1. L'elecció de Zohran Mamdani, un progressista musulmà –encara que pugui semblar una contradicció en els termes–, com a alcalde de Nova York va ser la notícia de la darrera nit electoral americana, un senyal que no tot està comprat als Estats Units de Donald Trump i que les sobreactuacions del president no enganyen a tothom, malgrat que al Partit Demòcrata li costi reaccionar. De seguida, la condició de Nova York va operar com a factor de contenció de certs entusiasmes: una ciutat cosmopolita i singular, amb un món i una vida pròpia, res a veure amb l’Amèrica profunda. I així es repetia un tòpic: el que passa a Nova York no és representatiu del país sinó de consum intern, propi d’una ciutat oberta al món i contenta d’haver-se conegut.

Quina és la identitat de Nova York? Com que el seu vincle amb el país és relatiu, com deixant que corri l’aire, una mena de living apart together que la vincula i l’allibera al mateix temps, la seva identitat no es basa en una tradició exactament compartida amb la resta. No ve del passat sinó del futur, no ve del rerepaís sinó del davantpaís. Més que en una cultura pròpia es basa en una energia comuna, un temperament: velocitat, ambició, barreja i tolerància pràctica. La ciutat ofereix oportunitats, no arrels. Per això els carrers i avingudes no hi tenen nom, però en canvi sí que tenen ànima. Per això apunta tan cap amunt i mira tan poc cap a terra. La idea és que és un lloc on cadascú pot ser ell mateix sense haver de participar en un nosaltres previ. I això, que pot semblar una manca d’identitat, és paradoxalment la seva marca d’identitat.

Una de les preocupacions centrals de les forces democràtiques és com contrarestar el discurs simplista i trampós, però escampadís i aparentment efectiu, que l’extrema dreta propaga, sobretot a través de les xarxes socials i d’allò que està substituint la manera tradicional que teníem d’informar-nos i de conformar les nostres opinions. (L’altre dia, en un establiment del centre de Barcelona, l’empleada, una dona jove, es va sorprendre en veure que duia un diari sota el braç, i va exclamar, ingènuament, en el seu spanglish: “Pero señor Josep Maria, ¡qué old-fashioned, leyendo un periódico de papel!”)

Juny del 2017. Catalunya bull en ple Procés, a les portes d'un estiu que marcaria un punt d'inflexió en la política catalana. Però, mentre la discussió se centra en el referèndum de l'1-O, Barcelona En Comú, amb l'aleshores alcaldessa Ada Colau al capdavant, organitza una cimera municipalista que reuneix 180 ciutats i uns 700 activistes de l'esquerra internacional a la capital catalana. És el Fearless Cities, un esdeveniment que després s'expandirà als Estats Units i Europa. Allà, s'hi forja un contacte que serà clau per a l'estratègia de mobilització de BComú d'aleshores ençà: el del Working Families Party (WFP), formació afí al nou alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, i nova esperança de l'esquerra en temps d'auge de l'extrema dreta. El primer contacte s'havia produït quan Colau va arribar a l'alcaldia, a petició d'aquest partit, pel que suposava el triomf de la candidatura de BComú a les eleccions del 2015. Tanmateix, la relació entre les dues formacions encara es va estretir més de cara a la campanya del 2019, quan Colau va aconseguir revalidar el càrrec gràcies al PSC, Manuel Valls i Ciutadans, tot i la victòria del republicà Ernest Maragall.

El flamant alcalde de Nova York s'ha guanyat l'electorat descontent d'un dels centres urbans més importants del món. Ho ha fet amb un estil comunicatiu dinàmic i, pels canals més potents de capacitat massiva d'atenció, ha aconseguit convèncer els habitants de l’antiga New Amsterdam. El Saturday Night Live de fa deu dies parodiava un Mamdani encara en campanya que volia oferir als votants atenció sanitària gratuïta, habitatge assequible i wifi gratis. Seguidament, ell mateix es feia la pregunta: "Com a alcalde, ho puc fer possible? Encara no ho sé, la veritat" i, després d'una pausa, afegia: "Però junts descobrirem... que la resposta és no".

La victòria de Zohran Mamdani, nascut a Uganda i criat al barri de Queens, a les eleccions a l’alcaldia de Nova York s’ha produït la mateixa setmana que l’adeu de Nancy Pelosi, històrica líder demòcrata i primera dona a presidir la Cambra de Representants. I coneixent la seva trajectòria, costa creure que sigui una coincidència. Pelosi no és de les que deixen res a l’atzar. La seva decisió de deixar la política obre un relleu generacional que ja va defensar quan va pressionar Joe Biden perquè es retirés després del seu desastrós debat presidencial contra Donald Trump. 

