Després d'anys amb un Espanyol entre segona i primera, el derbi barceloní torna a fer patxoca. Dos equips endollats, molts jugadors de la casa, igualtat a la gespa i els aficionats esperant el dia del partit amb neguit, un sentiment que darrerament no sempre els passava als barcelonistes. Per sort, es va poder parlar de futbol. Feia falta.

El Barça se sobreposa als obstacles per sumar una nova victòria a la Lliga F. Ewa Pajor ha obert la llauna, Clàudia Pina ha desencallat el partit amb una obra d'art, Carla Julià ha completat una gran actuació amb el seu gol i Vicky López i Esmee Brugts han sentenciat l'enfrontament davant el Badalona Women (1-5). Un partit que ha estat condicionat pel mal estat de la gespa del camp del Palamós, que ha evitat que les blaugranes poguessin sortir amb fluïdesa des del darrere amb diversos errors en la construcció de la jugada. Pajor ha obert la llauna per sisè partit consecutiu, però una pèrdua de Mapi León a l’àrea pròpia ha desencadenat el gol de l’empat de Lorena Navarro. Calia tornar a començar.

Quan va publicar-se el calendari d’aquesta Lliga, els aficionats de l’Espanyol van advertir, amb cert recel, que el segon dels derbis d’enguany estava programat a només tres jornades per al final. És a dir, que podia ser un partit clau en la lluita per la permanència. Alguns seguidors blaugranes, per la seva banda, somiaven amb la possibilitat de tornar a conquerir el títol al camp de l’etern rival ciutadà, com ja va passar el 2023.

En condicions normals, en aquest text es parlaria de com el Barça va passar-s’ho pipa contra un Espanyol impotent en el seu retorn a Montjuïc quinze anys després. De com el pla inicial de Manolo González, que va apostar per un 4-1-4-1 amb Bauza de pivot, va fer aigües en una mitja hora inicial letal dels locals, que no van perdonar tres errors defensius visitants. De com de diferent van saber jugar els dos equips amb el fora de joc: dos defenses periquitos el van trencar clarament en els dos primers gols locals, mentre que la posició avançada de la punta de la bota d’Omar i l’espatlla de Jofre van impedir que dos gols visitants pugessin al marcador… i ja són nou els gols anul·lats contra el Barça aquest curs pel mateix motiu.

Una de les millors coses que va fer Joan Laporta en la seva primera etapa com a president del Barça va ser plantar cara als grups radicals, especialment els Boixos Nois. No van desaparèixer, però la seva presència, almenys als partits com a local, quedava diluïda i havien d’entrar a l’estadi dispersats, sense simbologia ni la capacitat de coerció que tenien com a grup.

Una habitació qualsevol d'un adolescent gironí, en què bufandes del Girona i del Barça comparteixen espai a les parets. El noi obre un calaix i hi troba, ben plegades, les dues samarretes. Després d'uns segons d'incertesa, escull la blanc-i-vermella. "Ha arribat el partit somiat", proclama la veu de l'espot promocional del nou derbi català, tal com el van batejar els de Montilivi, el 2017, coincidint amb el primer duel entre les dues entitats. Aquest 2024, i amb els de Míchel Sánchez aspirant a la segona posició que ocupen els de Xavi Hernández, de la qual tan sols els separen un parell de punts, el missatge ha canviat: "A Girona, del Girona". El partit començarà aquest dissabte a les 18.30 h i es podrà seguir en directe per DAZN i també a l'ARA.

Els dos únics equips catalans de Primera Divisió, el Girona, colíder de la Lliga, i el Barça, tercer a quatre punts, que s'enfronten aquest diumenge a Montjuïc, van fer quatre operacions de mercat, l'estiu passat. El conjunt de Xavi Hernández va endur-se una peça capital de Montilivi, el migcampista Oriol Romeu. Va pagar-ne la clàusula de rescissió. Romeu no hi ha encaixat del tot, al Barça, on alguns el critiquen. També va lligar el préstec de Pau Víctor per al seu filial, de qui és el màxim golejador amb deu gols, quedant-se una opció de compra. Cap a Girona van fer les maletes, en qualitat de cedits, Eric Garcia, titular indiscutible, i Pablo Torre, que no disposa de gaires oportunitats i té un present incert. Garcia podrà jugar el derbi de diumenge, perquè no té clàusula de la por, una condició que sí que té Torre, que no hi serà.

