El Puccini més sòrdid al Liceu

Manon Lescaut sempre funciona si s’aposta per aquesta òpera en un espectacle que rebli el clau del que és: apoteosi del melodrama, com la pràctica totalitat del catàleg puccinià. En els darrers vint anys, el Liceu ha presentat tres produccions diferents de la tercera òpera de Puccini, basada en la novel·la L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l’abbé Prévost. Un relat objecte igualment de les òperes d’Auber, Massenet i Henze. Ara ha tornat a la Rambla la versió pucciniana en una producció de l’Òpera de Frankfurt, amb direcció escènica d’Àlex Ollé i part del seu equip habitual: l’escenògraf Alfons Flores, el vestuari de Lluc Castells i la il·luminació de Joachim Klein.

Ollé opta per mostrar una Manon víctima de l’explotació, des del moment en què adquireix la condició d’immigrant il·legal. A partir d’aquí, la davallada és total, fins a la solitud més absoluta en un desert de Louisiana que en aquest muntatge és un enorme espai buit, presidit únicament per les quatre lletres de la paraula LOVE. La mateixa que hem vist amb els neons del llardós local on la protagonista i les seves companyes estan obligades a prostituir-se i a ballar a la barra pole dance.

La idea és bona, però no tots els actes estan ben resolts. Funciona, això sí, la intensa direcció actoral i la construcció dels personatges, especialment el retrat d’una Manon fràgil i objecte de compassió i que Asmik Grigorian broda amb una presència escènica sensacional. També se’n surt amb una part vocal de gran exigència i amb passatges sinuosos com Il quelle trine morbide. La soprano lituana no és estrictament una spinto, però troba els recursos que calen per resoldre una Sola, perduta abbandonata intensa i convincent.

Al seu costat, el Des Grieux d’Ivan Gyngazov exhibeix un timbre generós, no especialment bell però sí entregat a la causa melodramàtica que presenta Puccini a la partitura. Molt bé el Lescaut del baríton Iurii Samoilov (que va de menys a més) i encertat el Geronte de Donato Di Stefano en un paper ingrat però del qual el baix treu bon partit musical i escènic.

En el planter de secundaris, cal destacar la bona línia de Filip Filipović (Edmondo) i, com ens té acostumats, la deliciosa Mercedes Gancedo (músic), a qui ja toca donar-li un paper protagonista al Liceu.

Davant de l’orquestra i el cor titular –menys afortunat del que ens té avesats aquesta temporada–, la batuta de Josep Pons va dur l’aigua al seu molí. No és un director massa procliu a l’òpera italiana i es nota, perquè dibuixa un Puccini amb un simfonisme excessiu. I de vegades tapa unes veus que –tot s’ha de dir– s’han de moure en una escenografia massa oberta damunt de l’immens escenari del Liceu. Però, per contra, el director de Puig-reig aposta per un detallisme notable en molts moments, molt reeixits al preludi del tercer acte o a l’inici del segon. I és que el miniaturisme puccinià és una constant en el músic de Lucca i no tots els directors en són conscients. Pons sí. I de quina manera. I les seccions de l’orquestra van presentar un estat òptim al llarg de tota la funció i sense defallir.

Dèiem al principi que Manon Lescaut és apoteosi del melodrama, però cal que l’espectacle estigui al servei d’aquesta idea. Ho està en aquest cas, tot i no ser un muntatge rodó. I, tanmateix, funciona.