Nascut a Juneda, a les Garrigues, Ferran Poca, actual empresari i activista pels drets LGBTIQ+, va ser durant 35 anys la persona que la gent esperava que havia de ser: "Treballava a La Caixa i vaig arribar a ser gerent de zona amb molts empleats a càrrec meu i amb un sou que no he tingut mai més". Però la seva vida va fer un gir inesperat: "Sentia un soroll intern que em deia que això no era el que jo havia vingut a fer aquí".

En uns Estats Units on el departament de Defensa ha estat rebatejat com a departament de Guerra, qualsevol cosa que pugui ser considerada una ofensa cap a l'exèrcit pot encendre la metxa del govern de Donald Trump. L'última víctima dels desaires de l'administració nord-americana ha sigut una sèrie de Netflix que explica la història d'un jove gai que als anys 90 s'allista als marines buscant una sortida a una vida marcada per l'assetjament que ha patit a l'institut. Reclutas és una història LGTBI que se centra en el naixement de diverses amistats en les condicions més adverses –l'ultraviolent camp d'entrenament dels marines–, però el resultat no ha agradat gens al Pentàgon, que ja s'ha afanyat a criticar-la.

"I tu, quantes lesbianes coneixes?". La pregunta la fa Isabel Franc, escriptora i activista lesbiana, coautora amb Rosa Navarro de Darrere les persianes, un còmic sobre el silenci que històricament ha envoltat el lesbianisme. De fet, dones trans i homes gais van ser les úniques cares de la repressió franquista i de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+, que ha guanyat en sigles amb els anys. En les imatges de l'època que fotògrafes com Colita van fer en les primeres manifestacions de finals dels anys 70, les dones lesbianes (les que fan referència a la L) no hi apareixen. "Les dones trans van posar-se al davant perquè no tenien res a perdre i ja eren visibles", respon Franc.

L’arribada del turisme a la Costa Brava els anys 50 i 60 va suposar un canvi radical en les formes de vida. A Lloret de Mar, on els hotels van substituir les grans cases d’indianos, a principis de la dècada dels 60 van aparèixer-hi els primers bars d’ambient, convertint-se així en pioners en l’oci LGTBIQ+ a la Costa Brava. Tal com recorda Xavier Orri, secretari de Plurals, Associació LGTBIQ+ de Lloret de Mar i treballador del Servei d’Arxiu Municipal de Lloret, qui ha fet una extensa recerca sobre el tema, el turisme va comportar un “canvi important de mentalitat de la població lloretenca, que es va adaptar ràpidament als nous corrents socials i va saber mantenir una actitud de respecte i tolerància a les noves pràctiques que s’incorporaven a la vida local, ben allunyades de la moral catòlica que imposava la dictadura franquista”.

Cristina Del Puerto-Peix (Manlleu, 2000) comparteix tres coses amb l'Elisenda, la protagonista de la seva primera novel·la, Dones sense homes (Empúries): totes dues són lesbianes, els fascina Haruki Murakami i saben fer servir una destral. A partir d'aquí, tota la història d'aquesta dona bloquejada per la seva identitat sexual i travessada pel dolor de la pèrdua de la seva mare és ficció. "Necessitava escriure sobre l'amor i el dol per entendre'ls, però m'interessava crear algú allunyat de mi. No volia que em preguntessin si la protagonista era jo. Un dia, corrent, de cop i volta vaig visualitzar l'Elisenda, aquesta dona una mica depressiva però també resolutiva. Al final, ella i jo ens hem caigut bé", explica Del Puerto-Peix.

La LGTBI-fòbia augmenta en un moment en què els discursos d'odi i antidrets campen per les xarxes socials, el carrer i fins i tot les institucions. Una mostra d'aquesta situació és que el col·lectiu LGTBI+ va presentar als Mossos d'Esquadra un 8,2% més de denúncies l'any passat que el 2003: són 305, que s'han de sumar a les 102 que es van tramitar als 113 centres de la xarxa SAI (de Servei d'Atenció Integral) i 72 més a l'Oficina d'Igualtat de Tracte i No Discriminació del departament de Feminisme. En total, 479 denúncies, almenys una cada dia.

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha intensificat la guerra contra el col·lectiu LGBTI. Hongria ha canviat aquesta setmana la seva Constitució per restringir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals. La controvertida esmena constitucional, impulsada per Orbán i aprovada àmpliament pel Parlament (140 vots a favor dels 199 en total), reconeix només dos gèneres, el masculí i el femení. A més, Hongria també ha blindat la prohibició de les marxes de l'Orgull Gai a l'anteposar “la protecció a la infància” a drets fonamentals com el de reunió i la llibertat d'expressió.

