"Mama! La Barbie no em saluda. Li he dit hola i m'ha dit que pronuncio malament la a neutra". La mare sospira. La nena afegeix, amb cara de trauma: "L’he llançat contra el sofà i Ilavors m’ha dit que em faci mirar el TDAH".

La nina Barbie, al marge de la narrativa que hi ha afegit la pel·lícula de Greta Gerwig de l’any passat, és la nina que més ha servit per estereotipar el model de bellesa femení hegemònic. I, per descomptat, s’associa a la figura de la dona blanca, jove, prima i exitosa. No va ser fins vint-i-un anys després de la seva arribada al mercat que va començar a aparèixer la Barbie negra. Ara, un documental de Netflix produït per la creadora i productora de sèries Shonda Rhimes es fixa en la història d’aquesta nina, que fins ara ha quedat relegada a un paper secundari en l’imaginari de la Barbie.

Els cants per l'empoderament de la dona ressonen amb força, però no a l'uníson. En el món dels grans triomfs mediàtics, dues grans tendències han marcat el concepte de feminitat en els darrers mesos. D'una banda, l'èxit de taquilles que ha tingut la pel·lícula Barbie dirigida per Greta Gerwig i, de l'altra, el llançament del nou disc de Shakira, Las mujeres ya no lloran, on s'aglutina el procés de ruptura amb Gerard Piqué amb l'empoderament personal, professional i familiar que se'n deriva. Però en una entrevista per a la revista Allure, la de Barranquilla ha estat clara amb la seva opinió sobre el film de la nina de Mattel: "Els meus fills la van odiar completament. Van sentir que era emasculant i, fins a cert punt, estic d'acord amb ells".

Com cada any, ja tenim les nominacions als Oscars de Hollywood sobre la taula i, amb elles, les polèmiques que contribueixen a mantenir el seu interès mediàtic. En aquesta 96a edició llegim notícies sobre la diversitat i l'equitat, que, també com cada any, segueixen quedant-se en el fet superficial i anecdòtic. Per exemple, celebrar que hi hagi actors i actrius negres a totes les nominacions a la interpretació, sense investigar si la diversitat és també rere la càmera, no deixa de ser una notícia bona però insuficient per valorar si s’està fent bé la feina. O que, per primer cop a la història, tres pel·lícules dirigides per dones estiguin nominades a millor film, en una llista de deu, no deixa de ser una trista notícia en unes nominacions que segueixen sent conservadores malgrat que pràcticament un centenar de països del món hagin estat representats a les votacions.

Barbie, un dels grans èxits de taquilla del 2023, és una pel·lícula amb un clar missatge feminista i va ser impulsada per dues dones, la directora Greta Gerwig i l'actriu i productora Margot Robbie. Tot i que elles dues han estat els cervells darrere de la cinta, un dels grans fenòmens cinematogràfics de l'últim any, els premis Oscars han decidit no reconèixer la seva feina i cap de les dues ha aconseguit nominació individual: Greta Gerwig no ha estat nominada com a millor directora (sí al millor guió adaptat al costat del seu marit, Noah Baumbach) i Robbie s'ha quedat sense nominació a millor actriu. En canvi, qui ha aconseguit nominació és el protagonista masculí, Ryan Gosling, que interpreta el Ken.

Després que l’èxit fulgurant d’Alcarràs catapultés el cinema en la nostra llengua a un any de rècord (amb un 5,5% del total de públic i 623.000 espectadors), les xifres del 2023 han estat un bany de realitat: el cinema en català torna al seu esquifit i habitual 3%, que és aproximadament la mitjana d’espectadors que ha congregat els últims anys. El repte continua sent superar aquest sostre de vidre del 3%, molt lluny de la normalització.

El duel entre Oppenheimer i Barbie als Globus d'Or s'ha saldat amb victòria per a la pel·lícula de Christoper Nolan sobre el pare de la bomba atòmica. La cinta s'ha endut el premi a millor drama i a millor direcció per a Christopher Nolan, a més de dos guardons d'interpretació i el premi a la millor banda sonora en la 81a edició dels Globus d'Or, celebrada aquesta matinada a Los Angeles. En total la cinta ha recollit cinc estatuetes.

