Fins al 23 de juliol, i al llarg de divuit funcions, el Teatro Real de Madrid programa el muntatge de La traviata que el 2005 es va estrenar al Festival de Salzburg amb direcció escènica de Willy Decker. Vint anys després d’aquelles primeres representacions, protagonitzades per Anna Netrebko, Rolando Villazón i Thomas Hampson, l’espectacle manté la seva solidesa gràcies a una dramatúrgia que contemporitza la història de la dama de les camèlies, sense trair l’essència de l’obra però reforçant i visibilitzant alguns aspectes que les lectures tradicionals han deixat de banda.

El brindis està prou justificat. Cal brindar pel retorn al Liceu de la producció de La traviata de Verdi amb direcció escènica de David McVicar. "Una producció esplèndida", certificava el crític Xavier Cester arran de les representacions al teatre de la Rambla l'octubre del 2014, sis anys després de l'estrena a la Scottish Opera de Glasgow. Cester en destacava "la precisió de tiralínies amb què McVicar explica la història, movent els personatges amb la màxima claredat i aportant una quantitat ingent de detalls profitosos". "Un molt feliç muntatge [...], amb tota la força teatral dels millors muntatges de David McVicar", consignava Jaume Radigales, també a l'ARA, el desembre del 2020, quan aquesta Traviata es va haver de representar en condicions pandèmiques a causa de les mesures contra la covid que van reduir els aforaments dels teatres. Cal brindar, doncs, perquè el Liceu la recuperi. I ho celebra el públic, que pràcticament ha exhaurit les entrades per a les dotze funcions que es faran del 17 de gener al 2 de febrer.

Al llarg de la seva vida artística i des de la seva quarta òpera (I lombardi), Verdi va haver de lluitar perquè la censura li permetés estrenar les seves obres tal com les havia concebudes. I Un ballo in maschera ocupa un dubtós lloc d’honor en aquell altre ball de bastons amb els senyors censors, en aquest cas de Nàpols, ciutat que va ser substituïda per Roma a l’hora d’estrenar una obra mestra com la que ens ocupa i que pertany a l'últim període de creació del músic italià.

"Tenim les cinc millors veus verdianes per fer Un ballo in maschera", assegura el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. Ho diu a propòsit de les deu funcions de l'òpera de Verdi programades al teatre de la Rambla del 7 al 20 de febrer, amb direcció musical de Riccardo Frizza i posada en escena de Jacopo Spirei a partir del projecte que va embastar Graham Vick abans de morir a causa del covid el 2021. "Graham va morir al juliol [tot just va poder enllestir l'escenografia i el vestuari], els assajos van començar a l'agost i l'estrena al Teatro Regio de Parma va ser a l'octubre. Per a mi va ser una experiència molt dolorosa, va ser com posar-te la roba del teu pare acabat de morir", explica Spirei.

Ja és un lloc comú definir com a admirable la tasca d’Amics de l’Òpera de Sabadell, gestionada ara per la Fundació Òpera Catalunya (FOC). En el fons, es mantenen els mateixos principis que el 1982 una colla de bojos capitanejats per la incombustible Mirna Lacambra van posar al servei de la nostra ciutadania, amb indissimulat entusiasme: programar les òperes de repertori, estimular el planter de veus joves (especialment les de casa) i dur la bona nova operística a diversos teatres, assentant un model que ja és un referent cultural del país.

La literatura i l’òpera han tingut punts de contacte evidents. La base fundacional de l’espectacle operístic era la recuperació de la tragèdia grega i la seva manera de representar-se, és a dir, cantada. Ho va deixar molt clar Aristòtil al tractat Poètica, i els membres de les camerate florentines de finals del Renaixement (fi del segle XVI i principis del XVII) així ho van posar en pràctica.

Escènicament, i sense cap mena de dubte, II trovatore és l’òpera més difícil de la trilogia popular de Verdi. Ja l’obra original, el drama romàntic El trovador d’Antonio García Gutiérrez, és un insult a la intel·ligència que en el seu moment va ser parodiada pel nostre Serafí Pitarra amb l’impagable Lo cantador. En els nostres dies, i a l’hora de muntar l’òpera verdiana, o es recorre a la caspa original amb rivets dels Germans Marx i de La venganza de Don Mendo o es trasllada a contextos allunyats del segle XV en què s’ambienta. En el cas que ens ocupa, i basant-se en el conflicte bèl·lic original de la trama, Àlex Ollé situa l’òpera en el context de la Primera Guerra Mundial. I ho fa amb intel·ligència, amb eficàcia narrativa i en un marc escenogràfic magníficament dissenyat per Alfons Flores, que recorre a uns recursos modulars multifuncionals que ocasionalment evoquen el monument a l’Holocaust de Berlín. El muntatge, bellament il·luminat per Urs Schönebaum i ben vestit per Lluc Castells, en cap cas mereixia l’esbroncada final amb què el va rebre un sector del públic.

