Que difícil és exterioritzar certs sentiments i pensaments íntims. I que difícil és també traslladar a la pantalla aquests processos interiors. No s'hi val només a treure de tant en tant un personatge assegut al llit d'un dormitori mirant per la finestra amb cara d'interrogant. Perquè unes imatges ressonin en els espectadors que les estan mirant (i les de La hija pequeña han estat tot un fenomen a França, on han monopolitzat converses més enllà dels cercles cinèfils) han de retratar fragments d'una vida on tothom se senti representat. És el cas de les de Fatima Daas, la protagonista i autora del llibre en què es basa aquest film?

La primera novel·la de Claire Lynch (Dartfort, Anglaterra, 1981) és d’aquells llibres cridats a obrir-se camí pel boca-orella. De fet, Un assumpte familiar no té ni un any de vida i ja porta mitja dotzena de traduccions (en català la publica Edicions del Periscopi, en traducció de Núria Saurina, i en castellà, Literatura Random House). Un assumpte familiar és tan gustós de llegir com indignant. Tracta dels grans conflictes literaris –l’amor, la lleialtat, la llibertat, els secrets familiars– però inserits dins d’unes vides corrents, amb la familiaritat trivial i inofensiva d’uns personatges molt humans i imperfectes, i amb una falsa senzillesa literària que planteja dilemes morals al lector.

La visita guiada Els orígens de l'activisme LGTBIQA+ a Girona es va estrenar dilluns passat dins la programació de les fires de Girona, però és una activitat que es continuarà fent al marge de les fires, i la intenció és que es faci quatre cops a l’any. La pròxima visita està programada per al dissabte 29 de novembre a les 11 h, totes les places ja estan reservades i hi ha llista d'espera. Veient l’èxit de les dues primeres convocatòries, amb quatre visites a l’any potser faran curt i tot.

Una història d’amor entre dues dones molt diferents que esclata l’estiu de 1961 en una casa aïllada dels Països Baixos. La Isabel és una dona reprimida i calvinista, i l’Eva és jueva i extravertida i vesteix de manera cridanera. Són prou elements per bastir una intriga, però la primera novel·la de ficció de Yael van der Wouden (Tel-Aviv, 1987) va molt més enllà: parla de desig i de sexe, però també del llegat de la història i del que succeeix quan som còmplices dels perpetradors. Escriptores com Maggie O'Farrell i Tracy Chevalier han lloat La guardiana, que ha guanyat el Women’s Prize i va ser finalista del Booker. Van der Wouden, que viu als Països Baixos des que tenia deu anys, ara està escrivint una nova novel·la sobre una dona que vol divorciar-se el 1929. La guardiana el publica Amsterdam en català, amb traducció d'Anna Carreras, i Salamadra en castellà.

"I tu, quantes lesbianes coneixes?". La pregunta la fa Isabel Franc, escriptora i activista lesbiana, coautora amb Rosa Navarro de Darrere les persianes, un còmic sobre el silenci que històricament ha envoltat el lesbianisme. De fet, dones trans i homes gais van ser les úniques cares de la repressió franquista i de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+, que ha guanyat en sigles amb els anys. En les imatges de l'època que fotògrafes com Colita van fer en les primeres manifestacions de finals dels anys 70, les dones lesbianes (les que fan referència a la L) no hi apareixen. "Les dones trans van posar-se al davant perquè no tenien res a perdre i ja eren visibles", respon Franc.

La Isabel i la Carmen van ser dues mestres que es van conèixer en un poble de València i es van enamorar en temps de Franco. Van viure juntes més de 20 anys, però mai van fer públic que eren parella. Un dia van prendre una decisió, que no podem revelar per no fer espòiler, i els seus noms van sortir a la premsa. Mentre feia recerca, l'actriu, compositora i escriptora Àfrica Alonso (Barcelona, 1995), es va topar amb la seva història i es va preguntar què les havia dut fins allà. En va fer un musical, en el qual ella mateixa es posa en la pell de la Isabel, que es va estrenar el 2020 i s'ha representat més de 200 vegades. Ara, després d'una investigació que la va du fins al poble on van viure les dues mestres, n'ha escrit una novel·la, Una llum tímida (Empúries/Seix Barral).

