aC, buscaven el millor lloc per fundar una colònia situada entre les pròsperes Emporiae (Empúries), a la costa nord, i Tàrraco (Tarragona), a la costa sud. El lloc triat va ser el cim del Mons Tàber, un petit turó davant del mar i que dominava la plana, on actualment es troba la plaça Sant Jaume. La colònia, amb el nom complet de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, va créixer ràpidament, i el segle I es va emmurallar i es va construir un fòrum. Les obres del Gran Hotel Barcino, al número 3 del carrer Hèrcules, han fet emergir una part extraordinàriament ben conservada d'aquest element central de la vida a les ciutats romanes. Les restes es conservaran i es podran contemplar en un espai museïtzat de l'hotel.

Eren les quatre de la matinada quan, a l'altra banda del món, va arribar el torn de Tarragona. "Com que l'assemblea era a Austràlia i ho feien en anglès vam haver d'esperar fins a la s de Spain", recorda Maria Mercè Martorell, que l'any 2000 era la tinent d'alcalde de Patrimoni de l'Ajuntament. Aquella espera es va fer llarguíssima i també molt tensa perquè, fins que no van arribar a la s, els experts de la Unesco van anar tombant propostes d'altres països que eren "molt potents", segons Martorell, que en aquella assemblea al Palau de Congressos de Cairns era qui encapçalava la delegació tarragonina. Finalment, aquell 30 d'octubre de l'any 2000, la UNESCO va reconèixer el valor universal del conjunt arqueològic romà de Tarragona i el va incloure a la prestigiosa llista del Patrimoni Mundial.

"Parlar de la història de Roma a través de les dones et permet explicar una altra història. No parlar només de política, batalles i emperadors, sinó dels altres milions de persones que van viure a l’Imperi Romà", explica Emma Southon, doctora en història antiga per la Universitat de Birmingham. "És molt interessant i fins i tot més divertit saber què feien els qui no pertanyien a l’elit", afegeix. Les dones queden al marge en molts relats i no es troben en molts textos clàssics, però Southon ha anat esgarrapant d’aquí i d’allà fins a reconstruir-ne algunes vides que explica al llibre La historia de Roma en 21 mujeres (Pasado y Presente). "Són dones que potser es deixen entreveure als textos, però has d'anar amb cura perquè els han escrit homes", destaca Southon.

"Si hagués de tornar a néixer, voldria tornar a ser romà", explica el ciutadà Titus Valerius Paternus. La seva dona, la Cornèlia Paulina, més cínica i més crítica, se'l mira escèptica i li respon: "Votes qui et diuen que has de votar i estàs orgullós. En aquesta ciutat hi ha rates, malalties i misèries. I tu, si mai lluitessis, lluitaries perquè res canviï". Aquest matrimoni de classe mitjana és un dels onze personatges que expliquen com era la vida a l'Antiga Roma a Imperium. Històries romanes, l'exposició permanent que es podrà veure al Museu Arqueològic de Catalunya (MAC) a partir d'aquest dijous.

El 2019, un agricultor va trobar a Montilla (Còrdova), un projectil de plom i forma ametllada d'uns 4,5 centímetres de longitud i 71 grams de pes amb un clar missatge polític: "IPSCA" (el topònim d'una ciutat iberoromana) i "CAESAR". El missatge, breu i concís, estaria destinat a les mateixes tropes i vindria a dir que Ipsca estava amb Juli Cèsar en la guerra civil que el va enfrontar amb Gneu Pompeu Magne entre el 49 aC i el 45 aC. Una guerra que també es va lliurar a Hispània, i que va acabar amb la derrota de la facció dels pompeians i l'ascens definitiu de Cèsar al poder absolut com a dictador romà.

Pompeia no deixa de revelar nous episodis de com vivien els més desafavorits a l'Antiga Roma. L'últim descobriment del Parc Arqueològic de Pompeia és una fleca-presó on esclaus i ases treballaven en condicions infrahumanes. Es tracta d'una habitació estreta on la llum amb prou feines entrava a través de petites finestres amb reixes de ferro. No hi havia cap porta ni accés a l'exterior, sinó que s'accedia a través d'una porta que donava a la part residencial que estava decorada amb frescos. En un d'aquests frescos es veia una massa de pa de forma rodona. A la part residencial també es van localitzar inscripcions de propaganda política en què s'animava a votar a Aulus Rustius Verus.

L'any 132 els jueus es van rebel·lar contra la decisió de l'emperador Adrià (que va governar entre el 117 i el 138) de convertir Jerusalem en una colònia romana, Aelia Capitolina. La resposta dels jueus, liderats per Ximon bar Kokhebà, va ser rebel·lar-se contra el domini romà, i els enfrontaments van ser cruents. Alguns dels insurrectes es van amagar a les coves del desert de Judea (a l'actual estat d'Israel) i s'hi van emportar part del seu botí de guerra. En una d'aquestes coves, dalt d'un penya-segat sobre el mar Mort, al nord de l'oasi d'Ein Guedi, un equip d'arqueòlegs ha trobat quatre espases romanes molt ben conservades.

Els bussos del servei arqueològic de la localitat valenciana de Cullera han trobat a les aigües de la badia d'aquesta ciutat sis lingots de plom del segle I dC, exactament iguals que els tres que ja van trobar l'octubre del 2021. La troballa de les sis últimes peces fa pensar que tots els lingots formen part d'un carregament provinent de la ciutat de Cartago Nova (Cartagena) en direcció a Roma, on els propietaris, els germans Planii, els haurien venut per fondre'ls i fabricar eines, armes o altres estris.

Durant 2.300 anys el fang i l'aigua termal han protegit 24 estàtues de bronze d'un valor excepcional. Estan intactes, cinc fan més d'un metre d'alçada i aviat estaran exposades perquè tothom les pugui admirar en un nou museu que es construirà al lloc on s'han trobat, a San Casciano dei Bagni, a la Toscana (Itàlia). Amb les estàtues també han aparegut desenes d'inscripcions en llatí i etrusc, milers de monedes i una sèrie d'ofrenes vegetals. "És un descobriment que reescriurà la història i en el qual ja estan treballant més de 60 experts d'arreu del món", ha assegurat a l'agència italiana Ansa l'arqueòleg i professor de la Universitat per a Estrangers de Siena Jacopo Tabolli.