Un proverbi anglès diu que cada núvol té una escletxa platejada, i aquesta és una bonica definició de l’esperança. Quan dins del fosc moment polític s’obre una clariana, cal celebrar-ho. Una experiència de lideratge compartit amb resultat exitós ha sorprès i entusiasmat alhora moltes persones afectades per l’anomenada “fatiga democràtica”. El passat 13 de juny, Zohran Mamdani i el responsable financer de la ciutat novaiorquesa, Brad Lander, van anunciar un cross-endorsement: Mamdani va demanar als seus votants que votessin per Lander en segon lloc, i Lander, al seu torn, va fer el mateix per Mamdani. Ambdós estaven en pugna per guanyar la candidatura del partit demòcrata a l’alcaldia de Nova York, però la rivalitat no va impedir una estreta aliança. Si un d'ells era eliminat, els vots de l'altre fluïen directament al candidat encara vigent, enfortint la seva posició. Junts eren molt més forts que separats: Lander aportava estructura política, la seva base a Brooklyn i una enorme experiència; Mamdani impulsava una campanya vibrant entre joves, immigrants i comunitats progressistes.
Dos dies més tard, Mamdani va ampliar la coalició sumant-hi Michael Blake, exvicepresident del Comitè Nacional Demòcrata, amb un cross-endorsement mutu similar. L'objectiu era acumular també els vots de Blake, particularment present al Bronx. Les campanyes dels tres candidats van coordinar missatges, hi va haver recursos compartits: trucades automatitzades, esdeveniments conjunts i suport mutu en xarxes socials i materials impresos (fins i tot fullets amb Mamdani i Lander al revers).
Per què és tan especial el que hauria de ser comú i raonable? Per la seva raresa en una època de personalismes, hiperlideratges i enfrontaments acarnissats entre polítics, fins i tot dins del mateix partit. És interessant constatar que no va ser una clàusula condicional ("si Mamdani guanyava, Lander seria segon"), sinó un pacte unilateral recíproc abans de l'elecció: Mamdani i Lander es van comprometre mútuament a aparèixer en segon lloc a les paperetes de l'altre. No es va tractar d'una oferta postelectoral, sinó d'una estratègia prèvia, dissenyada per consolidar vots progressistes abans del recompte i evitar la fuga de vots cap a candidatures tradicionals.
Aquest gest de lideratge compartit, tan inusual, ha captat l’atenció de molts novaiorquesos, cansats de la política agressiva i de confrontació. Perquè Mamdani no només ha impulsat una estratègia col·laborativa, mantenint una campanya inclusiva i unida, sinó que s’ha centrat en problemes concrets de la ciutadania amb missatges atractius: congelar lloguers, increment d’impostos als més rics, transport gratuït, supermercats municipals i cura infantil universal. Ha defensat el model de “la ciutat que ens podem permetre”, dirigint la seva veu a la "pobresa real", als que no arriben a final de mes o al venedor ambulant. L’escolta activa ha estat una altra de les seves característiques, juntament amb contingut audiovisual creatiu que apel·lava a la generació Z. No ha eludit controvèrsies, però les ha enfrontat amb posicionaments globals com a expressió de principis ètics universals. Per una vegada, el contingut i la forma han anat harmònicament compassats. El resultat: Mamdani ha guanyat les eleccions primàries del partit demòcrata contra tot pronòstic i serà candidat a l’alcaldia de NY al novembre.
Una part significativa de la ciutadania experimenta desencantament, esgotament o desafecció envers el funcionament del sistema democràtic. Els escàndols, la corrupció, la polarització extrema i la percepció d’ineficàcia política són grans responsables d’aquest fenomen psicosocial. Les conseqüències es revelen en augment d’abstenció electoral, desconfiança institucional, cinisme polític o suport creixent a alternatives autoritàries, totes elles manifestacions molt negatives per a la convivència democràtica.
El lideratge de Mamdani és un exemple referencial d’altres maneres de dirigir. Uneix els beneficis contrastats del lideratge compartit (per la seva estratègia de coalicions i escolta), a l’empatia (per la seva atenció a l'experiència diària), a l’autenticitat (pel seu estil comunicatiu i coherència ideològica) i al caràcter transformacional (per la seva agenda estructural i redistributiva). Un enfocament poc freqüent en la política actual, que el converteix en un cas d'estudi contemporani en lideratge socialment compromès.