Més del 25% de les noies –una de cada quatre– de la generació Z [nascudes entre el 1997 i el 2012] s’identifiquen com a no heterosexuals. El percentatge dobla la manera com s'identifiquen les germanes grans, les millennials, i també es distancia respecte als seus companys homes, que mostren una orientació sexual més normativa. La dada s’extreu d’una recerca de la investigadora de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) Maria Rodó-Zárate i Joel Cantó Roche, doctorand de la canadenca Universitat de Toronto que, a partir de dues enquestes oficials a 4.000 joves catalanes de totes dues generacions, ha analitzat com entre els anys 2017 i 2022 ha anat variant la identificació sexual, que no les pràctiques. Així, "cada cop més joves opten per identificacions menys rígides, i s'allunyen d’etiquetes fixes com gai o lesbiana", apunten els autors de l’estudi, mentre que adopten "posicions més obertes, com la bisexualitat o altres formes de diversitat sexual".

A l'entrada d'un complex esportiu de camps de futbol barceloní, se sent per megafonia la narració d’un partit del Barça que esdevé un murmuri llunyà quan, en un dels terrenys de joc, els cops de pilota dibuixen una melodia. L'espectacle acull jugadors que prefereixen passar-se-la a un o dos tocs en comptes de fer un regat. Gaudeixen d’un partit sense marcador. Aplaudiments, crits de suport i bromes acompanyen la vetllada. El futbol "lliure" també existeix a la ciutat.

El fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional (TPI) ha sol·licitat aquest dijous l'emissió d'ordres de detenció contra el líder suprem dels talibans, Hibatullah Akhundzada, i la màxima autoritat de la judicatura talibana, Abdul Hakim Haqqan, acusant-los de crims contra la humanitat per la repressió sobre les dones que promou el seu règim. Aquesta demanda encara no és definitiva, sinó que el fiscal l'ha enviada als jutges de la divisió de Qüestions Preliminars del TPI, que decideixen si l'accepten i s'emet l'ordre als 125 membres signants de l'Estatut de Roma que empara la jurisdicció d'aquest tribunal.

La Rosa és un dels personatges que interpreto a Cacophony i el primer cop que la veiem està en una situació límit, embarassadíssima, amb contraccions, esperant un autobús per anar a l’hospital i sense bateria al mòbil.

Famílies enllaçades, monoparentals, separades, nombroses, de dues mares o dos pares, famílies sense fills... Cada família és un món i un dels grans canvis que hem viscut en els últims anys és l’aparició de nous models de famílies. Parlem amb sis famílies de Girona, Tarragona, Lleida i Barcelona per conèixer com són i com viuen.

En la història de la humanitat el germà del mig havia sigut sempre la norma i ara és "l’excepció", explica l’antropòloga Judit Besora. És a dir, hem passat d’una societat de famílies nombroses a una societat de famílies petites. “Les famílies abans eren molt grans, hi havia molts germans, molts cosins. La gent tenia molts fills perquè calia garantir la supervivència davant una mortalitat molt més elevada que ara. Avui aquest escenari ha canviat i cada cop tenim menys fills. Alhora, com que s’ha allargat l’esperança de vida, els avis i els besavis viuen molt més, així que hem passat de tenir famílies amples a famílies llargues i estretes”, expressa Joana Pujadas, professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) especialista en història moderna i contemporània.

"Lluny de contribuir a la inclusió, l’eliminació de les nostres sigles ens fa més vulnerables davant d’aquells que volen esborrar les nostres existències". Així de contundent ha sigut el rebuig de la Plataforma LGBTI de Catalunya a la decisió del PSOE d'eliminar la Q i el + en els seus textos legislatius. Es tracta d'una esmena acordada pel partit socialista en el seu 41è congrés federal, que s'ha celebrat aquest cap de setmana a Sevilla amb el president espanyol, Pedro Sánchez, al capdavant. Per a l'entitat, aquesta decisió suposa un "retrocés en el reconeixement de les identitats diverses", així com en els esforços que el col·lectiu ha fet al llarg d'anys de lluita.

L’inconnu du lac (El desconegut del llac) és una de les meves pel·lícules preferides. Dirigida per Alain Guiraudie, premiat a Canes com a millor director, mescla amb excel·lència les eines més agudes del thriller i els recursos més sensuals de l’erotisme: en Frank, un visitant assidu d’una platja nudista en un llac on es practica cruising, un vespre innocent, es descobreix observant com un home n’ofega un altre a les aigües calmades del llac de Sainte-Croix. En Frank s’obsessiona amb l’assassí, l’encobreix a la policia, i comença així una història de tensió, mentides, eros i thanatos.

