Qui podia imaginar, en un context fílmic dominat pels relats d’iniciació d’alè naturalista, que una jove directora catalana convertiria el retrat formalista de dues dones grans que aprenen a cuidar-se mútuament en el debut cinematogràfic de l’any? Aquesta és la proesa de La imatge permanent de Laura Ferrés, un film que no en té prou amb commoure i fer riure l’espectador, sinó que planteja una oportuna reflexió sobre la idea del món com a simulacre. Aprofitant que una de les protagonistes treballa en una companyia de màrqueting, Ferrés posa en relació uns espots de propaganda electoral amb retrats de rostres humans generats per intel·ligència artificial, alertant-nos de la buidor d’unes imatges que han perdut tot contacte amb la realitat.

En gairebé set dècades d'història, la Seminci, acrònim amb què es coneix la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, no havia premiat mai amb l'Espiga d'Or, el seu màxim guardó, cap pel·lícula en llengua catalana. La imatge permanent, de Laura Ferrés, és la primera que ho ha aconseguit. "És una pel·lícula impregnada de temes captivadors, lírica i reflexiva, dirigida per una nova veu que té moltes coses a dir sobre el nostre present", han destacat des del jurat durant l'anunci del palmarès.

Cinc anys després de triomfar a la Setmana de la Crítica de Canes amb el curt Los desheredados, Laura Ferrés (Barcelona, 1989) torna a fer història del cinema català. La directora estrena aquest diumenge la seva opera prima, La imatge permanent, al prestigiós Festival de Locarno, on serà l'única pel·lícula catalana o espanyola en la competició d'un certamen que ha coronat herois de la cinefília com Hong Sang-soo, Pedro Costa o Albert Serra. El primer llarg de Ferrés viatja d'una Andalusia atàvica de cançons cruels i desitjos prohibits als carrers, bars i places del Prat del Llobregat, on una directora de càsting busca persones “autèntiques” per a una campanya política.