Corrupció, mentides i grans veus per a 'Un ballo in maschera' al Liceu

Barcelona"Tenim les cinc millors veus verdianes per fer Un ballo in maschera", assegura el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. Ho diu a propòsit de les deu funcions de l'òpera de Verdi programades al teatre de la Rambla del 7 al 20 de febrer, amb direcció musical de Riccardo Frizza i posada en escena de Jacopo Spirei a partir del projecte que va embastar Graham Vick abans de morir a causa del covid el 2021. "Graham va morir al juliol [tot just va poder enllestir l'escenografia i el vestuari], els assajos van començar a l'agost i l'estrena al Teatro Regio de Parma va ser a l'octubre. Per a mi va ser una experiència molt dolorosa, va ser com posar-te la roba del teu pare acabat de morir", explica Spirei.

Les veus del primer repartiment són certament engrescadores: el tenor britànic Freddie de Tommaso, la soprano italiana Anna Pirozzi, el baríton polonès Artur Ruciński, la contralt italiana Daniela Barcellona i la soprano de Darmós (Ribera d'Ebre) Sara Blanch. És a dir, una interessant combinació d'experiència i ganes d'estrenar-se en la representació de la història de poder, corrupció i mentides inspirada en l'assassinat del rei Gustau III de Suècia durant un ball de màscares el 1792, quan la noblesa va voler recuperar el terreny que el rei il·lustrat li havia esgarrapat. Aquell regicidi és el fil que va estirar Antonio Somma per escriure el llibret de l'òpera Un ballo in maschera (1859), però afegint-hi un triangle amorós que esdevé el desencadenant de la tragèdia. La censura va dur de corcoll Verdi, que va haver de canviar els noms i la naturalesa dels personatges i convertir les intrigues per matar el rei suec en una conspiració contra Riccardo, comte de Warwick i governador de Boston, perquè representar la mort d’un rei no era convenient a mitjans del segle XIX.

"Això serà espectacular", assegura De Tommaso sobre el que serà el seu debut en el paper de Riccardo. A més a més, celebra que sigui a Barcelona, la ciutat on el 2018 va guanyar el Concurs Tenor Viñas. "Aquell premi em va catapultar on soc ara", recorda un home que als 31 anys continua acumulant mèrits per ser considerat un dels cantants del moment, sobretot per la vocalitat de tenor a l'antiga. "Nosaltres sí que l'estàvem esperant –exclama Frizza–. Feia falta un nou tenor amb una veu tan italiana, sincera, oberta, plena, amb facilitat per als aguts". I d'on li ve aquest caràcter antic, amb "una robustesa i una emissió viril, ben controlada i projectada", segons el crític de l'ARA Jaume Radigales? "Quan vaig començar a estudiar a Londres era baríton, però un professor em va dir d'evolucionar cap a tenor. I aleshores vaig aprendre escoltant enregistraments antics dels anys cinquanta i seixanta de tenors com Mario del Monaco, Franco Corelli i Carlo Bergonzi", explica De Tommaso, que l'any passat va obrir el Festival de Peralada i que en les últimes setmanes ha meravellat al Liceu: el 8 de gener substituint un refredat Michael Spyres en el paper de Don José a Carmen, i quatre dies després compartint un recital pletòric amb Lise Davidsen.

El repte de De Tommaso no és només musical, sinó també teatral. Com diu Spirei, "ha de transmetre que Riccardo és un líder que està cercant els límits" i que representa la mateixa "dicotomia que Obama i Trump, que són dues cares de la mateixa moneda". Segons Spirei, Riccardo és "un líder progressista que ha de morir, com Carmen i com altres personatges progressistes de la història de l'òpera".

Al costat De Tommaso hi ha l'experiència que aporta Anna Pirozzi en el paper d'Amelia. De la soprano napolitana, per cert, encara és ben present en la memòria del Liceu l'esclatant triomf amb La Gioconda el 2019. "He cantat moltes vegades Un ballo in maschera, l'he fet amb Daniela Barcellona i amb Artur Ruciński, però serà la primera vegada que la cantaré amb Riccardo Frizza i Sara Blanch. I em fa molta il·lusió apadrinar Freddie De Tommaso en el seu debut, perquè és un talent emergent meravellós", diu Pirozzi.

L'element 'queer'

Frizza destaca especialment la feina feta amb Sara Blanch per construir Oscar, un paper aparentment masculí escrit per a una soprano lleugera. "L'Oscar és el personatge clau de l'òpera, i per això l'hem treballat molt interpretativament", diu Frizza, que per reforçar la seva tesi recorda que la música canvia cada vegada que Oscar entra en escena i que totes les seves frases tenen un sentit dramàtic. "Estic molt contenta de fer un personatge masculí, tot i que em pensava que seria més masculí del que és, perquè hem fet un personatge més fluid", explica Blanch sobre un paper a qui Verdi va atorgar molta importància. "Oscar, el confident de Riccardo, és el personatge més lluminós, però alhora ha de carregar amb el pes de la culpa per haver revelat qui era Riccardo en el ball de màscares. Verdi no et deixa indiferent i et fa pensar com queda una persona lluminosa després d'un impacte psicològic com el que rep l'Oscar", diu la soprano de Darmós. Sobre la fluïdesa del personatge, Spirei defensa que han intentat destacar-la dins d'una producció que, en general, potencia l'element queer. Al cap i a la fi, diu, "Verdi va viure al París del segle XIX, la meca del sexe, les drogues i el rock'n'roll; bé, rock'n'roll no, però era l'època de la cultura dels cafès i de la bohèmia, i l'Oscar trenca amb la rigidesa cultural".

En el segon repartiment d'Un ballo in maschera hi ha Arturo Chacón-Cruz, Ernesto Petti, Saioa Hernández, Okka von der Damerau i Jodie Devos. I l'elenc el completen David Oller, Valeriano Lanchas, Luis López Navarro i José Luis Casanova i Carlos Cremades (Nauzet Valeron i Xavier Martínez en el segon repartiment).

Els altres balls del segle XXI

Un ballo in maschera és un títol habitual al Liceu, on es va representar per primer cop el 31 de gener de 1861, tot just dos anys després de l'estrena al Teatre Apollo de Roma. Al Liceu n'hi ha hagut 167 representacions. Les últimes van ser l'octubre de 2017, amb Piotr Beczala, Carlos Álvarez i Keri Alkema en els papers protagonistes i Vincent Boussard com a director d'escena. Una de les produccions més agosarades va ser la de Calixto Bieito l'any 2000, que va traslladar l'acció a la Transició espanyola i la corrupció política a uns lavabos. Víctor Garcia de Gomar, el director artístic del Liceu, va parlar amb Bieito per recuperar aquell Ballo 24 anys després, però al director escènic no li va interessar "l'exercici antropològic" de comprovar com el que aleshores era polèmic avui no causa cap "reacció adversa" i ho van deixar córrer.

Aprofitant la trobada amb la premsa per presentar Un ballo in maschera, Garcia de Gomar també va informar sobre el procés per substituir el director musical Josep Pons, que deixarà el Liceu el juliol del 2026 i assumirà la direcció de la Deutsche Radio Philharmonie. "Ja fa mesos que hi treballem, i és la primera vegada que l'orquestra participa en el procés. Hem fet un mapa de noms per seleccionar una llista curta i després començarà el festeig fins a arribar al candidat consensuat amb l'orquestra. La idea és acabar aquesta temporada i anar de vacances amb el nou director musical triat".