Cornellà-El Prat va viure al derbi de diumenge la nit més fosca. Més enllà de la frustració esportiva que va suposar la derrota davant del Barça, que complica encara més les opcions de permanència de l’Espanyol a Primera, la invasió de camp per part de seguidors blanc-i-blaus mentre els jugadors blaugranes celebraven el títol de Lliga fent una rotllana al mig del camp és un incident molt greu que s’ha convertit en una taca en l’historial d’un estadi que torna a viure un estat de crispació per la situació institucional i esportiva del club.

El juliol del 2020 el Barça va clavar la ganivetada definitiva a l’Espanyol, que va confirmar al Camp Nou un descens que feia mesos que havia assumit. Tretze anys abans, al mateix escenari, un doblet de Raúl Tamudo, en una nit que es recorda com el Tamudazo, va privar el Barça d’una Lliga que ja acariciava. Al derbi d’aquest diumenge, a l’RCDE Stadium (21 h, M. LaLiga), hi tornarà a haver molt més que tres punts en joc: serà una final per als dos equips, encara que un entrebanc seria molt més traumàtic per a l'Espanyol. El Barça, que ja fa setmanes que olora el títol, vol proclamar-se campió de Lliga al feu de l’etern rival. 

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) defineix el terme tòpic com una “expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit”. En futbol, la creació de tòpics ha estat una tendència recurrent entre les diferents aficions, especialment a l’hora de referir-se –amb to de mofa o bé simplement per degradar-ne el prestigi– a entitats amb qui mantenen una rivalitat aferrissada. El derbi barceloní per excel·lència no n’és una excepció. Moltes de les frases que pronunciaran aquesta setmana els adeptes del Barça i de l’Espanyol és probable que siguin relats inexactes o, directament, falsos. Per això sempre és bo mirar les dades.

Quinze anys després del Tamudazo i tretze després del doblet d’Iván de la Peña, l’Espanyol ha tornat a saber què és puntuar al Camp Nou. Un privilegi força escàs per als espanyolistes, que amb prou feines han sumat algun punt en cinc dels 22 derbis de Lliga disputats al feu culer en el segle XXI (0-0 el 2005, 2-2 el 2007, 0-0 el 2008, 1-2 el 2009 i 1-1 aquest 2022). L’Espanyol ha tornat a causar sensació en un escenari de nivell l’últim dia de l’any: després d’acomiadar el 2021 amb una remuntada a Mestalla, tanca un 2022 amb un empat de mèrit en un partit de resistència marcat per l’efectivitat espanyolista a les dues àrees. 

Els derbis segueixen sent un territori desconegut per molt que l'exploris. Segueixen passant els anys i el derbi de Barcelona deixa nous episodis per mantenir viva una rivalitat centenària entre aficions que sempre ho veuen tot diferent. Més de 100 anys de derbis, un escenari massa sucós per a Mateu Lahoz, que ha decidit convertir-se en l'estrella ensenyant targetes a tort i a dret i fent perdre els papers als uns i als altres (1-1). Ja ho havia fet al Mundial, l'àrbitre valencià, això de posar d'acord equips rivals a l'hora de criticar la seva gestió dels partits. Avui ha acabat molt més enfadada la parròquia blaugrana, frustrada un cop i un altre amb decisions difícils d'entendre. El derbi que havia de certificar que el Barça tancava l'any al capdamunt de la classificació ha acabat convertit en una olla de grills.

Nens amb el xandall de l’Europa amuntegats a la tanca del camp, drets, en incessant moviment, picant la xapa metàl·lica, entonant els càntics dels Eskapulats. Les escales de formigó plenes de gent mal asseguda i gent dreta. I ningú rondinava. Ni una sola queixa dels aficionats perquè la canalla s’assegués o perquè el veí estava pràcticament a sobre teu. El Nou Sardenya no és el Liceu, ni l’aroma que s'hi respirava diumenge era el d’un escenari sibarita de gurmet. En el derbi entre l’Europa i el Sant Andreu s’hi respirava futbol del de tota la vida, més real, més palpable, més mundà.

