Cultura 19/01/2021

Uns contes meravellosament ben explicats al Liceu

Reposició de la producció de Laurent Pelly de l’òpera 'Les contes d’Hoffmann', de Jacques Offenbach

Jaume Radigales
3 min
Olga Pudova i John Osborn en una escena de l'òpera 'Les contes d'Hoffmann' al Liceu.

'Les contes d'Hoffmann'

Gran Teatre del Liceu. 18 de gener del 2021

Quan el 2013 vaig veure per primera vegada el muntatge de Laurent Pelly de Les contes d'Hoffmann, la proposta no em va convèncer. Potser perquè, havent vist els muntatges del director francès d’operetes de Jacques Offenbach, n'esperava una altra cosa. És clar que Les contes… no té res a veure amb La belle Hélène. Vuit anys després, el muntatge de l’única (i inacabada) òpera offenbachiana m’ha captivat, perquè he oblidat el registre Pelly vinculat a la comèdia. Aquí, exceptuant potser l’acte de la nina Olympia, Pelly juga la carta del context del Hoffmann històric, és a dir de l’escriptor que, amb les seves narracions, obre la porta a terrenys que més tard exploraran autors com Edgar Allan Poe, Guy de Maupassant i H.P. Lovecraft. Em refereixo, esclar, al sinistre. Així ho entén Pelly i així es tradueix en un muntatge esquemàtic però ben resolt i amb escenografia de Chantal Thomas, vestuari del mateix Pelly i de Jacques Delmotte i il·luminació (fonamental en aquest espectacle) de Joël Adam.

Musicalment, aquesta és sens dubte una de les òperes franceses més difícils. És llarga (tot i que passa com una alenada), té molts personatges, demana gran orquestra i cor i, sobretot, un mínim de sis cantants excel·lents i un director de primera categoria. Aquests ingredients hi són en el primer repartiment del Liceu. Començant per un John Osborn que sovint ha de fer front a les inclemències d’una tessitura que no perdona. Les supera amb nota amb les notes justes de patetisme al servei del personatge titular. Alexander Vinogradov va de menys a més en les seves assumpcions dels rols diabòlics, amb el punt culminant d’un Doctor Miracle senzillament esplèndid: el timbre és prou fosc i la projecció rotunda. També guanya a mesura que avança la funció Marina Viotti en la pell d’aquest personatge dual i tan agraït que és Niklausse / La Musa. La mezzosoprano suïssa juga bé les cartes del seu vellut, amb sinuoses inflexions expressives a les àries que li són destinades.

Olga Pudova és una Olympia de manual, amb feliç resolució de la pirotècnia que li reserva Offenbach en l’estranya i fascinant Les oiseaux dans la charmille; Ermonela Jaho és una Antonia justament ovacionada per la seva concepció patètica del personatge, resolt amb una musicalitat que és –en boca de la soprano albanesa– sinònim de bon gust. I Ginger Costa-Jackson no va ser una Giulietta per a la història –li falta una mica d’urpa–, però va complir com a cortesana veneciana.

D’entre els secundaris, cal destacar les intervencions del Luther/Crespel del rotund Aleksey Bogdanov, de la Stella d’Helena Sancho Pereg, del Nathanaël de Roger Padullés i del doble rol Schlémil/Hermann de Carlos Daza. I Laura Vila posa veu a l’espectre de la mare d’Antonia amb brillants resultats.

El fermall d’or d’aquestes funcions és Riccardo Frizza, davant de l’edició Kaye-Keck (del 1992) d’una partitura molt maltractada després de la mort del compositor. Frizza ofereix una lectura i una direcció musical brillants, empastades, ben lligades i detallistes. I té davant seu una orquestra i un cor titulars que van oferir una lectura intensa i vibrant de l’obra mestra d’Offenbach, excel·lentment explicada, com els contes d’E.T.A. Hoffmann, al teatre de la Rambla barcelonina.

stats