L'escàndol provocat per la querella per agressió sexual presentada per una agent contra el ja ex director adjunt operatiu (DAO) de la Policia Nacional José Ángel Rodríguez demostra fins a quin punt és present en la nostra societat, si l'acusació es demostra certa, la cultura de la violació. Que el principal càrrec uniformat civil de l'Estat estigui acusat d'un delicte tan greu en una querella profusament documentada llança un missatge terrible, i és que ni tan sols els cossos policials, que han de defensar el compliment de la llei, són espais segurs per a les dones davant aquest tipus d'agressions. En aquest cas, a més, la presumpta agressió s'hauria produït contra una subordinada, de manera que se sumaria un abús de poder de manual.

S’ha escrit molt, ja, del cas Pelicot, el d’aquest marit, pare i avi en aparença amant de la seva família que està sent jutjat per haver disposat, durant deu anys, del cos de la seva dona inconscient per oferir-lo a violadors desconeguts. S’ha qualificat Dominique Pelicot d’“enigma”, de “delinqüent execrable”, de “monstre”, d’exemple paradigmàtic de la “masculinitat tòxica”... Ell mateix ha admès la seva culpabilitat, tot i trobar raons que li semblen explicar els seus actes i, en part, doncs, pal·liar-ne la gravetat. Fent seva de manera esfereïdora la cèlebre frase de Simone de Beauvoir, ha dit que “no es neix pervers, sinó que s’arriba a ser-ho”. Com intenta demostrar la seva defensa i les d’altres acusats en el mateix judici, diu que va patir maltractament i abusos durant la seva infància, que allò que el movia era una “addicció”, que no odiava la seva dona sinó que l’“estimava malament” o que ella el deixava sol amb una certa freqüència per visitar els seus nets a París, entre altres excuses més o menys elaborades que anirem sentint a mesura que avanci el judici. Com es fa sovint en aquests casos (només cal veure el tractament que certs mitjans donen ara mateix a un futbolista condemnat per violació que necessita “oblidar” el tràngol de la presó i el judici fent vacances de luxe amb la seva dona), els acusats es presenten com a víctimes, sigui del seu propi entorn, de la premsa, de les xarxes socials o del “sistema”.

El Douglas (Hugh Bonneville) és un dels presentadors més populars de la televisió, un periodista veterà que s'ha guanyat el cor de la gent des del seu programa matinal, en què comparteix pantalla amb una col·lega molt més jove, la Madeline (Karen Gillan). Fins que un dia algú anònim piula un suposat acudit sexista que el Douglas hauria fet en petit comitè en un casament. En els primers episodis de Douglas is cancelled no s'explicita en cap moment el contingut de la gracieta. Perquè aquí rauria la clau de la cultura de la cancel·lació segons el creador de la sèrie, Steven Moffat. No importa què va dir el protagonista, sinó la interpretació que n'ha fet algú altre, l'etiqueta condemnatòria que se li atribueix, l'escalada de tot plegat via xarxes socials i fins a quin punt això pot suposar la fi de la carrera d'un periodista de renom.

Els mitjans de comunicació s’han començat a fer ressò del judici que s’està celebrant a Avinyó contra Dominique Pélicot i cinquanta-un homes més que van drogar i violar Gisèle Pélicot durant més d’una dècada. Un cas del qual només estem a les beceroles mediàtiques. La història és d’una atrocitat tan enorme que permet intuir el que passarà en els pròxims mesos i anys: cadenes de televisió i plataformes de pagament es posaran en marxa per explicar en forma de telefilm o sèrie documental la barbaritat que li va tocar viure a Gisèle Pélicot.

Al començament de Not a pretty picture (1976) apareix el següent rètol: "Aquesta pel·lícula està basada en incidents de la vida de la directora. L'actriu que interpreta la Martha també va ser violada a l'institut. S'han canviat els noms i els llocs". Abans de començar la seva carrera a Hollywood, Martha Coolidge (New Haven, 1946) va convertir una experiència traumàtica en el leitmotiv d'una pel·lícula valenta i revolucionària que barreja ficció i realitat per visibilitzar la cultura de la violació. Prop de cinc dècades després, arriba als cinemes en versió restaurada, a punt per emocionar i sacsejar consciències.

En el cas Alves sembla que els canvis de versió del futbolista, juntament amb la constància en la declaració de la víctima, les proves aportades i els testimonis que han declarat aquesta setmana han empès l’advocada de la defensa a parapetar-se rere el darrer salvavides: l’atenuant d’embriaguesa davant les acusacions de violació. Segons aquest nou relat, l’estat d’embriaguesa del futbolista minvava les seves capacitats cognitives i per tant no era conscient dels seus actes.