Si tingués un càrrec a la Lliga, obligaria els equips a fer servir la primera samarreta sempre que hi ha un derbi. Sí, segurament seria un mal gestor perquè prioritzaria elements sentimentals als econòmics. Ho accepto.

Sergi Darder sap què són els derbis, viscuts des del prisma de l’Espanyol des dels catorze anys. Potser per això el migcampista d’Artà, que ja va ser un dels jugadors blanc-i-blaus més destacats al partit de la primera volta al Camp Nou, va tornar a ser el millor dels de Vicente Moreno a Cornellà-El Prat. El mallorquí va mostrar el camí a seguir i va firmar un partit força complet que va arrodonir amb un gol i una assistència. 

Quina olla de grills, els derbis. Quins partits tan il·lògics. El mateix Espanyol que havia merescut més al Camp Nou, d’on va sortir derrotat, va posar contra les cordes un Barça que va trobar en Luuk de Jong un heroi inesperat. Quan l'afició local ja celebrava el primer triomf a casa en Lliga en quinze anys, un cop de cap del davanter que semblava destinat a ser cedit fa pocs mesos va evitar la trencadissa d'un Barça massa tou en defensa (2-2). Un final esbojarrat d'un derbi per moments desagradable, amb jugadors rodolant per terra i tensió. Si al Camp Nou va perdonar l’equip de Vicente Moreno, a l'RCDE Stadium qui va perdonar va ser el Barça de Xavi. El seu equip va tornar a patir un tall de digestió quan semblava enlairar-se. No acaba d’arribar l’alegria, al Barça. Però com a mínim va evitar la derrota.

De la crònica de Valentí Castanys Dova (Barcelona, 1898-1965) al setmanari Xut! (26-XI-1930). Portada de la revista Imatges (25-XI-1930) amb foto de Gabriel Casas Galobardes (Barcelona, 1892-1973) d’aquell partit. Portada del número-calendari de Xut! (1932) dibuixada per Ricard Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966). Castanys, Casas Galobardes i Opisso: tres clàssics del periodisme de l’amenitat en un partit memorable.

L’última vegada que l’estadi de l’Espanyol va acollir un derbi barceloní el covid amb prou feines sortia a les pàgines d’internacional dels diaris. Només era un virus que causava estralls a la Xina, país d’origen de Wu Lei, autor del 2-2 definitiu aquella nit de principis de gener del 2020. L’afició blanc-i-blava, que mesos després ploraria un descens en plena pandèmia, va marxar a casa feliç.

Tots necessitem creure, en aquesta vida. Creure que les coses no aniran sempre malament, que estem en bones mans. I el Barça s’ha entregat a Xavi Hernández, donant les claus de casa, el cotxe i la segona residència –els afortunats que en tenen– al tècnic terrassenc. I el debut del nou entrenador va ser prou engrescador . Una posada en escena valenta, atrevida, amb els gestos justos per endollar un estadi ben necessitat d’alegries. Per començar, triomf al derbi contra un Espanyol que no va posar les coses fàcils fent patir de valent el Camp Nou, no fos que algú pogués pensar que en un sol partit Xavi faria miracles (1-0). Per al barcelonisme, però, va ser una d’aquelles primeres cites en què tornes a casa somiant ja en la pròxima. Amb aquella rialla a la cara de qui s’està enamorant, de qui sent que aquest cop sí, serà la bona.

Si el futbol no fos menystingut intel·lectualment, aquest cas seria estudiat a les universitats. I pagaria la pena fer-ho per treure'n l'entrellat que justifiqui la decisió presa. Amb la repesca de Dani Alves les hem sentides de tots colors i en totes direccions. Hi ha qui el veu com el professor perfecte per als laterals pendents de llicenciar-se a l'ofici, com Dest o la promesa Balde. Hi ha qui accepta el seu retorn, simplement, per una qüestió de cost: quatre rals de fitxa que no doldran en cas de fiasco. També hi ha qui subratlla l'edat que té per sentenciar que les segones parts mai van ser bones. A aquests no els convenç ni l'exuberant i captivadora versió de si mateix mostrada pel brasiler en els últims dies.