1. La política francesa viu amb l’ai al cor per l’amenaça de l’extrema dreta, que es trasllada a tot Europa en forma de por a una escalada generalitzada del neofeixisme. És una inquietud conforme amb la lògica d’uns temps en què les dretes semblen donar per bona la deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic, i els neofeixistes ho capitalitzen amb el clàssic joc de l’original i la còpia. I ja fa temps que els noms de Marine Le Pen –en funció del procediment penal que té pendent– o Jordan Bardella apareixen com a aspirants potencials a la presidència de la República. Tanmateix, les eleccions municipals i regionals d’aquest cap de setmana, sense ser determinants, han evidenciat la distància que hi ha entre les paraules i les coses, i han donat a França senyals que poden induir a creure que el suflé reaccionari no és tan potent com podria semblar, sempre que les dretes no li donin un cop de mà.

Quinze anys després de l'accident de Fukushima, Europa torna a apostar per l'energia nuclear. Fins ara, només alguns socis –especialment França, principal potència nuclear de la Unió Europea– havien defensat la necessitat d'augmentar la producció d'energia nuclear i les inversions en el sector. Brussel·les s'havia mostrat més aviat neutral, tot i que el 2022 va cedir a la pressió de França per incloure la nuclear com a energia no contaminant, i va passar a classificar-la gairebé com a energia verda.

Davant un escenari geopolític convuls, França emprèn un rearmament nuclear. El president de la República, Emmanuel Macron, ha anunciat que el país augmentarà els caps nuclears –Macron ha matisat que no se'n farà públic el nombre– i es dotarà d'un nou submarí nuclear d'última generació. L'anunci no està vinculat directament a la nova guerra al Pròxim Orient: el president francès fa mesos que prepara el rearmament de França amb la voluntat de protegir-se de països com Rússia en un nou entorn mundial ple "de riscos i amenaces", on els Estats Units ja no són un soci fiable.

Tres mesos després del seu nomenament com a primer ministre francès, Sébastien Lecornu ha aconseguit el que no van assolir els dos anteriors caps de govern: aprovar els pressupostos i oferir una certa estabilitat política a França. La seva arribada com a primer ministre va ser molt polèmica, però ha estat capaç –contra tot pronòstic– de dotar el país d'uns comptes imprescindibles per a la seva estabilitat econòmica i d'evitar la censura. Les dues mocions rebutjades dilluns al vespre per l'Assemblea Nacional van ser l'últim obstacle per als pressupostos. "Podem girar full", resumia un diputat macronista.

Les xarxes socials s'han omplert de mems, de remix musicals i de vídeos de paròdia. Fins i tot se n'han fet samarretes. El discurs en anglès del president de França, Emmanuel Macron, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos va causar sensació, però no per les seves crítiques a Donald Trump o la defensa de l'autonomia estratègica d'Europa, sinó per l'ús reiterat de l'expressió "for sure" (en català, sens dubte), pronunciat de forma exagerada, amb èmfasi. "Amb un accent, cal dir-ho, una mica ridícul", sosté el diari Le Monde.

"Ningú que estigui mirant aquest discurs de Davos pot arribar a cap altra conclusió que no sigui que el president dels Estats Units pateix un trastorn mental. És alhora vergonyós i extremadament perillós". Aquesta piulada de l'especialista en política internacional nord-americà Tom Nichols resumeix la sensació que devia tenir l'audiència de Donald Trump a Davos quan va sentir un discurs ple d'incongruències, falsedats i confusions constants. Trump confonia Groenlàndia amb Islàndia i tot seguit es referia a l'illa danesa com "un tros de gel", per després posar en dubte el compromís dels aliats de l'OTAN o lamentar la baixada de les borses. És cert que al final el titular que queda és que afirma que no farà servir la força a Groenlàndia. Però quina credibilitat té algú que és un mentider compulsiu i que no té gens de respecte per les normes internacionals?

