Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 12 de gener del 2026. 23.05 h. Lise Davidsen aborda els primers compassos de Mild und leise, el Liebestod amb què Wagner clou l'òpera Tristan und Isolde. És el fermall d’or d’una nit musicalment històrica al teatre de la Rambla: la del naixement d’una nova Isolda, després de la generació de la Flagstad, de la Nilsson, de la Behrens o de la Meier. El tron de soprano wagneriana l’ocupa ara i sense cap mena de dubte una jove noruega (38 anys), que torna a pujar per primera vegada a un escenari després d’haver parit bessonada. Un honor i un privilegi que hagi escollit el nostre teatre per a aquesta reaparició i per al debut d’un paper que pròximament cantarà al Metropolitan. L’expectació era òbvia, amb un estol extraordinari de periodistes i crítics musicals d’arreu presents al Liceu. I la Davidsen no tan sols no va decebre, sinó que ho va donar tot: la seva és una Isolda expressiva, implicada, musicalment perfecta, tècnicament immaculada i a més de veu rodona, compacta i bellíssima. Frases com Der Mutter Rat gemahnt mich recht al primer acte o el fa sostingut en pianíssim sobre el Lust! conclusiu del número que tanca l’òpera romandrà en la memòria de molts, especialment dels qui, dempeus, van ovacionar repetidament una interpretació de somni.

Tot plegat apunta a fita història. El Gran Teatre del Liceu estrena el dilluns 12 de gener a les 18.30 h una producció pròpia de Tristan und Isolde, l'òpera de Wagner que va marcar "un punt de no retorn", tal com ha recordat el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, aquest dijous en roda de premsa. Una estrena mundial, doncs, i amb un repartiment de luxe que ha atret periodistes de mitjans internacionals com The Guardian i Le Figaro. La noruega Lise Davidsen, la millor soprano de la seva generació, debutarà en el paper d'Isolda. "És un personatge que han interpretat totes les cantants que admiro", admet Davidsen. També wagnerià de mena, el tenor nord-americà Clay Hilley, que fa uns mesos va cantar Tannhäuser a Viena, serà Tristany, un personatge que ha abordat una quinzena de vegades. "És el paper més depressiu de l'òpera, i la primera vegada que el vaig cantar va ser el 2022", recorda Hilley, que no oblida l'exigència que demana l'obra de Wagner: "No hi ha marge d'error, qualsevol desviació et mata. Cal molta feina preparatòria, i res de socialització les 48 hores prèvies a la funció. I res d'alcohol".

Dos homes tanquen etapa al Liceu al final de la temporada 2025-2026. Per una banda, el director musical, Josep Pons, que marxa després de catorze anys i amb un objectiu clarament aconseguit: recuperar primer i consolidar després les bones prestacions de l'Orquestra Simfònica del Liceu. Per l'altra, l'artista resident dels del 2020, el director escènic Àlex Ollé, que a més d'impulsar les microòperes de nova creació ha estrenat una magnífica producció de Lady Macbeth de Mtsensk, de Xostakóvitx. Pons i Ollé seran ben presents en la temporada 2025-2026 del teatre de la Rambla, que s'inaugurarà amb La guineueta astuta, de Janáček, amb direcció escènica de Barrie Kosky i musical del mateix Pons. Serà la temporada de Lise Davidsen, la gran soprano del moment, entomant la Isolda wagneriana en una nova producció del Liceu dirigida per Bárbara Lluch. El teatre estrenarà una altra producció pròpia, Le nozze de Figaro, de Mozart, amb direcció escènica de Marta Pazos.

Les previsions de la indústria musical són cada vegada més a llarg termini. Per exemple, al Palau Sant Jordi ja hi ha dates reservades per a concerts a finals del 2026. La competència en el sector de la música en directe és ferotge, sobretot en l'àmbit del gran format. El 2025, només al Palau Sant Jordi hi ha programats, de moment, 38 concerts, si fa no fa com l'any passat però 8 més que el 2023. I l'activitat al Sant Jordi Club és encara més frenètica, amb grups que hi fan dues dates. Negoci a banda, l'any que comença té prou atractius artístics en tots els àmbits estilístics.

