Pedro Sánchez ha obert la porta a deixar la presidència del govern espanyol per la investigació que s'ha obert contra la seva dona. Podria sotmetre's a una qüestió de confiança –que no requereix majoria absoluta al Congrés i podria superar amb els seus socis–. Ara bé, què passa si fa un pas al costat? El president espanyol no pot cedir la presidència a dit, i només té dues alternatives possibles: que un altre candidat se sotmeti a un debat d'investidura o convocar eleccions.

Les eleccions generals celebrades aquest dijous al Pakistan han deixat el país en un estat de profunda incertesa, que pot accentuar encara més l'endèmica inestabilitat en què es viu. Si bé encara no ha acabat el recompte en 44 districtes, ja es pot avançar que els candidats independents que donaven suport a l'exprimer ministre Imran Khan, empresonat ara per corrupció i altres delictes, han trencat les expectatives i han aconseguit la majoria d'escons a l'assemblea.

“Hi ha desconcert, incredulitat i negació”. “Estan alterats, decebuts i molt callats; poques bromes, aquests dies”. “Estan en estat de xoc, no entenen res”. “Ha caigut una bomba nuclear”. “Estan flipant i molt fotuts”. “Estan atacats, tenien coll avall que sumarien o que els faltaria molt poc”. “Tenen una gran decepció i, a sobre, dependre de Puigdemont els mata”. 

Els resultats electorals del 23-J han deixat lliçons per a tothom. El fet més important és que han servit per parar l'ofensiva de l'extrema dreta a Espanya. Vox hauria pogut posar les coses ben difícils al PP en cas que els populars haguessin necessitat els seus 33 diputats per arribar a la majoria absoluta. La dinàmica de blocs no s'ha trencat i les negociacions per permetre iniciar la legislatura i donar una mínima estabilitat al govern seran força complicades. Com una de les lliçons principals cal constatar que molts, si no tots, vam caure en el parany de la suposada fiabilitat de les enquestes, que van fer creure a molta gent que el resultat estava pràcticament decidit i que marcaria el fi de l'era de Pedro Sánchez.

L'idil·li de l'extrema dreta amb les urnes a l'estat espanyol va començar el 2018 a Andalusia. Apel·lant als que després han continuat sent els seus grans èxits (el nacionalisme espanyol, el combat contra la immigració irregular, contra l'independentisme, contra la memòria històrica i contra el feminisme) va assolir 12 diputats, gairebé 400.000 vots i la clau del canvi de govern. Va investir el llavors candidat del PP, Juanma Moreno Bonilla. Des d'aquell moment, cada cop que s'ha cridat els ciutadans a votar, Vox ha anat guanyant nous adeptes, fent forat especialment en els barris més pobres, als que arribava amb suposades solucions fàcils per resoldre problemes difícils.

Un dels titulars de les eleccions de diumenge és el cop dur que han rebut les formacions independentistes. ERC, Junts per Catalunya i la CUP han deixat escapar vora 700.000 vots: els republicans, qui més en perden, n'han vist desaparèixer 416.000 respecte a les eleccions generals del 2019; la CUP n’ha perdut 149.000, i Junts 141.000. Si ho mirem en percentatges, ERC ha retrocedit 10 punts percentuals respecte al 2019, Junts 2,5 i la CUP 3,5, una davallada que en l’últim cas ha deixat la formació anticapitalista fora del Congrés. Entre totes tres formacions, i si hi sumem el PDECat-Espai CIU, el bloc independentista va sumar diumenge el 28% dels vots, una de les xifres històriques més baixes. El principal beneficiat ha estat el PSC, que ha rebut més de 150.000 vots d'antics electors d'Esquerra, 35.000 de Junts i 24.000 de la CUP. Més de 200.000 votants que el 2019 van optar per opcions independentistes ara han preferit el PSC.

El PP i Vox van assolir bona part del poder institucional al País Valencià en les eleccions d'ara fa dos mesos. Des de la presidència de la Generalitat, amb Carlos Mazón al capdavant i amb un extorero que exalta el franquisme de vicepresident, fins als ajuntaments de València, Castelló i Alacant, i també dues de les tres diputacions provincials, els pactes entre els populars i l'extrema dreta han germinat, amb l'extrema dreta dins o fora dels governs. I fruit d'aquests acords també han arribat titulars llampants que qüestionen la violència masclista, la memòria històrica o que carreguen contra l'ús del català.