Definitivament, la realitat supera la ficció, especialment en els temps que vivim. I per a una analista de moda com la que us parla, que el president francès, Emmanuel Macron, aparegui al fòrum econòmic de Davos amb unes ulleres de sol com les que va lluir aquest dimarts és gairebé una fantasia feta realitat. Ara bé, acostumada a gratar la superfície per comprendre els significats que subjauen a les construccions d’identitat, aquest cas és d’una evidència tan manifesta que el converteix en un exercici d’anàlisi gairebé infantil.

El president de França, Emmanuel Macron, no es conforma amb la decisió de Donald Trump de deixar la Unió Europea fora de les negociacions per a la pau a Ucraïna. Macron ha convidat a l'Elisi aquest dilluns el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, per discutir la proposta de pau nord-americana. La reunió s'ha produït el dia abans d'una trobada a Moscou entre el president rus, Vladímir Putin, i l'enviat especial de Donald Trump, Steve Witkoff. Impera el discurs que aquesta serà una setmana clau per al futur de la guerra.

Amb l'arribada imminent de l'hivern, l'esperança d'una pau a curt termini feta miques i l'exèrcit rus avançant al front de Donbàs, el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, busca el suport militar, polític i econòmic dels seus aliats europeus amb una minigira europea que l'ha portat primer a Grècia i després a França, on aquest dilluns ha estat rebut pel president de la República, Emmanuel Macron. El cap d'estat ucraïnès també visitarà Espanya aquest dimarts.

Quan Emmanuel Macron va guanyar les eleccions presidencials el 2017, la fake news va començar a circular per França: la seva parella, Brigitte Macron, era una dona transsexual. Altres primeres dames o candidates, com Michelle Obama, Hillary Clinton o la mateixa Begoña Gómez també han estat víctimes del mateix rumor sexista i transfòbic. Res de nou. Ni l'Elisi hi va donar importància ni els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Però el 2021 tot va canviar.

França sempre ha mirat Itàlia amb una certa arrogància i aires de superioritat. El segle passat, el president Charles de Gaulle ja va dir en una ocasió, amb condescendència, "ai, els italians...". Ho recorda l'editorialista del diari centrista romà Il Messaggero Mario Ajello en un article dedicat a la convulsa situació política i econòmica de França. "Ara nosaltres hauríem de cridar, en francès: Visca Itàlia!", conclou Ajello.

El Parlament francès està dividit en tres blocs similars en dimensió. L’esquerra: el Nou Front Popular, 180 escons. La dreta: el Reagrupament Nacional, 142; els Republicans, 39; altres partits a la dreta, 27; total, 208. El centre: Ensemble, 159; altres, 30; total 189. Això mai havia passat a la V República, que va ser construïda sobre una estructura política bipartidista. I Macron ha de ser president de tot l’estat, no líder d’un corrent polític. Aquest és el seu error i no sap sortir-se’n.

Sembla inevitable que els presidents francesos acabin convertint-se en Napoleó. Potser amb l’excepció de Jacques Chirac, que era realment feliç al Saló de l’Agricultura, en algun moment són deglutits per la grandeur i l’aïllament. És el cas avui d’Emmanuel Macron, que es mira el caos polític com si no anés amb ell i tria primers ministres sense treballar abans les coalicions ni les polítiques a les quals l’Assemblea Nacional haurà de donar suport. Macron està convençut de la seva infal·libilitat presidencial i ho expressa sense rubor: "Els partits polítics són els únics responsables del desordre" i "No estan a l’altura del moment". Prenent distància, ajorna convocar eleccions presidencials, però molt haurien de canviar les coses perquè acabi evitant l’arribada de l’extrema dreta.

El segon govern liderat per Sébastien Lecornu, nomenat aquest diumenge, ja ha durat més hores que el primer –que només va estar vigent 14 hores–, però pot passar a la història com el segon més curt de la V República si prospera alguna de les dues mocions de censura presentades aquest dilluns pel Reagrupament Nacional (RN), l'extrema dreta de Marine Le Pen, i per La França Insubmisa (LFI), el partit considerat d'esquerra radical liderat per Jean-Luc Mélenchon. Les dues mocions es votaran aquesta setmana, probablement dijous, i no és improbable que una de les dues sigui aprovada.

