La crisi de l'habitatge, i sobretot el seu encariment, es produeix per molts factors, però un d'ells és la manca d'oferta. Les lleis econòmiques expliquen que, quan hi ha molta demanda d'un producte i poca oferta, els preus tiren amunt. Per tant, caldria construir més habitatge per abaixar el preu dels pisos, cosa que sembla difícil, segons es desprèn de les dades de visats del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) publicades aquest dijous. Els visats cauen i això indica que els pròxims mesos la construcció de nous pisos anirà a la baixa.

El Govern traurà a concurs divendres 37 solars per construir-hi habitatges públics. Es tracta de solars municipals en desús cedits pels ajuntaments. L'executiu preveu que es puguin construir 1.940 pisos en 23 municipis que tindran un lloguer assequible durant 75 anys. La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ha destacat que aquest primer concurs és un "pas històric" perquè, per primera vegada a Espanya, s'activa un mecanisme estable per "mobilitzar sòl públic i generar habitatge assequible de manera continuada i a gran escala".

El Parlament ha aprovat la llei per regular el lloguer de temporada i d'habitacions. L'objectiu? Evitar l'ús d'aquestes modalitats per eludir el topall de preus al lloguer, en vigor a l'Estat des del març del 2024. La iniciativa, pionera a Espanya, ha obtingut la llum verda gràcies als vots a favor del PSC, ERC, Comuns i la CUP. Hauria estat desitjable un consens més gran, encara. La crisi de l'habitatge és avui l'element central de l'agenda política, el que genera més malestar i desigualtat, el que ha obert una immensa bretxa generacional, el que tensiona famílies i ciutats. I el que fàcilment condueix a la demagògia política. L'anunci del PP de portar la llei al Tribunal Constitucional va en aquest sentit. La situació és tan greu que no ens podem permetre convertir l'habitatge en un assumpte de picabaralla competencial. Toca sumar, consensuar, solucionar. Estem parlant d'una crisi social de dimensions gegantines i que no para de créixer.

Escric des d’un paisatge muntanyós, passada la collada de Toses, entre arbres de colors càlids, preludi de l’hivern. Sortir de l’AP-7 i de l’Eix Transversal m’ha fet trepitjar la crua realitat de la meitat de municipis catalans que perden població. Es veu des de les carreteres: els restaurants tancats, les botigues amb rètols, la poca vida al carrer.

“Fa cinc anys que estic pendent de si m'arriba alguna notificació, si piquen a la porta o si puja algú per les escales per fer-me fora. Ara això s'ha acabat i em sento un privilegiat. Però no hauria de ser així”. Qui parla és el Juanjo, un històric activista de Ciutat Meridiana, un dels barris més pobres de Barcelona. La seva història evidencia la crisi de l'habitatge, després d'haver passat per totes les etapes d'aquesta problemàtica en primera persona. Avui, però, està d'enhorabona: la cooperativa Sostre Cívic i el Sindicat de Llogateres han anunciat la seva primera compra conjunta, la del pis on viu aquest veí i militant. Amb l'adquisició de l'immoble, destaquen les entitats, s'aconsegueix un doble objectiu: s'evita el desnonament de forma permanent i es garanteix que el pis passi al sistema públic, d'ús social i assequible.

Enlluernats pel cartó pedra de Disney del pont de Londres, els vianants que passegen per la riba sud del riu Tàmesi en direcció oest-est no acostuma a parar massa atenció a un edifici que queda a la seva dreta. Es tracta d'una mena de gran bombolla de vidre, de 18.000 metres quadrats d'espai útil, que, en el moment de la seva inauguració, el 2001, es va posar com a model de futurisme i sostenibilitat. Norman Foster en va ser l'arquitecte.

Aquest cap de setmana explicàvem a l'ARA els problemes amb la gestió de l'habitatge públic a Barcelona, ara que l'objectiu és que creixi amb celeritat i que es mantingui la propietat pública. És una de les cares de la crisi residencial que vivim. Però n'hi ha d'altres, esclar. I entre elles una de les més extremes és la que afecta la part més vulnerable de la societat. Si l'Ajuntament té un problema amb el seu parc públic residencial –tant a l'hora de fer les adjudicacions com quan es tracta del manteniment dels immobles–, també en té un amb la necessitat d'allotjar sota un sostre les persones sense recursos expulsades de casa i abocades a viure al carrer. Sovint, a més, la capital atrau ciutadans metropolitans que no troben suport als seus municipis.

Donant voltes a la idea de l’habitatge públic, llegim a l'ARA que l’informe Trilla proposa no pas que se’n deixi de fer, sinó que “diferents promotors puguin agrupar els habitatges públics que els pertoquen en un mateix bloc, en el mateix barri, però no dintre de les promocions de mercat lliure que fan”. L’associació de promotors de Catalunya va demanar, fa poc, que “en els habitatges mixtos hi hagi entrades per a pobres i entrades per a rics”. Sempre recordo que un dia, visitant una amiga amb possibles, el porter ens va fer entrar, a mi i a la meva filla, per l’entrada de servei. Ens va fer riure molt, i vam jugar a la ficció que jo era la modista. L’avi m’explicava que els pobres, a l’escola (ell n’era un), havien de fer una fila a part i els capellans els cridaven així: “Los de la sopa!” D’aquí ve l’expressió “la sopa boba”.

