A Dolor y gloria (2019), la seva pel·lícula d'inspiració més clarament autobiogràfica, Pedro Almodóvar confrontava la por al patiment i a la solitud que suposa envellir. A La habitación de al lado va un pas més enllà i aborda la mort en una pel·lícula, tanmateix, menys autoindulgent i més serena que la protagonitzada per Antonio Banderas. En el seu primer llarg en anglès, el director manxec parteix de la novel·la Cuál es tu tormento, de Sigrid Nunez, per orquestrar un drama íntim al voltant de Martha (Tilda Swinton), una corresponsal de guerra malalta que opta pel suïcidi assistit, i Ingrid (Julianne Moore), l'escriptora que li dona suport en aquest procés, il·legal als Estats Units.

Pedro Almodóvar pot posar una data concreta al moment en què va entendre la "importància" de pronunciar-se políticament com a personatge públic. Va ser el 2004 després dels atemptats de l'11-M i l'arribada a la Moncloa del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. "Va ser quan vaig sentir la polarització d'Espanya. Per primer cop a la vida, uns joves em van insultar –o això volien– dient-me «rojo maricón». Em vaig quedar estupefacte perquè pensava que aquesta Espanya no existia", explica qui va saltar a la fama com a icona de l'hedonista Movida Madrileña. Des d'aleshores, els missatges volgudament polítics del director han anat a més. Recentment, ha ocupat titulars la denúncia desacomplexada que ha fet de la situació a Gaza, que contrasta amb el clima a Hollywood, així com de l'auge de l'extrema dreta; no dubta a titllar Donald Trump de "catàstrofe" durant la promoció del seu últim film, ambientat a Nova York. Uns posicionaments que, com ja va fer amb Madres paralelas, trasllada al cinema amb l'estrena de La habitación de al lado aquest divendres.

Cinc anys després de rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra de Venècia, el director Pedro Almodóvar ha tornat a trepitjar la catifa vermella del certamen italià per presentar, en la competició oficial, el seu vint-i-tresè llargmetratge, La habitación de al lado, el primer parlat en anglès. “És com començar una nova era”, ha dit el cineasta manxec en la roda de premsa del film. “Necessitava un vehicle adequat per fer aquest salt i el vaig trobar en les pàgines del llibre Quin és el teu turment de Sigrid Nunez”. Sobre el paper, l’assagística novel·la de l’autora novaiorquesa semblava inadaptable, però Almodóvar va trobar la inspiració “en un capítol en què una dona decideix anar a veure una amiga que està ingressada en un hospital”. I malgrat que l’acció passa a milers de quilòmetres dels escenaris habituals d’Almodóvar, el cineasta va trobar un vincle íntim amb els personatges de l’Ingrid i la Martha, als quals donen vida Tilda Swinton i Julianne Moore. “No he pretès fer una anàlisi de la societat nord-americana, però sento que conec bé aquestes dones novaiorqueses que, com jo, van viure amb intensitat la dècada de 1980”.

Es va anunciar com una de les sèries més morboses del 2024 i els seus primers episodis compleixen amb les expectatives: una història d'època carregada de sexe, traïcions i ambicions. A Mary & George, Julianne Moore interpreta Mary Villiers, una dona d'origen humil que suma matrimonis per intentar prosperar –o bàsicament sobreviure– i que veu en el seu segon fill la solució a tots els seus problemes, encara que ell hagi manifestat en nombroses ocasions les seves reticències cap als plans materns. El George (Nicholas Galitzine) és un noi extremadament atractiu i, després d'un viatge formatiu a França, la Mary té claríssim quin ha de ser el seu destí: convertir-se en amant del rei Jaume VI d'Escòcia i I d'Anglaterra i Irlanda. En el primer episodi de la sèrie, el George diu "els cossos són cossos" i la seva mare li replica "no, els cossos són divises". Amb el físic del seu fill, la Mary creu que els ha tocat la loteria i que el poder no trigarà a arribar. La ficció, de set episodis, s'estrena aquest divendres a SkyShowtime (també disponible a través de Movistar+).

El cas de la mestra nord-americana condemnada a finals dels anys noranta per abusar del seu alumne de tretze anys és el punt de partida de Secretos de un escándalo, la nova pel·lícula de Todd Haynes (Los Angeles, 1961). El director de Carol i I'm not there situa l'acció vint anys després de l'escàndol, quan una actriu famosa (Natalie Portman) que està preparant el paper en una pel·lícula sobre el cas s'acosta a la parella (Julianne Moore i Charles Melton), ja casada i amb fills a punt de marxar a la universitat.

¿Seria possible entrecreuar l’imaginari filosòfic de Persona d’Ingmar Bergman i el safareig de les revistes del cor? Sona a idea de bomber, però en mans de Todd Haynes, el director de Carol, l’absurd esdevé una porta oberta a l’estudi de la neurosi de la societat nord-americana. El rerefons sensacionalista de Secretos de un escándalo (May December en el títol original en anglès) prové de la història real de la professora Mary Kate Letourneau, que l’any 1997 va ser arrestada per mantenir un afer sexual amb un alumne de tretze anys. Tanmateix, Haynes descarta resseguir la impactant cronologia dels fets –del matrimoni de Letourneau amb l’alumne, després de passar per la presó, fins a la separació de la parella i la mort de la mestra el 2020– i es decanta per elaborar una ficció centrada en la crisi d’identitat. Així, de la mà d’un afilat guió de Samy Burch, Haynes se situa vint anys després de l’origen del cas, quan una actriu de televisió (Natalie Portman) s’apropa als protagonistes de la història (Julianne Moore i Charles Melton) mentre es prepara per donar vida a la mestra en una adaptació fílmica del succés.

Un dels escàndols més sonats als Estats Units dels 90 va ser l'afer entre la mestra de 34 anys Mary Kay Letourneau i un alumne seu de 12 anys, però no tant per l'abús en si com perquè, tot i la condemna per violació a Letourneau, la mestra i el nen van tenir dos fills i, un cop ell va ser adult i ella va sortir de la presó, es van retrobar i es van casar. El cas de Letourneau és la inspiració evident de May december, el pertorbador drama que Todd Haynes ha presentat aquest diumenge a Canes. Però el director de Carol no es dedica a recrear-lo morbosament sinó a examinar-ne les conseqüències.