L'Sphen, un dels dos pingüins mascles que van saltar a la fama el 2018 quan es van convertir en pares d'una cria que ells mateixos havien incubat, ha mort amb 11 anys aquest agost, segons informa l'aquari Sea Life de la ciutat australiana de Sydney. Ell i el Magic es van fer famosos ara fa sis anys perquè van fer un niu, van covar un ou abandonat per una parella heterosexual i van demostrar ser els millors pares de tota la colònia: la seva cria va ser l’única que va néixer. Durant els seus sis anys de parella van criar dos pollets: l'Sphengic (Lara) el 2018 i el Clancy el 2020.

De petit somiava amb ser professor i escriptor. Com a docent és conegut per introduir a les aules mètodes innovadors d’aprenentatge i pels seus assajos en què defensa la necessitat d’una transformació radical del model educatiu posant en el centre els interessos i les necessitats reals dels alumnes. A Cristian Olivé (Barcelona, 1987) li faltava, però, fer el salt a la ficció per sentir que s’havia complert el seu somni. Ara creu que ho ha aconseguit gràcies a la publicació de la seva primera novel·la, Estimat idiota (Rosa dels Vents), protagonitzada per l’Adrià, un homosexual de 30 anys amb la missió impossible de trobar un amor romàtic en una època d’aplicacions de cites com Grindr i de sexe ràpid i sense compromisos. Olivé reconeix que per la seva professió –malgrat que tracta la història amb molt d’humor–, li generava inquietud com seria rebuda pel seu entorn una novel·la com aquesta, amb un alt contingut homoeròtic. “Soc professor d’institut i treballo amb adolescents. Al meu entorn hi ha, a més, les famílies i tota la comunitat educativa, però per sort no he tingut cap problema i tots m’han acabat demostrant que les meves pors i els meus dubtes eren exagerats. En el fons, jo volia trencar amb el profe i fer una història que ningú s’esperés de mi”, explica. 

El Museu d'Història de Catalunya farà una revisió en clau LGBTIQA+ del seu contingut. "Volem replantejar el museu. Té 30 anys d'existència i quan es va inaugurar, a finals dels anys 90, es va fer amb idees d'aquella època. Hi havia un enfocament molt polític, s'explicaven sobretot esdeveniments polítics, i nosaltres volem destacar les lluites quotidianes i posar de manifest que tenim una societat molt diversa i molt complexa", afirma l'historiador i arqueòleg Jordi Principal, que va assumir la direcció del Museu d'Història de Catalunya el juny de l'any passat.

Una hora abans que comencés la manifestació de l'Orgull LGTBIQ+ pel centre de Barcelona, milers de persones ja s'aplegaven al voltant de les carrosses preparades i guarnides per a la festa. Diversos col·lectius que compartien indumentària desfilaven per l'Eixample barceloní, com si es tractés d'una serp multicolor en direcció a la plaça Universitat, punt inicial de la marxa d'aquest dissabte. Els curiosos, sense dissimular la sorpresa, es miraven embadalits alguns dels representants més extremats de la cita. A la confluència de Casanova amb Gran Via, dues figures esveltes amb tacons gegantins i roba lleugera s'enduien totes les mirades. Sense rubor, fent gala de gairebé dos metres de múscul, amb un maquillatge tan generós com el rímel, les dues figures no defugien el paper de protagonistes d'una jornada reivindicativa: primer, per denunciar l'agressió que aquesta matinada ha patit una dona transsexual al centre de la ciutat; segon, per reclamar que a les aules s'hi inclogui educació en la diversitat sexoafectiva i de gènere.

Per familiaritzar-se amb l’arena política francesa, és útil entendre les formes i direccions amb les quals funciona el desdeny, el mépris que va donar nom a una fenomenal pel·lícula dirigida per Jean-Luc Godard. És el menyspreu per l'estabilitat i la pau social el que explica en gran part la decisió de Macron de dissoldre l'Assemblea Nacional. El menyspreu pels valors universals que els francesos s'enorgulleixen d'haver impulsat nodreix la popularitat del Reagrupament Nacional. El desdeny dels tecnòcrates i altres elits per les classes populars i els seus problemes ha contribuït a normalitzar i desdemonitzar els marcs preferits per la ultradreta. I és el menyspreu d'una part de l'esquerra per nous actors i els seus discursos disruptius el que durant anys ha impossibilitat una aliança per parar els peus a aquells als quals moltíssims ciutadans titllen de fatxes sense pèls a la llengua.