El 2011 el públic català va descobrir el cinema de Mia Hansen-Love en la primera edició del Festival D'A, que va presentar la segona pel·lícula de la directora francesa, Le père de mes enfants. Des d'aleshores, tant el festival com la cineasta han crescut en importància i són referents essencials per a qualsevol cinèfil. Per tant, el premi D'A que en aquesta 15a edició del festival ha rebut Hansen-Love té alguna cosa de reconeixement mutu i celebració compartida. El cinema necessita directores com Mia Hansen-Love, però també necessita festivals com el D'A.

"Pa negre, Manel i Pep Guardiola", deia Carles Capdevila en els primers mesos de l'ARA. Com a director del diari, mirava d'ajustar la mirada. Pa negre, la pel·lícula d'Agustí Villaronga, s'havia estrenat el 15 d'octubre del 2010, tretze dies abans del naixement de l'ARA. El grup Manel va publicar el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura, el març del 2011. I Pep Guardiola entrenava el FC Barcelona que va guanyar la Lliga de Campions el 28 de maig del 2011 a Londres, amb gols de Pedro, Messi i Villa. Quinze anys després, la directora de l'ARA, Esther Vera, podria dir: "Rosalía, Carla Simón i Lamine Yamal". Deixant de banda el futbol, que tot ho amara però que no és el material amb què s'escriuen les pàgines de Cultura, entre les paraules de Capdevila i les que podria subscriure Vera hi ha tot un canvi en el mainstream cultural català, en les manifestacions culturals que transcendeixen l'àmbit sectorial. El mainstream no és necessàriament ni el producte més venut ni el més popular, sinó tot allò que forma part d'un debat social més ampli i que pot impactar en la societat. En el millor dels casos, pot tenir un valor artístic afegit i generar contextos que enriqueixen la cultura del país.

Rere l'aparent eclecticisme del festival Kosmopolis de reunir en una mateixa sessió una escriptora gallega, Berta Dávila, una cineasta catalana, Carla Simón, i un guionista "orgullosament xarnego", Eduard Sola, hi bategava un tema que els interpel·la a tots tres: l'exploració creativa dels vincles més íntims, siguin familiars, d'amistat o sentimentals.

La família, ja ho sabem, és matèria literària de primera qualitat, fins i tot diria que és una inspiració inevitable. La família ens ha fet com som, en bona part, i ens fa veure el món d’una determinada manera, de vegades per seguir la línia que ens ve marcada, de vegades per fugir-ne o anar-hi en contra.

A Llacunes, un curt anterior a Estiu 1993 (2017), Carla Simón recupera les cartes i alguns vídeos de Neus Pipó, la seva mare, mentre recorre els paisatges per on ella va transitar dècades abans. La pel·lícula acaba a l'Hospital del Mar, amb la càmera enfocant l'horitzó mentre sentim les últimes voluntats de la Neus, que abans de morir nomena el seu germà tutor legal de la seva filla Carla. L'inici de Romería entronca amb aquest final per cobrir algunes d'aquestes llacunes. La Marina (Llúcia Garcia), una jove estudiant de comunicació audiovisual, viatja per mar des de Barcelona a Galícia per obtenir el reconeixement oficial de la seva família paterna. El diari que va escriure la seva mare de la seva estada allà li serveix de guia.

Tres produccions catalanes han estat preseleccionades per l'Acadèmia del Cine Espanyol per representar Espanya en la lluita per l'Oscar a la millor pel·lícula internacional: Romería de Carla Simón, Sirat d'Oliver Laxe i Sorda d'Eva Libertad. La lectura de les pel·lícules candidates l'han fet dos acadèmics espanyols que també són membres de l'Acadèmia de Hollywood: l'actriu Emma Suárez i l'actor Juan Diego Botto. Amb ells hi havia el president de l'Acadèmia del Cine Espanyol, Fernando Méndez-Leite, i la notària Eva Fernández Medina. La representant espanyola als Oscars de l'edició anterior va ser Segundo premio, que finalment no va aconseguir la nominació de l'Acadèmia de Hollywood.