Al llibre Ausencia y exceso (2022), Francina Ribes analitza l'arquetip de la "lesbiana assassina" que va proliferar als thrillers dels anys noranta per traçar com una representació en principi negativa de la dona homosexual també podia esdevenir una "imatge de resistència i tenir un cert poder subversiu". Sangre en los labios, el segon llargmetratge de la britànica Rose Glass, entronca de forma autoconscient amb aquesta contradicció en apropiar-se de l'arquetip i inscriure'l en un altre context, el de la ficció pulp a la qual es fa referència des del títol, amb la seva pròpia història de representació lèsbica contracultural.

Hi ha poc a retreure a una pel·lícula tan honesta com Dos chicas a la fuga, que assumeix des del seu inici –una gràfica i còmica escena de sexe lèsbic– la seva naturalesa de proposta lúdica, gamberra i explícitament queer escrita a quatre mans per Ethan Coen i la seva dona, Tricia Cooke, muntadora de bona part de les pel·lícules que Ethan va dirigir amb el seu germà Joel. Cooke va editar El gran Lebowski, el film dels Coen més proper a aquesta pel·lícula: en tots dos casos, un lleuger fil narratiu amb ecos de ficció criminal és l'excusa per embastar una successió de situacions rocambolesques i de personatges secundaris delirants.

Un any després de ser la presidenta del jurat oficial més jove de la història de la Berlinale, Kristen Stewart ha tornat al festival per presentar el vibrant drama criminal Love lies bleeding, que remena i subverteix els codis del thriller a través de l'abrasiva història d'amor entre la Lou i la Jackie, entre la solitària treballadora d'un gimnàs que interpreta Stewart i una jove culturista fugida de casa (una quasi debutant Katy M. O’Brian). Ambientada en uns anys 80 entesos no com a escenari nostàlgic sinó com a paradigma dels excessos de la cultura nord-americana, la Lou i la Jackie són el centre d'una pel·lícula que creix i es multiplica en cada gir de guió, plena a vessar d'armes, sexe, violència, assassinats, esteroides i al·lucinacions, però sobretot d'un sentit de l'humor corrosiu del qual no s'escapen ni les seves protagonistes, atrapades en una trama criminal que posa a prova el seu amor.

Natalie Clifford Barney va néixer a Dayton, Ohio (EUA), la tardor del 1876 en el si d’una acomodada família, ja que el seu pare, Albert Clifford Barney, era fill d’un ric fabricant de travesses i vagons de ferrocarril d’ascendència anglesa. La mare, Alice Pike Barney, era d’ascendència francesa, neerlandesa i alemanya. Quan Natalie tenia sis anys i la família passava les vacances en un hotel de Nova York, va passar corrent al costat d’Oscar Wilde, fugint d’un grup de nens que la perseguien. L’escriptor la va aixecar en braços i la va rescatar. Després la va asseure a la falda i li va explicar una història.

"Com és, estar amb una dona?", pregunta a la protagonista de Permagel (Club Editor) la seva germana, que havent entès que el que vol saber és com follen, respon amb una comparació amb Pollock: "Impulsiu i senzill com el dibuix d’un nen" però amb "la magnitud de vida concentrada en el procés".

Quan algú famós del mainstream surt de l'armari sempre hi ha una allau d'opinions que en molts casos estan una mica desenfocades. Això ha passat novament amb María del Monte, que aquest any ha sigut la pregonera del Dia de l'Orgull LGTBIQ+ de Sevilla, acte que va aprofitar per explicar públicament per primer cop a la seva vida que és lesbiana. Davant d'aquest fet, que ha acaparat titulars i atenció mediàtica durant dies i dies i del qual la premsa del cor feia dècades que feia safareig –amb la boca petita, per por a querelles...–, no totes les opinions han sigut realment justes.

Amb motiu de la celebració del Dia Internacional de l’Orgull LGTBI+, que se celebra el 28 de juny, l’ARA t’ofereix cinc títols que reclamen la tolerància i la igualtat de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, queer i amb altres orientacions sexuals o identitats de gènere socialment marginades i oprimides. Són llibres que posen de manifest que formar part d’un d’aquests col·lectius no té res d’excepcional, sinó que és ben normal. O hauria de ser-ho, perquè la societat encara ha de fer uns quants passos per normalitzar-ho completament.

El Dia de la visibilitat lèsbica em va enxampar llegint In the dream House (en castellà a Anagrama molt aviat, En la casa de los sueños), un text autobiogràfic de l’escriptora nord-americana d’origen cubà Carmen Maria Machado. Hi descriu la seva experiència com a víctima d’abusos domèstics d’una parella que era una dona «carismàtica però volàtil», com la defineix amb una ironia marca de la casa. La casa del títol és el lloc on es trobaven les dues dones, un espai que, a mesura que avança la història, va passant de somni a malson.