El primer ministre de França, Sébastien Lecornu, ha nomenat aquest diumenge a la nit el seu nou govern, just una setmana després d'haver anunciat el seu primer govern, format per gairebé els mateixos ministres que l'anterior executiu, tombat per l'Assemblea Nacional. Va ser un error monumental que va desencadenar una setmana caòtica. Aquell govern va ser àmpliament criticat per tots els partits de l'oposició, que van amenaçar amb censurar-lo i van forçar Lecornu a dimitir. Una setmana després, el primer ministre, que divendres el president Macron va tornar a nomenar, ha presentat un executiu amb cares noves i marcat per un baix perfil polític. Tant el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen com La França Insubmissa, però, ja han amenaçat amb censurar-lo de nou aquest mateix dilluns.

El president de la República, Emmanuel Macron, sorprenia divendres a la nit nomenant, de nou, Sébastien Lecornu com a primer ministre. Quatre dies abans, Lecornu havia dimitit davant l'amenaça d'una moció de censura i de la intenció de sortir de l'executiu d'un dels socis de govern, Els Republicans (LR). Només feia 14 hores que havia nomenat el seu govern. Que el president l'hagi tornat a situar al capdavant del govern no ha estat ben rebut pels partits de l'oposició: l'endemà del seu nomenament, el seu càrrec ja perilla.

Després de cinc dies de caos a la política francesa, el president de la República ha nomenat finalment un primer ministre aquest divendres, amb l'esperança de tancar l'enèsima crisi. Emmanuel Macron, però, no ha anat a buscar-lo gaire lluny. En una nova pirueta surrealista, ha triat, de nou, Sébastien Lecornu, que fa només quatre dies anunciava la seva dimissió i dos dies després assegurava que no tornaria a ser cap de govern. "La meva missió ha acabat", havia afirmat. Amb el nomenament de Lecornu, figura procedent de la dreta i molt propera al president, es tanca definitivament la possibilitat d'un govern d'esquerra.

França haurà d'esperar almenys fins divendres per saber si tindrà un nou govern o si el president de la República convocarà eleccions legislatives anticipades. Aquest dimecres al vespre acabava el termini perquè el primer ministre dimitit, Sébastien Lecornu, arribés a un acord amb els partits per formar un executiu i per aprovar els pressupostos del 2026, però no ha estat possible tancar el pacte amb un marge de temps tan estret. El cap de govern en funcions ha traslladat al president Macron que les negociacions estan ben encaminades i que hi pot haver un acord i un nou primer ministre "d'aquí a 48 hores". Posteriorment, l'Elisi ha confirmat en un comunicat que el cap de l'estat nomenarà el primer ministre a tot estirar divendres.

El president de la República, Emmanuel Macron, es troba en el moment més crític des que viu a l'Elisi. Després de veure passar cinc primers ministres en només dos anys, la situació comença a ser insostenible. Fa dies que no parla públicament –les explicacions de tot el caos de dilluns, quan el primer ministre, Sébastien Lecornu, va dimitir, les va donar en una curta nota de premsa– però el seu entorn ha filtrat a la premsa que si els partits no es posen d'acord per formar un govern que no sigui censurat immediatament, "assumirà les seves responsabilitats". En altres paraules, convocarà eleccions legislatives anticipades.

1. La vida és dura i sovint passa per sobre dels que més presumeixen. La fi de la macronia arriba amb un insòlit fracàs per a la història: el govern que va durar un sol dia. El nou primer ministre, Sébastien Lecornu, en el càrrec des del 10 de setembre, ha necessitat un mes per formar l’executiu i a l’hora de presentar-lo ha anunciat la seva dimissió. La majoria dels nous ministres ho eren ja amb François Bayrou. Què es podia esperar de nou? Incapaç de pactar amb el centreesquerra, la dreta, més dividida que mai i cada cop més acorralada per l’extrema dreta, viu en l’atzucac de les rivalitats de veïnatge.