El diari d'una mare de la qual gairebé no té records és el mapa que la Mariana (la debutant Llúcia Garcia Torras) utilitza a Romería per explorar la memòria dels seus pares biològics, morts a conseqüència de la sida quan ella era una nena petita. La nova pel·lícula de Carla Simón, que s'estrena aquest divendres, radiografia els silencis i tabús que perviuen en la memòria d'una família gallega a través de la mirada inquisitiva d'una adolescent que peregrina a terra sagrada (allà on els seus pares van ser joves i feliços) a la recerca del seu llegat. Però Romería és també una invocació agredolça dels esperits errants d'una generació maleïda i massacrada, un acte cinematogràfic de justícia poètica i dignitat personal.

El 2016, un any abans de dirigir Estiu 1993, Carla Simón va fer un curtmetratge, Llacunes, a partir de textos de les cartes que conservava de la seva mare, Neus Pipó, morta a causa de la sida el 1993, i d’un fragment de pel·lícula domèstica en què apareixia una Pipó jove i despreocupada traient-se la son de les orelles. Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre Romería, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims.

No deixa de ser bonic que Carla Simón (Barcelona, 1986) presenti Romería al Festival de Canes embarassada de més de vuit mesos o, com ella mateixa diu, “prenyadíssima i preparada per a tot el que hagi de passar”, perquè la pel·lícula és la carta d’amor d’una filla a uns pares que va perdre massa d’hora i dels quals no té gairebé records. La tercera pel·lícula de la directora d’Estiu 1993 i Alcarràs acompanya una adolescent catalana amb l’anhel d’estudiar cinema en el seu viatge a Galícia per conèixer la família paterna i els espais on va transcórrer la història d’amor dels seus pares. Romería, que parla en català, castellà i gallec, torna a demostrar el talent extraordinari de Simón per capturar els ritmes de la vida i el llenguatge secret de les famílies, però en la segona meitat del film també obre una porta nova en el seu cinema, una de més lliure i fantàstica que abandona el realisme estricte del seu cinema anterior.

Carla Simón, la cineasta que va fer història en guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale amb una pel·lícula en català, Alcarràs, ha aconseguit ara contra tot pronòstic una nova fita: la seva cinta Romeria ha estat seleccionada per competir a la secció oficial del Festival de Canes.

Romería, la nova pel·lícula de Carla Simón, serà a la competició oficial del Festival de Canes, la secció més il·lustre del certamen i que permet lluitar per la Palma d’Or. La directora d’Estiu 1993, que torna a inspirar-se en la seva història familiar per donar forma a aquest relat sobre una adolescent catalana que marxa a Vigo per conèixer la família del seu pare, mort quan ella era petita, s’enfrontarà al repte de competir amb els grans noms del cinema modern: els germans Dardenne, Wes Anderson, Ari Aster, Richard Linklater, Sergei Loznitsa, Kelly Reichardt i Jafar Panahi, entre d’altres. També amb el gallec Oliver Laxe, que debuta en la secció oficial amb la producció catalana Sirat, que protagonitza el vilanoví Sergi López i coprodueix El Deseo, la productora de Pedro Almodóvar; la pel·lícula segueix el viatge d'un pare que, acompanyat del seu fill, busca la seva filla enmig de les muntanyes del sud del Marroc.

La taquilla mundial continua sense recuperar-se de l’impacte de la pandèmia i els cinemes esperen amb candeletes les grans estrenes per revifar l’assistència a les sales. Superat l’efecte de les vagues de Hollywood, el 2025 podria ser l’any de la recuperació gràcies a blockbusters d’eficàcia provada com Missió impossible, i en el cinema català es presentaran molts voluntaris per repetir la fita de Casa en flames i El 47. També veurem el retorn d'estrelles com Leonardo DiCaprio i Brad Pitt i del primer superheroi del cinema, Superman, i un reguitzell de biopics sobre músics, la darrera moda de Hollywood. Amb nous projectes de Paul Thomas Anderson, Carla Simón, Bong Joon-ho, Jim Jarmusch i Wes Anderson, el 2025 promet ser un any de moltes alegries cinèfiles.

