La gestió del risc per part de les institucions públiques es mou en una zona d'intersecció incòmoda i per força incerta, que va de la prudència raonable a la sobreactuació destinada només a cobrir-se mesquinament les espatlles, a conseqüència d'escarments recents. Quan la setmana passada la Generalitat de Catalunya va decretar mesures preventives davant la previsió de fortes ventades, alguns sectors van considerar que s’havia anat massa lluny: de fenòmens com aquell, o fins i tot força pitjors, se n'han vist molts, tot i que mai s'havia actuat d'una manera tan radical. Altres, en canvi, van considerar que la crisi s'havia gestionat proporcionadament en relació amb les amenaces meteorològiques previstes. El debat, en tot cas, no és nou: forma part d’una qüestió més profunda sobre fins on resulta legítim que arribi l’Estat en la protecció dels ciutadans.

Seguir la pista de les partides econòmiques entre l'Estat i la Generalitat no és fàcil. I encara menys quan cuegen de fa anys o fins i tot dècades, com és el cas de les partides per fer millores en infraestructures. El 2023 –coincidint amb els pactes per la investidura de Pedro Sánchez– la Generalitat va esgarrapar dos pactes clau en aquest sentit: una partida de 914 milions d'euros pendents per fer millores a les carreteres i el pacte de la B-40 o Ronda Nord, que suposava 200 milions d'euros més. Feia temps que la Generalitat treballava un model semblant al basc per garantir-se aquests diners, les encomanes o comandes de gestió, i aquest dilluns s'ha explicat com s'estan invertint aquests diners i en quin punt estan les obres.

Fa vint anys vaig participar en l'obra col·lectiva Què ens mou? Sis valors a debat (Mina), que va coordinar l'enyorat Josep Maria Terricabras. A mi em va tocar la part dels valors democràtics. En una conversa va sortir un assaig de Kenichi Ohmae publicat feia llavors una dècada, el 1995, on s'analitzava el declivi de l'estat nació. Terricabras em va dir: "És molt interessant, però a nosaltres [als catalans] no ens aporta res". Crec que tenia raó. The end of the nation state va generar un considerable debat que, avui dia, no sé si encara continua sent pertinent. Posava sobre la taula una qüestió important: la perdurabilitat i rellevància, o no, de l'estat nació en un món globalitzat. L'estat nació s'ha percebut sovint com una entitat immutable, tot oblidant que la seva formació és històricament molt recent. Tot i haver estat un pilar per superar el feudalisme i impulsar els ideals il·lustrats, la idea podia ser problemàtica. Adherir-se cegament al concepte conduïa a idees jacobines o a coses encara pitjors. Segons Ohmae, però, la qüestió no era ben bé si l'estat nació és bo o dolent en si mateix, sinó si encara continua sent una estructura funcional i raonable. 

No és que aquest dilluns esperéssim la solució a l’infrafinançament de la sanitat o l’educació, perquè ja sabem que Espanya no pot viure sense Catalunya (en tots els sentits), però hi havia una expectació justificada al voltant de l’acord Estat-Generalitat. Expectació decebuda.

Hi havia un temps en què la relació entre la Generalitat i el govern espanyol estava gairebé monopolitzada pel Tribunal Constitucional (TC). La conflictivitat entre les dues administracions va arribar a màxims històrics durant el Procés, en què el govern de l'Estat no només impugnava lleis sectorials –en què el conflicte ha estat habitual– sinó també declaracions polítiques del Parlament i fins i tot impedia que s'hi celebressin determinats debats. També el govern català, al seu torn, batallava a l'alt tribunal les lleis d'àmbit estatal que, considerava, envaïen els poders de la Generalitat. Ara aquests temps semblen superats si s'observen les xifres de conflictivitat constitucional que publicita la mateixa Generalitat. En els últims anys, ja durant el mandat del president Pere Aragonès, els litigis van caure sota mínims i ara, amb Salvador Illa al capdavant del govern català, només en queden dos: el recurs d'inconstitucionalitat que va interposar l'executiu d'Aragonès contra la llei d'habitatge estatal per invasió de competències, i un altre conflicte de competència interposat per la Generalitat per un decret estatal sobre formació professional. Res més, ja que des de fa mesos s'ha practicat una política d'acords extrajudicials.