Aquesta setmana Zohran Mamdani ha donat la volta el món quan ha guanyat a la ciutat de Nova York en temps de Donald Trump. Aquest nord-americà, declarat socialista, de 34 anys, d’origen musulmà, ha aconseguit connectar amb el vot jove i donar un bri d’esperança al Partit Demòcrata, tot i que seria un error pensar que es poden extrapolar els resultats a tots els Estats Units. A través de recursos que també utilitza l’extrema dreta –xarxes socials, missatges simples i promeses difícils de complir– s’ha emportat la victòria, però la clau del seu discurs ha estat tornar a posar al centre les condicions materials de la població, sobretot de l'habitatge. Una qüestió que en els darrers anys no ha ocupat el discurs central del Partit Demòcrata, perquè si no no s’explica per què Trump va guanyar les eleccions com ho va fer. Mamdani ofereix una fórmula per lluitar contra l’extrema dreta, que és parlar d’assequibilitat.

A l’historiador Yuval Noah Harari li van preguntar què veia rere el canvi de denominació del departament de Defensa per departament de Guerra que Trump ha decretat als EUA. La resposta, acompanyada d’un somriure trapella, va ser: "És senzill. No cal buscar explicacions complicades. Passem de la defensa a la guerra. Què podria ser més fàcil d’entendre?" Guerra vol dir guerra. És la política de la por, de l’agressivitat, de la força com a llei del nou desordre mundial. Del nacionalisme agressiu.

Veient els preus dels lloguers i dels pisos de compra, i comprovant com els sous van quedant clarament superats per l'encariment de la vida, no estranya que hagi guanyat les eleccions municipals de Nova York un candidat que ha fet campanya amb eslògans com ara “una ciutat que ens puguem permetre”.

Com que hi va haver alerta i avui teletreballava, la guionista d’humor ha vist a la tele que el nou alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, serà el primer musulmà que governi la ciutat. Es mira les lletres, grogues, amb rivets vermells, tan de Pulp Fiction, que han servit per fer conèixer el seu nom a la campanya. Ara, al programa de la Melero diuen que va conèixer la seva dona, una artista plàstica amb serrell recte, al "Tinder halal".

Durant la campanya electoral del seu marit –el ja nou alcalde de Nova York, Zohran Mamdani–, Rama Duwaji ha preferit mantenir-se en un segon pla. Ha rebutjat les peticions d’entrevistes i ha optat per anar a pocs actes públics, saltant-se, fins i tot, el debat electoral. Així i tot, aquesta jove artista de 28 anys no ha pogut evitar cridar l’atenció de la premsa generalista i també de l’especialitzada en moda, que ja l’han encimbellat a l’estatus d’icona d’estil.

Marta Galceran és doctora en relacions internacionals per la UPF i investigadora sènior de l’àrea de ciutats globals del Cidob. Atén l’ARA per avaluar les causes i conseqüències del triomf de Zohran Mamdani a les eleccions municipals de Nova York.

La victòria a les eleccions municipals de Nova York de Zohran Mamdani, un candidat musulmà de 34 anys que es defineix com a "socialista", una paraula tabú als Estats Units, suposa un autèntic terratrèmol polític per a aquest país de conseqüències que encara és aviat per calibrar. D'una banda, representa una victòria de l'ala més radical i inconformista del Partit Demòcrata contra l'establishment liberal novaiorquès que sempre l'havia dominat. Aquesta elecció, com la d'Alexandria Ocasio-Cortez com a diputada a la Cambra de Representants en el seu dia, aprofundeix en la polarització política nord-americana, un escenari en què Donald Trump ja ha demostrat que es mou amb comoditat.

La victòria de Zohran Mamdani a les eleccions a l'alcaldia de Nova York ha suposat la primera clatellada a l'onada trumpista que fa un any va imposar-se als comicis presidencials dels Estats Units. La foto panoràmica mostra un triomf contundent del candidat demòcrata a pràcticament tota la ciutat. Però si fem zoom als diferents districtes electorals, es pot analitzar el resultat amb més detall, tenint en compte el perfil social dels residents.

La matinada ens ha portat una notícia dels Estats Units que genera esperança: Trump ha estat derrotat estrepitosament a la seva ciutat, a Nova York, a les eleccions municipals. Els novaiorquesos han elegit com a alcalde un candidat de 34 anys, musulmà, nascut a Uganda i socialista. 

Un proverbi anglès diu que cada núvol té una escletxa platejada, i aquesta és una bonica definició de l’esperança. Quan dins del fosc moment polític s’obre una clariana, cal celebrar-ho. Una experiència de lideratge compartit amb resultat exitós ha sorprès i entusiasmat alhora moltes persones afectades per l’anomenada “fatiga democràtica”. El passat 13 de juny, Zohran Mamdani i el responsable financer de la ciutat novaiorquesa, Brad Lander, van anunciar un cross-endorsement: Mamdani va demanar als seus votants que votessin per Lander en segon lloc, i Lander, al seu torn, va fer el mateix per Mamdani. Ambdós estaven en pugna per guanyar la candidatura del partit demòcrata a l’alcaldia de Nova York, però la rivalitat no va impedir una estreta aliança. Si un d'ells era eliminat, els vots de l'altre fluïen directament al candidat encara vigent, enfortint la seva posició. Junts eren molt més forts que separats: Lander aportava estructura política, la seva base a Brooklyn i una enorme experiència; Mamdani impulsava una campanya vibrant entre joves, immigrants i comunitats progressistes.