La Primera Guerra Mundial ha funcionat com a context d’òperes com Silent night, de Kevin Puts i Mark Campbell, sobre la treva nadalenca al front occidental el 1914. També va influir decisivament Alban Berg per compondre Wozzeck, i la posada en escena de William Kentridge ho va fer més explícit en la producció que es va veure fa uns mesos al Liceu. I el War requiem de Britten que també es va interpretar la temporada passada al teatre de la Rambla es basava en els poemes de Wilfred Owen, que va morir al front el 4 de novembre del 1918. La Primera Guerra Mundial també ha servit com a recurs perquè alguns directors d’escena deslocalitzin històricament grans títols operístics. És justament el que fa Àlex Ollé a la producció d’Il trovatore de Verdi, de la qual es fan deu funcions al Liceu del 27 d’octubre al 8 de novembre: portar a les infames trinxeres del segle XX el drama de capa i espasa ambientat al segle XV durant la revolta de Jaume d’Urgell contra Ferran d’Antequera, just després del Compromís de Casp.

'Nabucco'

Festival de Peralada. 30 de juliol

Verdi va renéixer aquest dissabte amb aquella força anorreadora que et deixa clavat a la cadira. El Nabucco que vam escoltar a l’Auditori de Peralada va ser espatarrant. Vam assistir a una gran nit operística, d’aquelles en què tots els elements conflueixen per fer bona música. Fins i tot el fet que l’òpera fos en versió concert i que ni tan sols hi hagués subtítols va ajudar a dirigir l’atenció cap a la música.

]]>

Han passat 170 anys d’ençà de l’estrena de Rigoletto a La Fenice de Venècia i han corregut molts rius de tinta sobre l’òpera de Giuseppe Verdi inspirada en Victor Hugo. L’òpera que més i amb més virulència va patir el llast de la censura. L’òpera que obre la “trilogia popular” del músic italià i que, tot i la pàtina de gràcil i encomanadís melodisme (començant per la misògina i masclista canzonetta del tercer acte La donna è mobile ), no amaga una profunda reflexió sobre els límits de la moral, en el context d’una cort ducal que put a clavegueram per la seva abjecta immoralitat, que afecta tots els personatges. Tan sols Gilda s’erigeix com a figura pura, innocent i per tant més damnada pels lascius impulsos del duc i pel ferri control del seu pare, el bufó Rigoletto, còmplice indirecte de la mort de la noia.

]]>

El duc de Màntua, Gilda i Rigoletto constitueixen un dels triangles tràgics més populars de la història de l'òpera. Prou que ho sap el públic barceloní: des del 1853, Rigoletto, de Verdi, s'ha representat 325 vegades al Gran Teatre del Liceu. L'últim cop va ser el 2017, amb direcció escènica de Monique Wagemakers, un fastuós vestuari de la guanyadora de tres Oscars Sandy Powell i un repartiment encapçalat per Javier Camarena, Carlos Álvarez i Desirée Rancatore. Aquella mateixa producció estrenada a Amsterdam el 1996 i actualitzada diverses vegades és la que torna ara al Liceu, on se'n faran quinze funcions del 28 de novembre al 19 de desembre, amb direcció musical de Daniele Callegari.

]]>

'Aida'

Teatre La Faràndula. Sabadell. 30 d'abril del 2021

Amb mascareta però amb tota la faramalla de l’Egipte faraònic, el muntatge d’Aida que després de les funcions de Sabadell ocuparà diversos escenaris del país ha triomfat a La Faràndula gràcies a una bona direcció musical i a una de les seves intèrprets. Ho han fet possible, un cop més, Amics de l’Òpera de Sabadell i la Fundació Òpera Catalunya. Davant d’una inspirada Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va saber imprimir el caràcter adient a totes i cadascuna de les escenes de l’òpera de Verdi: majestuositat, intimisme i psicologisme, amb un bon treball de conjunt complementat amb la solvència del cor de la casa.

]]>

Aida

Gran Teatre del Liceu. 13 de gener

Sobre el paper, hi havia certa mandra per veure de nou un dels espectacles més emblemàtics del Liceu postincendi, l’Aida de Verdi (l’òpera més representada al teatre de la Rambla) amb els decorats restaurats que Josep Mestres Cabanes va realitzar el 1945. Però a l’hora de la veritat, aquesta Aida “dels nostres avis” és fascinant i continua creant un efecte sorprenent en les generacions d’avui, acostumades a concepcions escèniques corpòries o abstractes i conceptuals. Seria una llàstima que no la poguéssim veure mai més, a causa del mal estat de les magnífiques decoracions, magistrals en la representació de la perspectiva. Per cert, que en aquest muntatge no hem d’oblidar el gran paper que juga la il·luminació, a càrrec del gran Albert Faura.

]]>