El Govern ha aprovat aquest dimarts els primers tràmits per iniciar el traspàs efectiu de Rodalies de l'Estat cap a la Generalitat. I ho farà començant per la línia R1, la que recorre el Maresme fins a Maçanet-Massanes. Així ho ha anunciat la consellera de Territori, Sílvia Paneque, a la roda de premsa posterior a la reunió de Govern. Però ¿com es farà exactament aquest canvi de titularitat i què implicarà per als usuaris? Aquests són els cinc punts clau del traspàs més esperat a Catalunya:

De promeses n'hi ha hagut moltes, però de realitats, en els darrers 15 anys, molt poques. Durant aquest temps, la Generalitat no ha rebut cap nou traspàs de l'Estat per exercir les competències que preveu l'Estatut i com a molt hi ha hagut l'ampliació d'algunes transferències anteriors. Tot i que fins al 2010 Catalunya era la comunitat autònoma que acumulava més traspassos, i en el rànquing global continua sent la que encara en té més, el cert és que des de la sentència del nou Estatut, el 2006, aquesta dinàmica es va aturar. La demanda de més autogovern, que sempre ha estat un clam a Catalunya, no ha tingut resposta des de les posicions autonomistes, i el Procés, amb el qual directament ja es demanava la independència, no va servir per incentivar més traspassos, sinó tot el contrari. Com a resultat de tot això hem viscut un temps de paràlisi en el qual, com passa també amb el finançament, s'ha parlat molt, però no hi ha hagut concrecions.

Fins a l’any 2010, Catalunya era la comunitat autònoma que acumulava més traspassos de l’Estat en comparació amb la resta. De fet, des del 1980 és la que encara encapçala el rànquing de totes les autonomies, amb 192 transferències, d’acord amb les dades del ministeri de Política Territorial. Ara bé, després de la sentència de l’Estatut del 2006, quan s’inicia l’època del que va ser el Procés, aquesta activitat es frena en sec. Tant és així que la darrera vegada que es va reunir la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat (l’òrgan per transferir al govern català tots els mitjans necessaris per fer efectives les noves competències) va ser el novembre de l’any 2010, quan es va acordar la transferència de serveis ferroviaris regionals de transport de viatger –una mena de traspàs parcial de Rodalies–. El mateix any també s'havia traspassat la Inspecció de Treball a la Generalitat. Tal com expliquen fonts de Presidència, després d'això la comissió mixta no s'ha reunit més i només s'han produït ampliacions de transferències anteriors per "apoderament" (sense reunir la comissió). El 2011 s'amplia la Inspecció de Treball i el 2020, el 2021 i el 2022 es fan ampliacions en matèria de l'administració de justícia. És a dir, fa quinze anys que la Generalitat no rep nous traspassos.

La intel·ligència col·lectiva s'està convertint en un eslògan destinat a captar l'essència de l'economia del coneixement, en què multituds de persones col·laboren en reptes difícils, aportant cadascuna una cosa diferent. El resultat és l'experimentació i la innovació contínues, cosa que condueix a grans descobriments. I amb la proliferació de la intel·ligència artificial, els participants en aquest procés fins i tot poden no ser humans. No és una idea feliç?

Si prohibim la família amb què la substituïm? El periodista Antoni Bassas llança aquesta pregunta a Serena Olsaretti, filòsofa política i investigadora ICREA de la Universitat Pompeu Fabra. És una de les darreres qüestions del debat "Primer, la família. Drets i deures dels menors i de les famílies", amb què es tanca el 8è cicle Diàlegs de Pedralbes, dirigit pel professor de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona Daniel Gamper, organitzat en col·laboració amb l'ARA i que ha tingut lloc les darreres setmanes al monestir de Pedralbes. La resposta, però, no és fàcil.

El món contenia la respiració davant l’avanç sense aturador de la covid ara fa quatre anys. En unes poques setmanes, un patogen minúscul va causar l’emergència sanitària més devastadora de l’època moderna i va evidenciar, d’una banda, que els científics que alertaven de l’arribada d’una pandèmia tenien raó; de l’altra, que els països més desenvolupats van ignorar aquestes advertències i no van preparar prou els seus sistemes sanitaris per a una eventual amenaça de salut pública. Cada país va actuar en solitari i seguint l’estratègia de la prova-error; per desconeixement, però també per falta de previsió. 

Un 16%. Només 370 milions d'euros sobre els 2.276 milions previstos. És el que l'Estat va executar durant els primers sis mesos de l'any 2023 a Catalunya, tal com es desprèn de l'informe de la Intervenció General de l'Administració de l'Estat (IGAE) corresponent a aquest període, al qual ha tingut accés l'ARA. Tot i que és una execució lleugerament més elevada que la del mateix període del 2022 o la del 2021, quan el govern espanyol va executar un 15,7% i un 13%, respectivament, continua mostrant amb tota la cruesa la crònica manca d'execució de les d'inversions estatals a Catalunya.

Ens diuen que com més serem més riurem. Ens venen la moto que els països petits no van enlloc solets i que “mejor juntos”, que té molts avantatges. Després, la mateixa gent que ven i compra aquestes motos tan desfasades i gripades et diu que la sanitat o l’educació són millors en països poc poblats com Finlàndia o de dimensions insignificants com Luxemburg perquè, esclar, són llocs petits i/o amb pocs habitants.