'Ham on rye'

La gran i desconcertant sorpresa del cinema 'indie' nord-americà

Tyler Taormina manlleva el títol del seu primer llargmetratges d’una de les obres semiautobiogràfiques de Charles Bukowski, Ham on rye, traduïda aquí com La senda del perdedor, que alhora remetia irònicament a la novel·la juvenil per excel·lència a la literatura nord-americana de la segona meitat del segle XX, El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger. En aquest cas ens trobem davant d’una relectura dels codis del cinema adolescent a partir d’un dels seus rituals més idiosincràtics, la festa de graduació, que marca el pas a la vida adulta però que també implica un procés de selecció i exclusió dels seus integrants. Segueix llegint. Disponible a Filmin

]]>

Després de trencar la seva relació amb l'actriu nord-americana Ashley Benson, la model britànica Cara Delevingne, famosa per les seves celles gruixudes, els tatuatges i el posat rebel, s'ha declarat "pansexual" en una entrevista a la revista Variety, de la qual és portada aquest mes de juny. "Tant me fa que algú es defineixi a si mateix com ell, ella o això. Jo m'enamoro de la persona, això és tot. M'atrau la persona", ha explicat a la publicació en un gest de sinceritat que pot ajudar a trencar molts tabús.

]]>

'Work in progress'

Abby McEnany i Tim Mason per a Showtime. En emissió a Movistar+

L'estrena l'any 2004 de la sèrie The L word va suposar una fita en la representació en l'audiovisual de les dones homosexuals. Per primer cop en la història ens trobàvem amb una ficció televisiva en què tot el protagonisme col·lectiu requeia en un grup de lesbianes que es relacionaven i gaudien amb la mateixa llibertat i complexitat que ho havien fet els personatges heterosexuals fins aleshores. Com tota obra pionera, la sèrie creada per Ilene Chaiken amb la col·laboració de Michele Abbott i Kathy Greenberg també presentava mancances, la més important el fet que els cossos i l'estil de vida de totes les protagonistes s'ajustessin a un canon estètic i social d'allò més normatiu. Showtime acaba d'estrenar una seqüela d'aquest títol clau de la televisió queer, L: Generación Q, que diversifica un pèl el seu univers pel que fa a l'origen cultural i la identitat sexual dels personatges. Però segueix movent-se en un entorn hegemònic de triomf, riquesa, bellesa i poder.

]]>

La coneguda com la millor amiga de Whitney Houston, Robyn Crawford, ha confessat en un llibre autobiogràfic que en el temps que va passar al costat de la cantant va mantenir-hi una relació sentimental, cosa que confirma els rumors que durant anys van circular sobre l'estret vincle entre totes dues. Segons la revista People, que publica un fragment de l'obra, titulada A song for you: my life with Whitney Houston, l'artista va posar fi a l'apartat sexual de la relació en els moments inicials de la seva carrera per por que sortís a la llum.

]]>

Aquest dilluns la primera superheroïna lesbiana, Batwoman, debutava a la petita pantalla amb sèrie pròpia. El personatge, interpretat per una actriu lesbiana i de gènere fluid, ha sigut rebut com una nova fita de la visibilització de la comunitat LGTBI a la ficció televisiva, un moviment que viu en una eterna dicotomia de passes endavant i passes endarrere. I és que mentre Batwoman intenta fer justícia al col·lectiu, sèries com la telenovel·la Coronation street, una de les més populars al Regne Unit, segueixen negant als seus personatges lèsbics un final feliç i perpetuant la síndrome de la lesbiana morta. El títol del clixé és prou clar: quan un personatge lèsbic sembla arribar a la felicitat o tenir una trama consistent, la sèrie se les empesca per castigar-lo amb la mort, sigui literal o metafòrica.

]]>

Kristen Stewart es va fer internacionalment coneguda gràcies al paper de Bella a la saga 'Crepuscle'. Des de llavors, però, la seva faceta pública ha donat molts tombs, tant en la seva professió com en la seva vida personal. Queda molt lluny aquella noia que mantenia una relació sota els focus de tots els mitjans del món amb el seu company de repartiment, Robert Pattinson.

]]>