Quan toca cal donar la cara (perquè va amb el sou), i Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu, va fer-ho, tot i endur-se una sonora esbroncada quan va explicar i justificar el perquè d’un concert del qual tan sols s’oferia una part. El públic del Liceu s’ha trobat al llarg de la temporada amb massa canvis sobre la programació prevista. I massa entrades 2x1 ofertes a darrera hora per a alguns espectacles, deixant amb cara de pòquer els qui molts mesos abans havien comprat les seves localitats individuals al preu que tocava. Els assidus al teatre estan cansats de rebre justificacions de dubtosa credibilitat després de tantes cancel·lacions i alteracions sobre allò que s’ha programat i anunciat a bombo i platerets. Que aquests dies l’orquestra tingui molta feina amb Adriana Lecouvreur, la Consagració de la primavera i el concert Wagner no justifica escapçar un programa que, com va dir Garcia de Gomar, s’havia dissenyat fa un parell d’anys. Suficients per adonar-se, amb temps i abans d’anunciar-lo, que potser no encaixava amb el ritme de treball imposat per aquest calendari. Per dir-ho en termes culinaris: si ofereixes un menú de dos plats, no pots servir els macarrons i deixar el client sense el llobarro al·legant que el cuiner té molta feina.

L’endemà del soporífer i anodí recital de Javier Camarena al Palau de la Música, hi havia necessitat de sentir no tan sols grans veus (i recordem i insistim que, malgrat tot, Camarena n’és una), sinó també una vetllada musicalment més que interessant, amb un programa variat, amb parts de risc i amb presència carismàtica a l’escenari. I van acomplir-ho amb escreix Lise Davidsen i Freddie De Tommaso.

Il trittico és una trilogia genial, en què un Puccini madur va demostrar la seva sensibilitat i versatilitat en el terreny del teatre musical: un thriller verista, pertorbador i sagnant (Il tabarro), un drama espiritual (Suor Angelica) i un Gianni Schicchi que ressuscita l’òpera bufa, a mig camí entre el Falstaff verdià i Il cappello di paglia di Firenze de Nino Rota. Tres òperes estrenades a Nova York en un moment incert, el desembre de 1918, un mes després de la fi de la Primera Guerra Mundial.

La soprano noruega Lise Davidsen va rebre una grandíssima ovació al Liceu en el concert wagnerià del 13 de novembre. "El control d’una veu bonica, gegant, plena de sensibilitat i dramatisme la fa una cantant excepcional", va escriure la crítica Marta Porter a l'ARA. Igualment magistral va ser la seva exhibició estiuenca al Festival de Peralada, on la soprano albanesa Ermonela Jaho també va deixar constància, un cop més, del seu talent. La trajectòria de Jaho al Liceu, a més, inclou moments vocals memorables com el paper d'Antonia de Les contes d'Hoffmann del 2021. Ara Davidsen i Jaho coincideixen en un dels esdeveniments operístics de la temporada 2022-2023 del Gran Teatre del Liceu: les deu representacions d'Il trittico, de Puccini, del 27 de novembre al 15 de desembre. L'esdeveniment és de mena, perquè no és gens habitual que es programi íntegrament aquest tríptic operístic estrenat a Nova York el 1918 i format per tres històries independents però pensades per constituir una unitat artística (Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi); per exemple, al Liceu només s'ha fet tres vegades sencer, el 1948, el 1972 i el 1987.

La trobada al Liceu de Lise Davidsen, Iréne Theorin i Waltraud Maier, tres generacions de cantants wagnerianes, va aixecar tanta expectació que no hi cabia ni una agulla. A l’emoció prèvia s’hi va afegir saber que Meier es retira dels escenaris, com va dir Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu, abans de començar. La primera ovació va ser per a la noruega Lise Davidsen (Stokke, 1987) quan encara no havia emès ni una nota. La seva presència aquest estiu a Bayeruth i a Peralada l’avalaven. Amb el Dich teure halle de l’Elisabeth de l'òpera Tannhäuser es va produir la catarsi, augmentada amb la pregària Allmächt’ge Jungfrau, hör mein Flehen!. El control d’una veu bonica, gegant, plena de sensibilitat i dramatisme la fa una cantant excepcional, molt per sobre de totes les wagnerianes actuals i potser també del passat. En acabar, al silenci solemne van seguir els crits i aplaudiments d’un públic embogit.