Gustavo Zerbino (Montevideo, 1953), que el 1972 va sobreviure 71 dies a la serralada dels Andes després que s'estavellés l'avió que transportava el seu equip de rugbi, porta un trèvol verd brodat a la camisa. “És el símbol de l'Old Chistians –explica–. Sempre el duc quan vaig a llocs per parlar de la muntanya, perquè no vinc a parlar de mi, sinó com a membre d'un equip de rugbi”. La història de Zerbino i els seus companys l'ha portat al cinema Juan Antonio Bayona a La sociedad de la nieve, que s'ha presentat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià. No és la primera adaptació de la història –ja existien Viuen! (19993) i la menys coneguda Supervivents dels Andes (1976)– però sí la que compta amb el suport total dels supervivents. “Vaig sentir que necessitaven seguir explicant la història, i que no s'havia posat mai el valor el rol fonamental dels que es van quedar a la muntanya, els que no van tornar”, diu el director barceloní.

El ministeri de Cultura ha atorgat aquest dijous el Premio Nacional de cinematografia a Carla Simón. La directora i guionista de pel·lícules com Estiu 1993 (2017) i Alcarràs (2022) ha estat guardonada "per posicionar el cinema espanyol al panorama internacional" amb reconeixements com l'Ós d'Or de la Berlinale, "un dels festivals més prestigiosos d'àmbit mundial", diu el Ministeri en un comunicat. El Premio Nacional de cinema està dotat amb 30.000 euros.

Tres de les estrelles d’aquest Sant Jordi eren els tres cineastes més internacionals de l'Estat: Pedro Almodovar, Carla Simón i Albert Serra. El cineasta manxec debutava firmant a Barcelona i ha desbordat la parada de la FNAC de plaça Catalunya. Les cues d'Almodóvar i també les de mitja dotzena d'autors més han acabat d’atapeir un punt de pas molt concorregut entre dos epicentres de la diada, el passeig de Gràcia i la Rambla: “He de fer la volta a tot Barcelona per anar al metro?!”, es queixa una dona. “Estem literalment atrapats”, es lamenta una altra. A còpia de fer cua unes dues hores sota un sol de justícia, arriba el moment de tenir la firma, després d'una rapidíssima feina en cadena: una treballadora de la llibreria demana el nom al lector i l'apunta en una nota adhesiva que dona a la secretària del cineasta, Lola García. És ella qui s'encarrega de comunicar el nom a Almodóvar. El cineasta està somrient i engrescat amb el fet de firmar el recull de contes inèdits El último sueño (Reservoir Books), però només té uns instants per a cada lector. "És meravellós veure tan bon rotllo, tant somriure i tanta gent preocupada per la cultura i amb ganes de dir a algú «mira, m’agrades» i regalar-li una flor", afirma el cineasta.

Polititzar i problematitzar la realitat són operacions que perden tot interès si es deixen en mans de xarlatans i de sectaris. Això és el que ha pogut constatar la cineasta Carla Simón aquests dies, quan es va fer públic que donava suport, com a suplent, a la llista de Junts per Catalunya al poble de les Planes d'Hostoles i es va armar un rebombori que al final l'ha dut a anunciar que surt de la llista, no sense lamentar el que ella anomena, amb encert, una lectura descontextualitzada dels fets. El context al qual al·ludeix Simón el trobeu descrit a l'article de Mariona Ferrer i Fornells en aquest diari, i del qual crec que és interessant subratllar-ne alguns aspectes. Parlem d'una candidatura presentada en un poble petit al qual Simón està vinculada perquè hi va passar la infància, o bona part de la infància. El lloc que ocupava la cineasta a la llista deixava clar que al darrere no hi havia cap voluntat d'entrar en política ni d'obtenir cap guany, sinó un propòsit més generós: posar el seu nom i prestigi com a aval d'unes persones que ella pensa que poden fer una bona feina per a aquell poble, amb independència —com és propi de la política municipal, i encara més dels municipis petits— de les sigles amb les quals es presentin. La mateixa Simón ha remarcat la seva distància ideològica amb Junts, però és evident que aquí no es tractava d'això. No conec Carla Simón, però m'imagino que devia pensar que aquestes coses ja se sobreentenien. Va pecar d'optimista.