Si aquest 2023 se li hagués d'adjudicar un color, sens dubte seria el rosa. Resulta que no n'havíem tingut prou amb el fenomen de Barbie, que ha revolucionat taquilles de cinema, aparadors de botigues i algun prejudici a més d'un, que aquest divendres Ryan Gosling ha llançat una nova cançó. El famós tema de la pel·lícula I'm just Ken ha estat l'última sorpresa que s'ha incorporat al disc de l'actor dedicat al film, Ken, the EP, però a diferència de les cançons que acompanyen el disc, aquesta ha estat versionada amb sons nadalencs.

El cinema d'animació no entrava en els plans de Lee Unkrich (Cleveland, 1967) i, tanmateix, va acabar treballant a Pixar i dirigint la pel·lícula més taquillera de la companyia (Toy Story 3, més de 1.000 milions recaptats) i d'altres com Coco, Monstres S.A. o Buscant en Nemo. El Festival de Sitges l'ha homenatjat aquest divendres amb el premi honorífic Màquina del Temps, però Unkrich també ha aprofitat la visita per presentar al festival el seu últim projecte, en el qual ha treballat 10 anys: un llibre monumental i exhaustiu sobre la pel·lícula de la seva vida: La resplendor, de Stanley Kubrick.

Vaig anar a veure la pel·li Barbie perquè una amiga feminista em va dir que no era propaganda de Mattel, sinó un suport al feminisme que ressaltava el domini dels homes al món. Amb la ment oberta em vaig presentar al cinema, només per sortir-ne doblement decebuda: no només com a feminista, sinó també com a persona: les narratives que empreses, governs i altres entitats creen són tan poderoses que poden manipular els pensaments i accions de milions de persones. En aquest cas, crec que la meva amiga va caure de quatre potes en la trampa de la història creada per Mattel, que segons el meu parer no té més objectiu que vendre nines.

La llei del desig mana a Passages, el nou film del nord-americà Ira Sachs (Memphis, 1965), en què un jove cineasta (Franz Rogowski) casat amb un restaurador (Ben Whishaw) es deixa endur per la passió al conèixer una atractiva mestra (Adèle Exarchopoulos) en una festa de final de rodatge. El director de L'amor és estrany (2014) i Estiu a Brooklyn (2016), que va presentar Passages a l'Atlàntida Film Fest i que aquest divendres arriba a la cartellera, firma una pel·lícula sensual i torbadora que el confirma com un dels cineastes actuals que millor retrata la complexitat de les relacions humanes.

Susan Faludi va suggerir que anéssim a veure Barbie en un Corvette rosa, però, malauradament, l'única cosa que teníem disponible era una camioneta. Així és com una de les feministes més importants del món i jo vam arribar al centre comercial: en una Toyota Tacoma negra del 2002, amb entrades per a la sala 2.

Les autoritats d’Algèria han prohibit la pel·lícula Barbie per considerar-la immoral, segons informen diversos mitjans locals. La pel·lícula, que s’ha projectat durant tres setmanes als cinemes del país, amb el mateix èxit que ha tingut arreu del món, va desaparèixer diumenge de totes les cartelleres, sense cap comunicació oficial al tancament d'aquesta edició. Habitualment el ministeri de Cultura comunica i argumenta les prohibicions de pel·lícules, però en aquest cas, segons el portal 24h Algerie, el govern d’Abdelmajid Tebboune s’ha limitat a enviar una circular als cinemes i al distribuïdor: “Oficialment la comèdia Barbie s’ha prohibit per atemptat contra la moral”. 

Per comentar les virtuts i dèficits de Gran Turismo, resulta gairebé inevitable traçar un paral·lelisme amb la indiscutible triomfadora del que portem d’estiu: Barbie. Si entenem els dos films com a grans operacions de màrqueting vinculades als productes estrella de Mattel i Playstation, cal dir que la sàtira feminista de Greta Gerwig aconsegueix transcendir el seu propòsit comercial amb més solvència que el fulgurant espectacle que el sud-africà Neill Blomkamp (director de Districte 9 i Elysium) construeix a imatge i semblança de l’icònic videojoc de conducció. La comparació és indefugible, però també injusta, perquè Barbie funciona com una pel·lícula d’idees que dialoga amb la realitat sociopolítica, mentre que Gran Turismo s’erigeix en una experiència eminentment sensorial. Barbie interpel·la la consciència; Gran Turismo, els sentits i, en particular la passió per la velocitat motoritzada.

