L'heroi antidesnonaments de Ciutat Meridiana que ara pot perdre el pis

BarcelonaLa història del Juanjo Hernández és la història de la crisi immobiliària. Aquest veí de 56 anys de Ciutat Meridiana —el barri més pobre de Barcelona— ha viscut tots els capítols del drama de l'habitatge en primera persona: l'augment de preus de la bombolla, la compra d'un pis en el pitjor moment, l'esclat de la crisi del totxo el 2008, l'euríbor disparat que va fer encarir les hipoteques, la dació en pagament, els lloguers socials, l'arribada dels fons voltor i, ara, la crisi dels lloguers. I no és casualitat, ni tampoc mala sort. Des que va esclatar la crisi immobiliària de 2008, a aquest barri perifèric de Barcelona se l'anomena amb el malnom de Villa Deshaucio.

Després de dotze anys de lluita per no perdre el pis on ha viscut durant 25 anys, fa dues setmanes el Juanjo es va enfrontar al seu desnonament. Però lluny de passar desapercebut, com el seu barri, gairebé dos centenars de veïns de tota Barcelona es van mobilitzar per fer un tap davant del seu portal i impedir el pas a la policia i la comitiva judicial. I ho van aconseguir, almenys de moment: després de tres hores de resistència, la justícia va decidir posposar el desnonament fins al pròxim 28 de maig. "Estic ple d'amor i de solidaritat. Això és el que et fa sentir l'escalf de la gent", diu encara emocionat, dies després.

Els suports que va rebre el Juanjo tampoc van ser casuals. La seva història és coneguda i la seva lluita fa anys que és ferma. "Ell també va estar a la meva porta durant el meu desnonament". Aquesta era una de les frases que més repetien els veïns que van anar a fer-li costat i que ja el qualifiquen d'"icona" de la lluita per l'habitatge a Ciutat Meridiana. D'altres no el coneixen tant, però també van apropar-se a fer-li costat perquè vivint a Villa Deshaucio —amb el rècord de desnonaments a Barcelona— la història del Juanjo, malauradament, també és la seva.

La del Juanjo, diu, és la història d'una família obrera normal. "Jo vivia a Torre Baró, en una d'aquestes cases que es van aixecar durant una nit i que ara el cinema ha fet tan famoses", explica a l'ARA, citant la pel·lícula El 47. "Quan vam decidir ser pares ens vam comprar un pis a l'únic lloc on podíem, a Ciutat Meridiana", continua. Allò va ser l'any 2000, un moment en què "tothom comprava" i la bombolla es preparava, silenciosa, per fer un esclat de dimensions històriques. El 2008, quan es va separar, es va rehipotecar per no perdre el pis. Era un mal moment. "Al principi pagava 500 euros d'hipoteca, però l'euríbor va començar a pujar, i pujar... i en poc temps la quota es va doblar", recorda el Juanjo. Més endavant, la crisi el va deixar sense feina. "Va ser una doble rebolcada per terra, sense feina i amb la quota altíssima", admet. I els deutes van anar creixent.

"Ho vaig viure molt malament, amb una angoixa molt gran. La llei de la dació en pagament estava a les beceroles i tothom em deia: «No deixis de pagar ni una quota o el banc no l'acceptarà». Vaig demanar ajuda a amics, vaig fer de tot", recorda encara angoixat. I ho va aconseguir. Va fer la dació (donar el pis al banc a canvi que li perdonessin el deute) i va quedar-s'hi pagant un lloguer. Després el banc es va vendre l'habitatge a un fons, i des d'aleshores ja n'hi han passat quatre. "Estic segur que he pagat jo més durant els tretze anys d’hipoteca que el que han pagat els fons pel meu pis", calcula el Juanjo. Actualment, el propietari és Divarian, la immobiliària del fons d'inversió Cerberus.

El 2020, en plena pandèmia, li van dir al Juanjo que no li renovaven el contracte. Primer es va acollir a una pròrroga per la covid i després s'ha negat a marxar, però ha continuat ingressant, regularment, el lloguer en un compte corrent. "Jo ja fa molts anys que estic en crisi immobiliària. Molts anys!", diu cansat. "Però el problema no soc jo, el problema és l'habitatge i els polítics haurien de veure que no és normal que un dijous qualsevol hi hagi cinc desnonaments a Nou Barris", reivindica.

El Juanjo assegura que amb el seu sou actual —com a cuiner en una escola— no pot pagar-se cap lloguer a Barcelona. El 28 de maig, la data marcada pel pròxim desnonament, s'apropa i l'escenari a ell se li complica: un lleuger augment de trenta euros en els seus ingressos, ha fet que l'administració li denegui la vulnerabilitat. "Continuaré lluitant, perquè no hi ha una altra manera", diu sabent que ho té complicat, però que compta amb la força del suport veïnal. "L'habitatge ha de ser entès com una pota de l'estat del benestar i està fallant: de què serveix que les nostres criatures tinguin educació o que tinguem sanitat si no tenim un sostre on dormir?", conclou.