La directora i guionista de l'exitosa pel·lícula Alcarràs, Carla Simón, ha decidit fer marxa enrere i no incorporar-se finalment a la llista de Junts a les Planes d'Hostoles, el poble de la Garrotxa on es va criar, per a les municipals del 28 de maig. Així ho afirma en un comunicat, en què lamenta "la lectura descontextualitzada" que s'ha fet de la seva participació en la política municipal d'un poble "de tan sols 1.700 habitants". "Per aquest motiu, he decidit retirar-me de la llista a la qual vaig donar suport simbòlicament com a suplent independent", afegeix, i subratlla que no és de Junts ni comparteix "la seva opció política ni la majoria de les seves idees".

Un dia després que el nou candidat de Junts a les Planes d’Hostoles (la Garrotxa), Pablo Odell, anunciés la incorporació de Carla Simón a la llista electoral del partit, cinc regidors de Junts de l'actual govern del poble han plegat en bloc renunciant a les seves actes. La dimissió, però, no ha agafat del tot l'alcalde de les Planes, Eduard Llorà, per sorpresa. Fonts de Junts puntualitzen a l'ARA que la decisió ja estava presa abans de la incorporació de la cineasta com a candidata. Ara bé, el trencament s'ha consumat amb el lliurament de les actes durant la celebració del ple d'aquest divendres. Amb la seva dimissió, a un mes i mig de les eleccions, han deixat el govern municipal, encapçalat per l'alcalde Eduard Llorà, en minoria, amb només tres dels nous membres que tenia.

Tots els partits busquen incorporar noms il·lustres a les llistes electorals per donar un impuls a les seves candidatures. En l'àmbit municipal, els fitxatges són més cobejats per la dificultat de trobar gent de renom i nascuda al poble que vulgui fer el salt a la política. El darrer cop d'efecte ha estat la incorporació de la directora d'Alcarràs, Carla Simón, com a primera suplent, a la llista de Junts a les Planes d'Hostoles, el poble de la Garrotxa on es va criar, tot i que no hi està empadronada i, per tant, no hi podrà votar. En la mateixa posició, però amb dret a vot, hi anirà el cantant de Zoo, Toni Sánchez, a la llista de Més Gandia, que agrupa Compromís, Esquerra Unida i Podem i que governa amb el PSPV. L'artista, conegut popularment com a Panxo, ja va anar de suplent el 2019 i de número 6 el 2015. L'exfutbolista Oleguer Presas, que mai ha amagat el seu suport a la CUP, també tornarà a ocupar un lloc simbòlic en la candidatura de la Crida per Sabadell com ha anat fent en els darrers comicis.

La directora i guionista de l'exitosa pel·lícula Alcarràs, Carla Simón, s'incorpora a la llista de Junts a les Planes d'Hostoles, el poble de la Garrotxa on es va criar, per a les municipals del 28 de maig. Així ho ha revelat aquest dijous a Twitter el candidat del partit al municipi, Pablo Odell, i ho ha confirmat ella mateixa en declaracions a l'ARA. "Crec fermament en la seva alcaldia per al meu poble, crec que ho farà molt bé", afirma la cineasta a aquest diari, aclarint que no forma "part de Junts" i que se suma a la candidatura com a independent i en la posició número 10, com a primera suplent. "Els noms dels partits, als pobles, són molt relatius", destaca.