Cinc dels sis turistes alemanys detinguts per una violació en grup a una jove compatriota en un hotel de la Platja de Palma han ingressat a presó provisional per ordre del jutjat número 8 de la ciutat, després d'haver escoltat els seus testimonis dels fets. Segons la Policia Nacional, la quatre dels joves van forçar la noia i van enregistrar l'agressió amb els telèfons mòbils.

És desconcertant la reacció que ha provocat l’ús del concepte cultura de la violació utilitzat en sessió parlamentària per la ministra d’Igualtat, Irene Montero. Sorprèn que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, la considerés “una expressió no adequada en termes parlamentaris”, com si fos un insult, i demanés respecte i contenció en el llenguatge. El concepte es va forjar durant la lluita feminista dels anys 70 i continua perfectament vigent.

Vuit de cada deu catalanes han patit alguna violència masclista al llarg de la seva vida: sexual, econòmica, física, psicològica. De manera directa i física o de manera virtual, a través de les xarxes, sobretot les més joves. En l’últim informe del 2016, la xifra era de 6,5 de cada 10, segons les enquestes de victimització que fa el departament d'Interior. En l’últim any, una quarta part de les enquestades diu haver estat violentada, nou punts més que en l’última. Això vol dir que hi ha més agressions?

¿De quina manera la manipulació de les històries pot acabar marcant les nostres vides? I els traumes, ¿com poden afectar la nostra existència? Kate Reed Petty reflexiona sobre el poder de la mentida i el trauma dels abusos en la seva primera novel·la de ficció, Una història real (Empúries / Alianza Editorial), que ha traduït al català Imma Estany. Petty, que també escriu novel·la gràfica i guions de cinema, va rebre el premi 30 Below de la revista Narrative. La novel·la és agosarada: salta de gènere en gènere i explora sobre una veritat que sempre pot ser enganyosa. L'autora respon des de Baltimore, on viu.

Història.

El veredicte de culpabilitat contra Harvey Weinstein en un procés penal amb probabilitats d’acabar bé és tota una victòria per al moviment #MeToo. Tot i que l’han absolt dels càrrecs més greus –dues acusacions d’agressió sexual depredadora–, aquest resultat indica que comencen a caure les barreres socials i jurídiques que durant tant de temps han impedit que es fes justícia a les víctimes d’agressions sexuals.

Mentre aclarim què cobra la classe mitjana en general, el Fòrum Econòmic Mundial ha presentat el seu Informe anual de la bretxa global de gènere. Calculen que la discriminació trigarà encara 257 anys a desaparèixer. D'acord que les dones tenim una esperança de vida una mica més llarga, però trobo exagerat esperar una eternitat per gaudir de les mateixes oportunitats que els homes. Una vaga mundial indefinida de dones seria la millor opció. Aturar el món és la resposta més adequada. Encara que, si tenim en compte com els governs mundials es prenen la urgència climàtica, és possible que el món s'aturi una mica abans i tothom deixi de cobrar. I de respirar.

La violació es configurava en els nostres Codis Penals històrics com tenir relacions carnals amb una dona en qualsevol dels casos següents: ús de força o intimidació, dona privada de raó o de sentit o dona menor de dotze anys. La diferència entre violació i abusos deshonestos, menys castigats, girava al voltant del fi que es proposava l'autor: jeure amb una dona, en la violació, o realitzar qualsevol altre tipus de conducta sexual (incloses la penetració anal i bucal), amb víctima de qualsevol sexe, en els abusos deshonestos. En el Codi Penal vigent, la distinció entre els delictes d'agressions i abusos sexuals no se centra en el comportament sexual de l'autor, com passava abans, sinó en la intensitat de l'atac a la llibertat de la víctima. L'agressió sexual és l'atemptat realitzat amb violència o intimidació i els abusos sexuals els atemptats contra víctimes privades de sentit o amb trastorn mental de les quals s'abusi, així com els no consentits i els comesos anul·lant la voluntat de la víctima mitjançant l'ús de substàncies o sobre persones incapaces de resistir-s'hi, sigui per incapacitat física o psicològica. El comportament sexual torna a cobrar importància en un segon moment, dins ja de cada un d'aquests delictes, al permetre aplicar tipus agreujats quan l'agressió o l'abús sexual consisteixi en penetració vaginal, anal o bucal o en la introducció d'objectes o membres per les dues primeres vies. La violació es configura, així, com un delicte contra la voluntat de la víctima, mentre que els abusos sexuals són delictes comesos sense el seu consentiment o amb un consentiment viciat.