La victòria del PSC és la del triomf del vot útil. Si, al capdavall, qualsevol elecció formula una pregunta als electors, la pregunta que la majoria de votants catalans van acabar contestant-se va ser quina era la millor manera de frenar el PP i Vox i la resposta va ser votar socialista. El PSC ha tornat a ofrenar noves glòries al PSOE i Salvador Illa ha fet un pas més en direcció a la Generalitat. Al Govern de Pere Aragonès se li complica la navegació.

El consol, no tan magre com podria semblar, és el desinflament del front de la dreta nacionalista espanyola per la banda més ultra. La davallada de Vox és severa, recorda la de Ciutadans i mostra que el vot que havia migrat cap al partit de Santiago Abascal comença a tornar cap allà d'on havia sortit, és a dir cap al PP. Recordem que el PP va també ple de negacionistes: del canvi climàtic, de la violència de gènere, de la diversitat nacional, de la pluralitat lingüística i cultural, etc. Per tant: un consol no desdenyable, sí, però d'alegria, més aviat cap ni una. Sobretot perquè els resultats auguren rebaixes (de discurs, de to, d'exigència) en els temes que acabem d'esmentar, també per part de l'esquerra.

Un club de futbol fa bé de no prendre partit. Això no evita que el futbol sigui inseparable de la política. Com tot, de fet. Els pericos sabem què són i què representen els qui es declaren “apolítics”. Ho són com ho era el dictador sanguinari que van patir els nostres pares: “Haga usted como yo y no se meta en política”. Un personatge més present que mai en aquestes eleccions, per cert. Perquè mai fins ara els seus hereus més purs i genuïns havien arribat a unes eleccions amb possibilitats de formar part del govern. És per això que avui em semblaria una frivolitat desaprofitar aquest espai d’opinió escrivint, només, de futbol. Diumenge hi ha molts drets en joc, drets individuals i drets col·lectius. I uns senyors que volen eliminar tots aquests drets en nom de la Pàtria i de la Llei Natural. Ho hem d’evitar.

En la campanya de les eleccions municipals de Barcelona es podia entreveure el gen convergent a la candidatura de Junts. Estava encapçalada per Xavier Trias, que exhibia pedigrí pactista i estava obert a tota mena d’aliances per governar. En canvi, en aquestes eleccions espanyoles aquest fil és difícil de percebre: la cap de llista, Míriam Nogueras, promet una estratègia diferent de la del catalanisme tradicional del peix al cove –"Ja s’ha provat i no ha funcionat", diu– i el sector més dur ha copat la major part de discurs públic de la campanya electoral. Per ara, Junts condiciona la investidura de Pedro Sánchez a la transferència de les competències per organitzar un referèndum i equipara el PSOE i el PP en relació amb Catalunya. Ni la participació de Xavier Trias en campanya, que va reaparèixer dimarts en un acte al Born Centre Cultural, ha modificat aquesta línia: "Ens volen destruir", va clamar taxatiu l’exalcalde de Barcelona.

Si el 23-J es confirma el triomf de la dreta a Espanya, les coses es mouran més ràpidament del que s'havia previst dins de les parets de l'Ajuntament de Barcelona. La capital catalana quedaria convertida en una mena de baluard progressista i això podria accelerar l'entrada dels comuns al govern que lidera Jaume Collboni, que ara compta amb només els deu regidors que les urnes van donar al PSC. L'entrada dels d'Ada Colau (amb ella o sense) al govern municipal és un pas que pràcticament tothom ja dona per fet a l'Ajuntament. I des de les files del seu partit algunes veus no amaguen que un triomf de la dreta a les eleccions generals podria ser l'"accelerador" per presentar un acord de les forces progressistes a Barcelona com més aviat millor. Oficialment, els comuns insisteixen en la via del tripartit, que ja defensaven en les negociacions per a la investidura, i expliquen que no s'ha entrat encara a negociar res. Donen per fet, però, que Collboni no podrà governar només amb deu regidors i criden a configurar un govern d'esquerres com més ampli millor, que sumi també ERC. I els republicans diuen que no tanquen la porta a parlar-ne, però que encara no han mantingut cap conversa formal en aquest sentit.

Pedro Sánchez es jugava bona part de la campanya en el cara a cara, i el resultat no pot ser més agredolç per al candidat socialista. Després d’haver creat unes grans expectatives i haver renunciat a un cap de setmana de campanya per preparar el debat, Alberto Núñez Feijóo va resultar ser un oponent molt més dur del que potser esperava. Especialment en el primer bloc, l’econòmic, en què el líder gallec va aconseguir sembrar dubtes sobre el balanç econòmic triomfalista de Sánchez. “La primera cosa que faré quan arribi a la Moncloa serà veure quants fixos discontinus són, en realitat, demandants d’ocupació”, va proclamar.