Ho hem vist amb la Casa Orsola. Un episodi més, aquest cop amb final feliç per als llogaters i moltes preguntes sobre el futur de les altres Cases Orsola que hi ha a Barcelona. Una flor no fa estiu. Expliquem cada dia una crisi residencial amb moltes arestes, amb una amplíssima casuística. Avui mateix recollim la trista realitat d'un estudiant de FP –un molt bon estudiant– d'origen marroquí que ha hagut de viure al carrer: l'ajut dels professors l'ha salvat i ara està pendent d'una solució més estable. És un cas extrem. N'hi ha d'altres de molt més quotidians i menys dramàtics, però igualment preocupants: molts joves de famílies de classe mitjana (entesa com un ampli calaix de sastre) que no poden emancipar-se perquè els preus estan disparats. Els topalls de les zones tensionades han frenat l'alça, però no és suficient. L'oferta no creix. El turisme i els inversors estrangers segueixen tibant el mercat a l'alça. I es manté un volum important de pisos buits.

Fa dies que penso en l’aparició del Sindicat de Llogateres als premis Gaudí: en un moment de la gala, un actor del públic s’aixecava indignat de la butaca, es treia l’americana i, ensenyant la samarreta amb el logo del sindicat, prenia el control del xou, en un gest d’aparença revolucionària. Aleshores, van canviar el faristol elegant on els premiats recollien l’estatueta per un de ciment, d’estètica brutalista, van eliminar els focus de cinema per unes bastides d’obra i el nou presentador es va situar d’esquena al públic perquè, des de casa, la platea plena de gent fos el nou fons, en un símbol del Poble. Tot això, interpel·lant els polítics que, indemnes, seien observant el número teatral. Durant la gala, diversos premiats van reivindicar el dret a gaudir d’un habitatge digne i, fins i tot, van esperonar els espectadors a assistir al desnonament de Casa Orsola. 

L’encariment dels lloguers ha esdevingut el focus de l’atenció pública. Per a les esquerres la solució és sancionar els propietaris que violin el topall dels lloguers fixat per normativa pública. Per a les dretes la llibertat contractual donarà els incentius per augmentar l’oferta d’habitatge en lloguer. Els qui eviten posicionar-se en el debat dreta-esquerra insisteixen en la urgència de promocionar l’oferta d’habitatge públic –o sigui, fugir d’incentius i fugir de sancions.

El clam pel dret a l'habitatge no havia aconseguit fins ara mobilitzar tanta gent a Catalunya. Desenes de milers de persones –22.000 segons la Guàrdia Urbana i 170.000 segons el Sindicat de Llogateres– d'arreu del territori, organitzades en més de 30 columnes de tot el país, s'han trobat a la plaça Universitat de Barcelona a les cinc de la tarda d'aquest dissabte i han seguit caminant fins a la plaça de Sants sota el lema "S'ha acabat!", entre càntics de "No s'entén: gent sense cases i cases sense gent" o "Ja s'acosta la vaga de lloguers". Ha sigut "la manifestació més multitudinària pel dret a l'habitatge de la història recent del país, més de 170.000 persones, digui el que digui la Guàrdia Urbana", han assegurat des del Sindicat de Llogateres, organitzadors de la mobilització.

A les portes de la manifestació per l'habitatge d'aquest dissabte, Generalitat i Ajuntament de Barcelona han tancat una bateria d'acords per accelerar, entre altres mesures, l'ampliació del parc públic de pisos. La Generalitat aportarà 120 milions d'euros per a la construcció d'habitatge públic a la capital catalana. Els darrers temps, les institucions s'estan començant a posar les piles davant una crisi de l'habitatge que amenaça amb trencar la cohesió social. Però partim d'una situació tan precària que l'horitzó de possibles solucions sembla molt llunyà. Mentrestant, el malestar ciutadà, amb els joves com el col·lectiu més afectat, està començant a desbordar-se.

Posar remei a la crisi de l'habitatge és un dels reptes més grans del nou govern britànic, que dirigeix Keir Starmer. Una de les promeses més ambicioses de la campanya electoral ha sigut que esperonarien la construcció d'1,5 milions d'habitatges en els cinc anys de legislatura. I per fer-ho, aposten per la fundació de noves ciutats. Aquesta política evoca la que va dur a terme Clement Attlee, el premier laborista que va aconseguir les claus de Downing Street al final de la Segona Guerra Mundial.

El juny de l’any passat va entrar en vigor la llei estatal de l’habitatge. Nou mesos després, la setmana passada, ho va fer l’índex de control del preu dels lloguers. Una norma i un índex que han provocat una baralla competencial entre la Generalitat i l'Estat (encara es manté pel que fa a l’índex) però que, en realitat, coixegen en el sentit més profund del seu objectiu. Els experts del sector ja van avisar que ni la llei ni l’índex podrien regular del tot l’oferta de lloguer, i que el mercat tenia espais per defugir el control dels preus, amb la figura del lloguer de temporada al capdavant. Les primeres dades oficials disponibles, que analitzem al diari, apunten aquesta tendència.