Catarsi col·lectiva amb tres dives wagnerianes al Liceu

La trobada al Liceu de Lise Davidsen, Iréne Theorin i Waltraud Maier, tres generacions de cantants wagnerianes, va aixecar tanta expectació que no hi cabia ni una agulla. A l’emoció prèvia s’hi va afegir saber que Meier es retira dels escenaris, com va dir Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu, abans de començar. La primera ovació va ser per a la noruega Lise Davidsen (Stokke, 1987) quan encara no havia emès ni una nota. La seva presència aquest estiu a Bayeruth i a Peralada l’avalaven. Amb el Dich teure halle de l’Elisabeth de l'òpera Tannhäuser es va produir la catarsi, augmentada amb la pregària Allmächt’ge Jungfrau, hör mein Flehen!. El control d’una veu bonica, gegant, plena de sensibilitat i dramatisme la fa una cantant excepcional, molt per sobre de totes les wagnerianes actuals i potser també del passat. En acabar, al silenci solemne van seguir els crits i aplaudiments d’un públic embogit.

Cantar després de la noruega era un mal servei. Amb tot, i malgrat una veu petita, l'alemanya Waltraud Meier (Würzburg, 1956) va fer un dels seus papers estrella, la Waltraute de Götterdämmerung, mostrant expressivitat, maduresa, gust i elegància. Al sobrenatural preludi de Tristan und Isolde, dirigit magníficament per Josep Pons amb una Orquestra del Liceu en estat de gràcia, va seguir l’apoteòsic Liebestod amb la sueca Iréne Theorin (Hestra, 1963) dotant Isolda d’humanitat i calidesa amb un clímax espectacular i un final en pianíssim sensacional.

Si el Wagner va ser excepcional, la superba interpretació que l’orquestra, imponent, i les tres sopranos van fer d’escenes d’Elektra de Richard Strauss quedarà a la memòria de tots. Theorin, com a Elektra, va començar amb entrega i bona veu, però el duet posterior amb Davidsen com a Chrysothemis va fer pujar el nivell a fites estratosfèriques. La sueca es va transformar i entregar en cos i ànima al personatge, i es va produir una catarsi absoluta entre director, orquestra i cantants. Meier com a Klytämnestra va demostrar que és una gran dama que encara pot emocionar. 

Els bravos eixordadors d’un públic en estat catatònic, amb tot el teatre dempeus, van fer sortir a saludar les sopranos una vegada i una altra, fins i tot quan l’orquestra ja havia marxat, empeses pels crits de "Waultraud!, Waultraud!", en un comiat emotiu del quart i cinquè pis. I encara, a la sortida d’artistes, les sopranos es van fotografiar i van signar autògrafs als fans com en els vells temps.