D’aquí menys d’un mes hi ha eleccions, i segons el que explica avui el David Miró, a Madrid la situació és la següent: hi ha eufòria al PP, que es veu amb 160 diputats. No m’estranya que hi hagi eufòria, ja que ara en té 88, i tot i que la majoria absoluta són 176 diputats, seria una victòria aclaparadora que li posaria els pactes molt fàcils. Lògicament, al PSOE hi ha pessimisme, tot i que Pedro Sánchez és un resistent, però a quatre setmanes d’anar a les urnes pinta a marea blava.

Dues qüestions prèvies per si l’amable –i alhora enrabiat– lector d’aquest article prefereix estalviar-se’l. La primera, tot i l’enorme mandra que em fa anar a votar a les eleccions espanyoles del 23-J, si no es torcen encara més les condicions, ho faré. La segona, a més de creure que l’abstenció està justificada, en comparteixo l’estat d’ànim i moltes de les raons que portaran molts independentistes a practicar-la. I, tanmateix, vull explicar les deu raons que a mi m’arrossegaran a votar.

Treure pit de la gestió econòmica de la legislatura i confiar que la ciutadania ho tingui en compte de cara a les eleccions generals del 23 de juliol. Aquesta és la bandera que la vicepresidenta primera i ministra d'Assumptes Econòmics, Nadia Calviño, ha tornat a desplegar aquest dilluns, en el marc de la primera jornada del Curs d'Estiu Santander organitzat per l'Associació de Periodistes d'Informació Econòmica (APIE).

Dissabte passat va acabar el dirty dancing políticament obscè de flirtejos, canvis de parella i allitaments discrets per a l’elecció dels nous alcaldes. Un espectacle de promiscuïtat descordada, fins i tot de prostitució política: sexe per cadires. De falta de fidelitat als principis i als compromisos. I tot, amb una manca de respecte a la voluntat dels electors, de qui es vulnera les preferències, i a una llei no escrita segons la qual es feia alcalde el més votat. Un mal exemple que sobretot va posar en circulació Ada Colau, primer guanyant Trias sota el paraigua de les clavegueres de l’Estat, fa quatre anys expulsant el vencedor Ernest Maragall amb el suport de la dreta extrema, anticatalana i racista de Manuel Valls, i ara faltant als seus compromisos, votant al costat del PP. Després de tot això, visca la Pepa.

En l’actual context electoral es detecten sectors i organitzacions dins de l’independentisme que estan fent bandera política del vot nul, del vot en blanc o de l’abstenció. D’altra banda, sabem que els motius o raons que impulsen alguns electors a aquests comportaments són molt variats, a vegades contradictoris, cosa que fa que resulti tècnicament difícil interpretar-los a posteriori. 

Sortia de votar. Un home gran, com jo, que suposo que porta uns mesos amb una pensió una mica més digna, explicava a dos companys que havia votat a qui, en cas de guanyar, ja no tornaria a augmentar-l'hi. A la nit, la meva dona torna d’estar present en un recompte: les tres persones joves que formaven la mesa (una d’elles amb divuit anys acabats de fer) expliquen que passen de votar. Just abans d’anar a dormir descobreixo que al bressol de Catalunya hi ha guanyat una persona que no vol la invasió i l’adulteració forana del país. L’endemà, faig a la presó una trobada educativa amb una cinquantena de persones recluses per parlar de com han de seguir educant els fills i filles que han quedat fora. Un jove que potser no té encara els trenta anys discuteix amb mi perquè “una tia del govern ha dit que els fills són de l’Estat”. Li proposo pensar com ajudar el seu des de la distància, però segueix: “És que a l’escola els adoctrinen”. No ha pogut votar, però em deixa molt clar a qui hauria votat...

Fitxatge sorpresa d'ERC de cara a les eleccions generals del 23-J. El periodista polític i escriptor Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) se suma a les files republicanes com a número tres de la llista per Barcelona, segons ha avançat La Vanguardia i ha pogut confirmar l'ARA. El també professor de periodisme a la Blanquerna (Universitat Ramon Llull) i col·laborador en diversos mitjans, completarà el podi de la candidatura que encapçala l'actual portaveu d'Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, i que té com a número dos la fins fa pocs dies consellera d'Acció Climàtica, Teresa Jordà.