Qualsevol reunió d'infraestructures entre l'Estat i la Generalitat implica parlar del traspàs de Rodalies, una de les exigències històriques dels partits independentistes. Aquest dimecres, però, en una reunió entre la ministra de Transports en funcions, Raquel Sánchez, i la consellera de Territori, Ester Capella, aquesta matèria gairebé ni s'ha abordat. De fet, ni formava part de l'ordre del dia. A les portes d'una possible investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol, el traspàs "integral" de Rodalies és un dels temes que es vol desllorigar a canvi de donar suport a Sánchez, com a mínim per part d'ERC, de manera que en aquesta ocasió cap de les dues parts hi ha volgut fer sang.

Aquests últims anys, McKinsey & Company (una de les "tres grans" empreses de consultoria) ha estat en boca de tothom, però no per bé. La seva feina per a grans corporacions i governs ha estat font d'escàndols i intrigues a tot el món. Als Estats Units, per exemple, McKinsey va acceptar pagar gairebé 600 milions de dòlars per la seva participació en la mortal epidèmia d'opioides: se la va acusar d'haver assessorat Purdue Pharma sobre com "potenciar" les vendes d'OxyContin. A Austràlia, la seva aportació a l'estratègia del govern anterior per a la descarbonització va ser considerada un intent evident de protegir la indústria australiana dels combustibles fòssils. I una investigació del New York Times va trobar que a Puerto Rico, la seva filial d'inversions (MIO Partners) estava posicionada per obtenir guanys amb els mateixos títols de deute que els seus consultors estaven ajudant a reestructurar.

Arran de la recent trobada del ministre espanyol Félix Bolaños amb la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, el primer va fer diverses declaracions repetint una idea que és mot d’ordre de l’actual govern espanyol. La consigna, repetida ad nauseam, diu que abans de l’arribada de Pedro Sánchez la societat catalana estava greument dividida a causa del procés independentista. Els termes exactes que ha emprat Bolaños a El Periódico han estat aquests: “Había una situación de tensión insoportable en Cataluña, y hoy estamos superándola gracias al diálogo”. I ho ha il·lustrat amb les dades d’una enquesta segons la qual el 2018 un 40 per cent dels catalans havien deixat de parlar de política amb amics i familiars, mentre que ara, deia, altres enquestes suggeririen que ja som la “comunitat” amb menys polarització partidista.

L'onada de calor extrema que assola Europa a causa d'una massa d'aire provinent del Sàhara està deixant temperatures rècord a Catalunya: a Lleida s'ha registrat una màxima de 41,4 graus a Sant Romà d'Abella –al Pallars Jussà– i a Seròs –al Segrià–, i a Barcelona, on no s'ha baixat dels 27 graus, el mercuri ha arribat fins als 31,5 graus. Fa cinc dies que el país s'enfronta a un dels episodis de calor amb més gravetat de les últimes dues dècades, cosa que ha obligat la Generalitat a decretar restriccions severes en les activitats al medi natural per tractar de minimitzar el risc d'incendis. De fet, la situació és crítica en diversos punts d'Espanya i, segons les dades recopilades per l'Institut de Salut Carlos III, a tot l'Estat s'han produït 360 morts entre el 10 i el 15 de juliol atribuïbles a les altes temperatures, 123 de les quals es van produir divendres. Quatre d'elles s'han computat a Catalunya, segons informa el ministeri de Sanitat.

La raó és una de les nocions més problemàtiques a què hem d’enfrontar-nos avui en dia. Només cal clavar els ulls a la història per adonar-nos que hem estat capaços de crear grans artefactes ben endreçats i rumiats que han parit atrocitats inefables. Els camps de concentració eren fàbriques ingents de matar amb engranatges impecablement ordenats que produïen muntanyes de cadàvers sense ànima. Obeïen a una lògica concreta: la consecució d’un fi mitjançant uns instruments retallats per una mà concisa i probablement inconscient del seu braó herculi. No endebades Hannah Arendt va mostrar-nos en una de les seves obres la banalitat del mal que ella havia observat en el judici d’Adolf Eichmann –l’home que prenia la decisió última de transportar els deportats als camps de concentració alemanys– a Jerusalem el 1961. Considerava que Eichmann era un simple home sotmès al seu temps que havia acceptat sense objecció una lògica que havia inhalat com si es tractés d’aire. Que, si hagués nascut en un altre lloc, no hauria actuat d’aquesta manera. En qualsevol cas, tot i que Arendt havia observat durant el judici que la ment d’aquest home no disposava de la profunditat que s’espera d’algú capaç de cometre uns actes terriblement despietats, encara hi havia el problema del mal. La seva simple existència posava en guàrdia a qualsevol i deixava en evidència que, sense l’embriagament d’un raonament concret –com el de la ideologia nazi–, les decisions preses per Eichmann eren imperdonables per a una mirada forana. L’ètica s’enfrontava així a la raó instrumental que s’havia imposat com a verdadera i única i la destronava. Allò que es creia racional es transformava en profundament irracional. Qui podia atrevir-se a defensar que la matança pulcra i enginyosa de milions de persones estava dotada de raó?