Internet és com un videojoc de món obert (és a dir, en què no hi ha camins traçats) ple de mapes superposats a l’estil del nou The legend of Zelda. Tears of the kingdom: de cop baixes per un pou i es desplega un nivell entremig insospitat sense registre. És difícil parar atenció a la majoria de converses i grups que comparteixen vida a les xarxes, sobretot perquè ens pensem que la nostra petita bombolla digital representa la realitat de la resta d’usuaris. I el cas és que aquest juliol no tot ha sigut campanya i eleccions, sinó que també hem assistit a altres grans fenòmens que arrosseguen milers d’adeptes o, més aviat, fans.

Hollywood ja té un bon historial de pel·lícules fetes a partir de jocs, joguines i videojocs, però segurament cap fins ara havia estat tan bona (i no sé si cap d'aquest tipus de pel·lícules havia tingut un èxit tan esclatant) com aquesta Barbie autoral que ha escrit i dirigit Greta Gerwig, i que, conjuntament amb Oppenheimer de Christopher Nolan, han generat un fenomen que ha significat l'èxit de taquilla més gran en no sé quants d'anys, conegut amb el nom, feliçment trash, de Barbenheimer. Són els miracles del capitalisme: agafar dues realitats tan allunyades, en principi, com el físic Robert Oppenheimer, director del Projecte Manhattan, i la pepa Barbie (a Mallorca, de les nines en diem pepes) i fer-los anar plegats com a productes de la indústria cinematogràfica. Ben mirat, Barbie i el bolet atòmic no deixen de ser dues icones del segle XX.

Vaig anar a veure Barbie fa uns dies amb unes expectatives elevades: m’agrada la mirada creadora de Greta Gerwig i pensava que n’havia de sortir alguna cosa bona, d’un film dirigit per ella, d’un guió escrit per Gerwig i Noah Baumbach, d’un repartiment tan ben trobat, amb Margot Robbie i Ryan Gosling com a caps de cartell. El tràiler ja permetia intuir que Gerwig faria una lectura feminista, irònica, paròdica, moderna i polièdrica de les connotacions de la Barbie, i la pel·lícula va satisfer amb escreix la previsió.

El fenomen Barbenheimer continua imparable. L'èxit d'Oppenheimer i, sobretot, de Barbie, ha empès la recaptació de l'última setmana a xifres històriques: des del divendres 21 fins al dijous 27 de juliol, els cinemes de l'Estat han recaptat segons l'auditora d'audiències Comscore 24 milions d'euros, la xifra setmanal més alta en 10 anys. Aproximadament la meitat de la taquilla correspon a Barbie, que aquest dijous superava els 12 milions de recaptació, el doble que el seu rival més immediat, Oppenheimer, que ha superat els 6 milions.

Una de les preguntes més transcendentals que es fa una mare feminista quan té una filla és: què faig amb la Barbie? Quan les nenes la demanen per primer cop, els comprem aquest tros de plàstic carregat d’imposicions estètiques, estereotipada i hipersexualitzada i deixem que juguin amb la famosa nina i s’integrin en la cultura dominant que l’ha convertit en una icona d’abast mundial? Ah, amigues, ser mare i voler desconstruir el gènere no és gens fàcil. Jo de petita jugava amb un parell de pals creuats i relligats que cobria amb retalls de tela de manera que no puc analitzar en primera persona el pes de la rossa en la meva pròpia construcció com a dona.

El fenomen Barbie, que aquest cap de setmana ha rebentat la taquilla nord-americana, ha convertit Greta Gerwig, la directora i coguionista del film, en la dona de moda a Hollywood. L’avalen els prop de 140 milions d’euros recaptats per Barbie, la xifra més alta amb què s’ha estrenat mai una pel·lícula dirigida per una dona als Estats Units, però també la intel·ligència amb què ha convertit una joguina tan popular com problemàtica en el primer gran blockbuster activament feminista, un huracà que ha pintat els cinemes de rosa amb un públic entusiasta i entregat. Després de les punxades (sempre relatives) de Patty Jenkins amb Wonder Woman 1984 i de Chloe Zhao amb Els Eternals, Hollywood ha trobat en Gerwig la directora amb prestigi autoral i ganxo a la taquilla que feia uns anys que buscava.